Esperar Godot és un suïcidi

La Directa

 

 

 

 

 

 

Per fer front a aquesta nova crisi, sabem bastant bé el que s’ha de fer: hem d’obtenir diners per destinar-los a dues qüestions fonamentals.

La primera és posar fi a l’atur i la pobresa, que, si no, creixerien encara més, augmentant la despesa social (sanitària, educativa, d’assistència social); reduint la jornada laboral perquè puguem treballar totes, i implantant una renda bàsica universal (si us plau, ¿algun assessor de Quim Torra podria explicar al molt honorable que s’equivoca cada cop que, per referir-se a la renda mínima del govern espanyol, l’anomena renda bàsica universal?).

La segona prioritat és canviar el model productiu, reconvertint els sectors ecològicament insostenibles (turisme de masses; aviació; energies no renovables; petroquímica; automoció, sí, automoció!) i creant noves ocupacions en sectors socialment útils i que ens facin guanyar sobirania (l’agricultura ecològica i de proximitat, la salut i les cures, les energies renovables, la rehabilitació del parc immobiliari, la cultura, les activitats emergents vinculades a les TIC, la fabricació lleugera i digital…), mitjançant la planificació democràtica i descentralitzada, les empreses públiques participatives, la cogestió a les mitjanes i grans empreses i, naturalment, l’economia social i solidària.

Sabem també d’on han de sortir aquests diners, d’augmentar la pressió fiscal sobre rics, especuladors i grans empreses, de reduir dràsticament les despeses militars i altres d’igualment inútils, i d’endeutar-nos de manera moderada.

Sigui emfatitzant una cosa o una altra, això és el que demanen manifestos recents d’intel·lectuals d’esquerres com “Treball. Democratitzar. Desmercantilitzar. Descontaminar” o el Segon Manifest Convivialista (Per un món postneoliberal). És també el que algunes persones vinculades a l’economia social i solidària estem proposant: Ivan Miró a Una Economia per la Vida, o jo mateix a De la pandèmia a la transició ecosocial i encara a “Una economia solidària per sortir de la crisi”.

Aleshores, si ja se sap quina és la “recepta” per sortir d’aquesta crisi d’una manera més justa i sostenible, per què no s’aplica? Doncs perquè no sabem com reunir prou força perquè els masovers del capital (la gran majoria dels partits i de mitjans de comunicació, jutges, policies i militars, la Comissió Europea…) no tinguin més remei que aplicar-la o deixar que l’apliquem nosaltres.

Mentre no ho aconseguim, la crisi sanitària i econòmica la seguiran pagant les mateixes. Perquè sempre plou sobre mullat: la covid-19 ataca més els barris populars que els benestants. Mentre centenars de milers de persones no tenen de què menjar, bé sigui perquè ja gairebé no en tenien abans, bé perquè ara s’han quedat a l’atur o encara no han cobrat l’ERTO, Amazon i Grifols es forren gràcies a la pandèmia (Grifols, 186 milions de beneficis el trimestre passat), l’una portant a casa piscines inflables, l’altra buscant una vacuna.

D’acord, és veritat, els rics, també ploren; ens ho diuen les telenovel·les i els diaris. CaixaBank es plany d’haver tancat el primer trimestre amb només 90 milions d’euros de benefici, és a dir, un 83,2% menys respecte al mateix trimestre de l’any passat. Com en el cas dels altres grans bancs i caixes, aquesta reducció dels guanys és deguda, de moment, a un moviment comptable: han decidit retirar beneficis del balanç fent una provisió per a pèrdues futures, tant per prudència com pel que en diuen reputació, perquè “no pot ser que l’economia estigui com està i sortim els bancs dient que guanyem un 10 o un 20% més”.

Mentre  la Xarxa de Dones Cosidores de Barcelona, ​​una iniciativa d’autoocupació de dones en l’àmbit de la costura, que rep el suport de Barcelona Activa, la cooperativa ETCS i altres entitats, ha confeccionat en aquests mesos prop de 13.000 mascaretes per als professionals essencials de més de quaranta centres de Nou Barris, elles posant la feina i les màquines de cosir; les institucions i entitats, la tela i la logística; el mes que ve els hospitals privats rebran de CatSalut 47,7 milions d’euros per haver tractat del coronavirus els pacients derivats per la sanitat pública, sense renunciar, però, a treure també d’això un benefici: entre el 3 i el 4%, segons la mateixa patronal.

No, Nadia Calviño no ens passarà mai el seu telèfon i ens dirà que li truquem a qualsevol hora del dia o de la nit per si necessitem res, o si ens desagrada alguna cosa que el Gobierno de España digui o faci, com va desagradar al president de la CEOE l’acord de derogar la reforma laboral i va telefonar emprenyat a la vicepresidenta tercera del govern, la nit del 20 de maig per estirar-li les orelles.

No, nosaltres ens haurem d’espavilar soletes. Val més que no esperem Godot, com van fer durant tota l’obra Didi i Gogo, els dos captaires de Beckett, perquè ni a ells ni a nosaltres ningú no ens solucionarà la vida. Hem de recuperar els carrers. Ara bé, si l’aspiració més generalitzada és tornar a prendre’ls, però no per mobilitzar-nos, sinó només per fer la cerveseta en una terrassa, aleshores ja podem plegar, com ens adverteixen els de la Chirigota del Airon “Los Masoquistas”, amb la genial cançó El obrero de derechas, Aleshores, ja deixarem via lliure del tot a l’extrema dreta, aquesta dreta franquista que sempre ha ocupat els despatxos i ha tingut el telèfon privat dels membres del govern de torn, i que ara, a més, comença a veure factible ocupar i tenir també el carrer. Alerta, que Godot no sigui Vox.

 

 

 

 

 

 

Say something

Your email address will not be published. Required fields are marked with a grey bar.

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>