La dificultat de construir junts (I)

ego_eco

 

Està de moda parlar de treball en xarxa, però realment les nostres entitats, les nostres empreses hi treballen? Treballar en xarxa, és a dir, cooperar, una organització, amb altres agents de l’entorn de manera permanent, costa horrors. Per començar, els nostres models mentals ens porten més aviat a “estar en guerra” amb els altres.

Encara mirem el món des del paradigma patriarcal-capitalista-mecanicista, com si fóssim el pater familias o el cap de la tribu, partint de prejudicis com ara creure en l’egoisme intrínsec de les persones i que la societat és una selva ─uns prejudicis que alimenten la nostra desconfiança, el nostre egocentrisme i el nostre ego competitiu─, i imaginant que el món és una col·lecció de coses independents, fileres d’arbres però mai boscos.

La supèrbia de l’entitat que es creu el melic de les forces vives del seu poble (i l’enveja que suscita en la resta), la fossilització de tantes organitzacions que acaben dominant els qui la van crear, la poca experiència que tenim tots plegats a gestionar relacions complexes (múltiples i variables), la por dels dirigents a perdre poder i per part de tothom a perdre l’escalfor de la coveta pròpia, tot això i més fa que sovint ens cargolem en el nostre àtom, que ens encastellem dins el nostre xiringuito, malgrat que sigui molt fràgil, poc viable i gens eficaç per assolir els objectius que ens hem marcat. Per més que siguem cooperativistes o alternatius, i per més que diguem allò de “la unió fa la força”, molts cops, arribada l’hora de la veritat, la dita que apliquem és que “val més ser cap d’arengada que cua de lluç”.

La  majoria de projectes populars, siguin del camp de l’economia, de la cultura o de la reivindicació social, neixen amb recursos escassos i grans objectius; aconseguir-los exigeix vèncer interessos molt poderosos. Davant la magnitud dels obstacles per remoure, no defenso en general la creació de grans organitzacions, no crec en la bondat per se del creixement (vegeu Mite i realitat del creixement, a Nexe 19), ni tampoc em posa ser citius altius fortius que el veí del costat; ben al contrari, m’agrada no ser ni més ni menys que els altres; prefereixo el desenvolupament al creixement, i subscric, també en general, que “allò petit és bonic”.1 Això sí, al fèrtil pensament de Schumacher hi afegeixo una precisió i una condició. La precisió és que una cosa és ser petit i una altra de ben diferent és ser minúscul, o sigui, tan petit que no pots ni cobrir les funcions mínimes que et fan sostenible (viable i autònom), tal com els passa a molts col·lectius socials i a moltes cooperatives. I la condició és que siguem petits però estant densament connectats amb altres en xarxes distribuïdes de comunicació i de treball.

Què podem fer per afavorir les connexions múltiples i esdevenir autèntiques organitzacions en xarxa? Com podem sumar capacitats per aprofitar oportunitats i aprendre mútuament? La setmana que ve compartiré amb vosaltres unes quantes idees, algunes fruit de la pròpia experiència, per si ens poden ajudar.

1: Un altre dia parlaré de la teoria del número de Dunbar i d’aquest extraordinari llibret de Manfred A. Max-Neef, que és La dimensión perdida. La inmensidad de la medida humana.

One comment on “La dificultat de construir junts (I)
  1. Gràcies Jordi per l’aportació. Avui tinc una entrevista que preveia conflictiva i veig que ja era per la meva predisposició EGO, intento reprogramar-me al mode ECO.

Say something

Your email address will not be published. Required fields are marked with a grey bar.

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>