L’Acord per a la Reactivació Econòmica, un acord dels de sempre

 

 

 

 

El 20 de juliol, sis homes, com sempre, la majoria els de sempre, van signar al Palau de la Generalitat un acord com els que se signen sempre. Eren, en representació dels “agents socials”, Javier Pacheco, secretari general de CCOO; Camil Ros, secretari general de la UGT; Josep Sánchez Llibre, president de Foment del Treball Nacional, i Josep González, president de PIMEC, i en representació del govern català Chakir El Homrani, conseller de Treball, Afers Socials i Famílies, i Quim Torra, president de la Generalitat.

 

Com és natural, d’aquestes filiacions en va sortir un pacte també com els de sempre, l’anomenat Acord Nacional de Bases per a la Reactivació Econòmica amb Protecció Social. Només el nom ja aclareix l’objectiu de l’Acord: reactivar l’economia, no transformar-la, és a dir, reprendre l’economia… de sempre.

El Govern preveu destinar a l’Acord una quantitat respectable: 31.000 milions d’euros. Ara bé, aquesta és la suma total a invertir fins al 2032. Enguany compta que en gastarà 2.760 milions, mentre que per als altres anys confia que el govern espanyol li anirà donant els quartos que necessiti dels 140.000 milions, aproximadament, que alhora la Unió Europea anirà donant al “gobierno de España” entre crèdits i transferències, per paquets i sempre que tots els estats de la Unió considerin que anem complint amb un programa de reformes que ja veurem quin és; i si algun estat considera que no el complim, doncs ens tallaran l’aixeta.

Suposant que aquesta picossada de diners arribi fluidament i sencera, l’Acord estableix que aniran a parar a una sèrie d’eixos estratègics. En nombres rodons: a digitalització 1.000 milions; a transició ecològica, entesa en el sentit del Green Deal europeu, 16.000 milions; a societat del coneixement, 6.000 milions; a assolir una societat més equitativa, 3.000 milions, i a una mal anomenada “economia de la vida”, 5.000 milions. Segons l’Acord, l’economia per la vida inclou “treball, alimentació, sistema sanitari i residencial, protecció social, cultura i esports, habitatge, serveis a les persones, lleure educatiu, etc.”. No sé a què es deuen referir amb “treball”, perquè de treball n’hi ha en tots els eixos. Ni tampoc sé per què no inclouen dins l’economia de la vida l’educació, que cenyeixen a “digitalització” i “societat del coneixement”, com si l’educació només hagués de servir per trobar feina, o per què tracten a part la transició ecològica, quan ens hi va la vida.

Com és natural, l’acord satisfà les organitzacions que l’han firmat. El Comitè confederal de CCOO de Catalunya considera que recull una part significativa de les seves propostes, mentre que el president de la Generalitat, en unes declaracions, va elevar l’Acord a “compromís històric”.

 

Moltes vaguetats, cap reforma estructural

És veritat que el document conté compromisos, no històrics, però sí positius. Per exemple, es parla d’augmentar la dotació d’Inspecció de Treball per evitar el frau laboral i la vulneració de drets, de donar ajuts extraordinaris a famílies monomarentals o monoparentals que han perdut ingressos per haver de tenir cura d’altres, de revisar el sistema de preus i tarifes a fi de millorar els sous de les persones que treballen en l’àmbit residencial, d’augmentar els recursos per a serveis socials i per cobrir necessitats bàsiques amb motiu de la COVID-19 (alimentació, subministraments essencials i habitatge), d’adoptar mesures per mantenir i atreure població a les comarques despoblades del país, de fomentar la simbiosi industrial per convertir el que ara són residus en recursos, o d’abordar “una estratègia catalana per la regulació del treball a la llar i l’atenció a domicili amb l’objectiu de regularitzar la relació laboral i l’arrelament de les persones estrangeres que hi participen”.

Però cap d’aquests compromisos no inclou fites mesurables ni terminis. De fet, dels 55 acords tan sols un incorpora fita mesurable i data: “… assolir una despesa global en R+D+I del 2,12% del PIB català l’any 2024” (punt 8, Model productiu).

La resta són declaracions que comencen amb verbs genèrics com “impulsar”, “desenvolupar”, “posar el focus”, “treballar per”, “fomentar”, “avançar en la direcció”, “prioritzar”, “potenciar”, tret d’algun “garantir” o sinònim, però sense fixar tampoc data per a tal garantiment. O frases buides que ves a saber què volen dir com “desenvolupar les infraestructures i el model de mobilitat com a elements centrals en la reconstrucció de l’economia i del teixit productiu” (punt 6, Model productiu). De quines infraestructures i de quin model de mobilitat en concret parlen? O paraules tòpiques com ara qualificar a cada paràgraf com han de ser els llocs de treball amb un adjectiu diferent: de vegades inclusius, d’altres sostenibles, dignes, de qualitat, estables o verds. En canvi, cap acord que millori les condicions laborals concretes ni cap exigència al govern espanyol perquè derogui la reforma laboral.

Aquesta vaguetat es complementa amb l’absència de mesures clares per encetar un canvi de rumb. L’Acord no conté cap reforma estructural que marqui un avenç inqüestionable en l’erradicació de la pobresa, la distribució dels treballs i la riquesa, la construcció de sobirania econòmica o el fre a la destrucció del planeta. Potser per això els mitjans de comunicació han parlat poc del pacte i no n’han destacat cap mesura.

És a dir i per exemple, el document no parla de crear un sistema públic gratuït d’escoles bressol; d’augmentar els impostos a les rendes altes; d’utilitzar un indicador de progrés socioeconòmic alternatiu al PIB; de reduir la jornada laboral per generar més llocs de treball; de facilitar la cooperativització d’empreses mercantils en crisi; d’intervenir, la Generalitat, més en l’economia amb mecanismes de planificació econòmica, nacionalització i creació d’empreses públiques en sectors estratègics com ara un banc públic català. Només a propòsit de donar suport la Generalitat a les empreses amb dificultats, llegim un timidíssim “podran comportar –si escau– la participació del Govern en els àmbits més estratègics”. O referint-se a l’àmbit sanitari i social, trobem un críptic: “tot situant alhora el sector públic com a pilar des del que es substancia la possibilitat de dotar la ciutadania d’instruments per l’exercici dels seus drets”, una frase infumable i amb faltes, que “substancia la possibilitat” que s’estigui insinuant que es donarà més pes a la sanitat pública. Això fent una interpretació carregada de bona voluntat.

No hi ha tampoc cap acord per aprofitar el fet que la COVID-19 ha desencadenat la crisi d’alguns sectors responsables de l’emergència climàtica com el turisme de masses, l’aviació comercial o l’automoció per reconvertir-los cap altres produccions mitjançant una transició justa per als i amb els treballadors. Al contrari, segons l’Acord, la reconversió de l’automòbil té com a objectiu que “pugui seguir sent un referent en la creació de riquesa i llocs de treball” i la del turisme, “avançar en la direcció cap a una millor distribució temporal i territorial de l’activitat turística”, unes paraules que, passades per la traductora, signifiquen que vingui més turisme durant tot l’any i s’escampi per més llocs. I tot per “impulsar un creixement econòmic i sostingut, inclusiu i sostenible”, ja que la necessitat de seguir creixent i creixent és un dogma que no es qüestiona, encara que sapiguem que créixer indefinidament en un planeta finit és impossible i que ens porta a exterminar les altres espècies per acabar suïcidant-nos nosaltres.

Per últim, el document també té la seva quota de frases contradictòries (“creació d’un gran parc d’habitatge públic, preferentment de lloguer, no perdre parc públic d’habitatges…”) i, fins i tot, directament marxistes, tendència Groucho: “Promoure mesures concretes per afavorir el manteniment de l’ocupació, l’impuls de noves activitats i el canvi cap a un nou model productiu que enforteixi el teixit econòmic més sostenible, permanent i que sigui generador de treball verd i de qualitat. En aquest sentit, les accions que s’han de prioritzar són: la inversió en obra pública, el suport al teixit empresarial en perill, i la conservació de llocs de treball” (acord 18, model productiu). A part de no dir gairebé res, ara resulta que una de les accions a prioritzar per afavorir el manteniment de l’ocupació és… la conservació de llocs de treball, altrament dit, el manteniment de l’ocupació!

Probablement firmant qui firmava era il·lús esperar gaire més. Probablement, per forjar un acord capaç de treure’ns de la crisi galopant que ens ve al damunt i d’establir les bases per a una economia justa i sostenible sobrava un dels “agents socials” i en faltaven molts altres: altres sindicats, l’economia social i solidària i els moviments feminista, veïnal, d’habitatge, antiracista i ecologista, com a mínim. És el que sembla que pretén l’Aescat (Economia Social Catalunya) recollint adhesions per al Pacte Català per la salut Col·lectiva, la Democràcia Econòmica i la Justícia Socioambiental, també anomenat Pacte per una Economia per la Vida (amb el permís de l’Acord, que n’ha copiat el nom per a un dels seus eixos). Un pacte amb molta gent que no és la de sempre per no perpetuar les injustícies de sempre.

 

Say something

Your email address will not be published. Required fields are marked with a grey bar.

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>