La inquietant recuperació de l’economia

Així veia el dibuixant nord-americà Ron Cobb el producte nacional brut, com una gran trituradora del planeta.

El producte nacional brut, triturant el planeta. Ron Cobb.

La gran Montserrat Roig deia que només el nom de les coses és innocent, però em temo que pecava d’optimisme. No, les paraules tampoc són innocents. Quan aquests dies, comentaristes, empresaris i polítics especulen sobre quan es recuperarà l’economia, estan fent servir un verb, “recuperar”, que no té res d’innocent.

Perquè “recuperar” porta implícit que allò que es recupera és una cosa bona. Per exemple, la majoria de persones hospitalitzades per coronavirus s’acaben recuperant al cap d’unes quantes setmanes. La salut és un bé preuadíssim per tothom i, per tant, totes coincidim a dir que la salut la recuperem, i esperem il·lusionades el dia que, desaparegut aquest virus, recuperem les abraçades.

En canvi, aquesta unanimitat s’esquerda en altres casos. Per entrar en exemples propis del món econòmic, quan els treballadors i les treballadores argentins de Brukman, Fasinpat Zanón, La Toma, Bauen i altres empreses, avui cooperatives, proclamen orgulloses que aquestes empreses les han recuperat, no ho fan tan sols per explicar que, sense la seva lluita, aquestes fàbriques, supermercats o hotels haurien plegat. Amb el verb “recuperar” també volen indicar que, en última instància, l’empresa capitalista, l’empresa de capital, no és del capital, sinó del treball, ja que tota la riquesa la crea el treball humà encara que, en el capitalisme, qui se n’apropia és el capital (treball acumulat, Marx dixit), i que, per tant, si ara l’empresa se la queden els treballadors, en el fons, retorna als seus legítims propietaris, la recuperen. Però, és clar, aquesta interpretació, que personalment subscric, no l’accepta tothom. Per això, les administracions prefereixen parlar de “transformació empresarial” o de “reempresa”, uns termes que, per tant, tampoc són innocents.

Quan a la crisi del 2008, comentaristes, empresaris i polítics es preguntaven pel moment que es recuperarien l’activitat immobiliària i els preus dels pisos, alguns ja tremolàvem. “No, si us plau, que no es recuperin!”, pensàvem. Doncs ara hauríem de reaccionar, no goso dir exactament igual, però sí de manera similar, quan sentim a parlar de la recuperació del PIB o de la recuperació de l’economia.

Hi ha una dada que, d’ençà que la vaig conèixer, no para de donar-me voltes al cap: en els dos mesos de confinament de les grans ciutats xineses per la pandèmia de la COVID-19, “s’han salvat les vides de 5.000 nens de menys de cinc anys i de 73.000 persones de més de 70 anys a la Xina”, vint vegades més que les vides perdudes pel coronavirus.1 Perquè, amb aquesta economia de casino que tenim, ecocida, genocida i, al final, suïcida, quan es recuperi l’economia, recuperarem també, entre moltes altres desgràcies, la contaminació atmosfèrica i, per tant, la xifra de morts que provoca: 9 milions de morts a tot el món. Més ens valdria no haver de recuperar aquesta economia. Intentem aprofitar aquesta oportunitat que se’ns obre en aquests mesos per repensar-la i construir-ne una altra?

Nota:

1: Marshall Burke, professor de la Universitat de Stanford, publicat al blog G-Feed. Citat a “Les emissions baixaran almenys un 1,2%”, Sònia Sánchez, diari ARA, 23.03.2020).

 

Say something

Your email address will not be published. Required fields are marked with a grey bar.

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>