Expansió dels negocis, expansió dels virus

Anant pel carrer aquestes últimes setmanes, abans que ens confinessin pel coronavirus, potser ens hem fixat en uns anuncis que hi ha penjats a les oficines del Banc Sabadell; són uns cartells que consten només d’una sola paraula: expansió, cada lletra escrita en un cos més gran que l’anterior.

Expandim-nos... fins a desaparèixer!

Amb el cartell, els directius del Banc pretenien ajudar a vendre el seu Compte Expansió Negocis. Però, és clar, no van preveure el que ens cauria al damunt, de manera que, en el context de por per la pandèmia, quan llegim “expansió” ho associem a expansió… del coronavirus.

Que no hi té res a veure… o sí, perquè, tal com explica la Xarxa d’Economia Solidària en el manifest “El coronavirus no cau del cel, sinó del capitalisme”, la multiplicació de les pandèmies d’aquests darrers decennis és una altra conseqüència de la destrucció dels hàbitats naturals i de l’escalfament global, és a dir, de la insostenibilitat.

Però és que, al seu torn, la insostenibilitat és una conseqüència inevitable del capitalisme, un sistema que necessita créixer indefinidament per seguir rendint beneficis als qui tenen capital per invertir; un sistema que, si no ho evitem, ofrenarà fins a l’últim kilowatt d’energia, fins a l’últim gram de metall, fins a l’últim metre quadrat de sol que quedi a la Terra, a l’altar de la producció i del consum desenfrenats. I en aquest procés de canibalitzar el planeta, de menjar-se la mà que l’alimenta, el capitalisme va arrasant ecosistemes i alterant-ne l’equilibri, unes accions que faciliten la propagació de microbis als humans, entre altres desgràcies.

Mal negoci per al planeta

El Banc Sabadell encara acompanya el cartell d’expansió amb un altre que, almenys a mi, m’agredeix fins i tot a la vista. S’hi veu la repetició de la paraula “Negoci” una quinzena llarga de vegades, cada versió en un cos de lletra més gran. I vet aquí que, sense voler, el senyor Oliu i els altres accionistes del banc (l’accionista principal és Black Rock, el fons d’inversió més gran del món) ens estan revelant les causes profundes del coronavirus: la pulsió malaltissa per créixer ‒expandir-se‒ indefinidament en un planeta que és finit i que s’esgota, tot per aconseguir que els rics com ells segueixin enriquint-se encara més.

I d’això, de fer negoci sense gaires escrúpols, en saben un niu, els del Sabadell, un banc que l’any passat va guanyar 768 milions d’euros, dels quals el president, el senyor Oliu, se’n va quedar 3: filials en paradisos fiscals, desnonaments a manta a través de la seva immobiliària Solvia, crèdits a empreses d’armament, o estar a la cua de les empreses de l’Ibex 35 en transparència i responsabilitat fiscal.

En un planeta on ja podem palpar tant l’ecocidi com el genocidi, en què es van superposant i realimentant les diverses emergències, l’emergència climàtica, l’emergència humanitària per les persones refugiades i pel nou augment de la fam al món des de 2015, l’emergència econòmica perquè estem entrant en una nova crisi, i ara aquest dies també l’emergència sanitària i l’estat d’alarma o d’emergència, no podem acceptar més el “business is business”, ni prosseguir amb el “business as usual”. Per expressar-ho contestant els dos anuncis del Sabadell: en comptes d’una economia orientada a l’expansió i el negoci, en necessitem una altra que persegueixi la contracció i el servei.

Contracció perquè els habitants del Nord global ens hem d’acostumar a viure amb menys. S’ha d’acabar comprar-se un iPhone nou cada dos anys, agafar l’avió cada estiu per anar de vacances, menjar carn uns quants cops a la setmana, tenir cadascú un cotxe. Si volem millorar les nostres opcions de sobreviure davant la catàstrofe climàtica i el consegüent col·lapse civilitzatori que comportarà, hem de reduir immediatament la producció, el consum i l’escalfament globals, i centrar-nos a satisfer les necessitats bàsiques de tothom. Hem de canviar la manera com vivim i això demana modificar, d’una banda, els propis desitjos, finalitats i prioritats i, de l’altra, el sistema econòmic, polític i cultural que primer els genera i després intenta, molt desigualment, complir-los.

Servei perquè l’únic que dona legitimitat a l’existència d’una empresa i a un sistema econòmic és servir a les necessitats i les legítimes aspiracions de les persones.

Cap d’aquestes dues coses no les proporciona ni l’empresa ni l’economia capitalistes. En conseqüència, necessitem altres regles econòmiques (propietat social, producció socialment útil i sostenible, redistribució equitativa dels treballs i la riquesa, planificació democràtica dels sectors estratègics, reducció i regulació del mercat, localització econòmica i recuperació de sobiranies…), unes noves regles que tan sols poden complir altres agents econòmics, sobretot un sector públic cogestionat amb les treballadores i usuàries, i l’economia social i solidària, tant la seva branca socioempresarial (operadors de mercat com les cooperatives de treball) com sociocomunitària (operadors no de mercat com els bens comuns).

Hem de fer créixer amb urgència aquesta nova economia; l’única, compatible amb preservar la vida. Aquests dies, el coronavirus ens ho recorda dolorosament.

 

 

Say something

Your email address will not be published. Required fields are marked with a grey bar.

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>