No hi ha democràcia política sense democràcia econòmica, i no hi ha democràcia econòmica si les principals decisions econòmiques d’una col•lectivitat no les pren ella mateixa.

La confecció participativa dels pressupostos públics, per ara sobretot a escala local, constitueix una primera via per recuperar la democràcia econòmica, avui segrestada pels interessos de les grans empreses, els polítics professionals i els tecnòcrates.
Practicats per primer cop a l’any 1989 a la ciutat brasilera de Porto Alegre, els pressupostos participatius s’han escampat en aquests anys a uns tres-cents municipis dels cinc continents. Moltes d’aquestes localitats tenen tan sols milers o desenes de milers d’habitants, però també hi ha algunes grans ciutats com Medellín, Chicago, Montevideo, Bolonya o Lisboa. A l’Estat espanyol els pressupostos participatius els van introduir el 2001 alguns governs municipals d’Izquierda Unida (Còrdova, Cabezas de San Juan) i ICV-EUiA (Rubí). Actualment es fan en ciutats com Sevilla, Albacete i Getafe, entre altres, i al Principat, a Parets del Vallès, Santa Cristina d’Aro i Figaró-Montmany.
El pressupost municipal participatiu és un sistema de democràcia directa que permet a la ciutadania d’un territori, mitjançant un procés de participació ciutadana articulat a l’entorn d’assemblees territorials i temàtiques, deliberar i decidir sobre tot o part del pressupost del seu municipi.
Hi ha diversos models de pressupostos participatius ‒cada població l’ha d’adaptar a la seva realitat‒, però tots comparteixen els principis d’universalitat (una persona, un vot), autoreglamentació, deliberació, caràcter vinculant de la participació i mecanismes de control social del procés i de rendició de comptes. Aquests principis rectors els va posar per escrit la Xarxa Estatal de Pressupostos Participatius a l’anomenada Declaració d’Antequera.
La majoria d’investigacions sobre els pressupostos participatius fetes fins ara coincideixen a assenyalar que permeten ajustar millor les partides a les necessitats socials, augmenten la transparència i redueixen la corrupció, reforcen el sentit de comunitat, redistribueixen la riquesa de manera més equitativa entre els grups socials i els barris i, molt important, fan que la ciutadania es torni més conscient, més crítica, més reflexiva, més responsable i més activa.
Per tal que quallin, és fonamental que l’alcaldia s’hi impliqui de manera directa i continuada, com també, naturalment, tenir el suport de les entitats socials i veïnals. De vegades, la confecció dels pressupostos participatius s’aconsegueix gràcies a la demanda ciutadana, com va ser el cas de la ciutat gallega de Ferrol per part del Foro Cívico durant el govern municipal entre PSOE i IU, un pressupost participatiu que el PP va abandonar el 2011 quan va guanyar les últimes eleccions municipals. A casa nostra i en aquests moments, utilitzant el lema “Que no decideixin per tu, reclama pressupostos participatius!”, hi ha una campanya en marxa a Santa Coloma de Gramenet impulsada per Gent de Gramenet i Podemos/Podem perquè l’ajuntament d’aquesta ciutat faci pressupostos participatius.
Naturalment, ajudaria a estendre els pressupostos participatius disposar d’una llei que obligués o, com a mínim, promogués la seva realització, com tenen altres estats (la Llei de pressupostos participatius de la República Dominicana) o regions (la Llei regional 69 a la Toscana). Per desgràcia, a Catalunya ja hem deixat passar dues bones oportunitats per incloure’ls: a l’Estatut del 2006 i a la Llei de consultes populars no referendàries i d’altres formes de participació ciutadana, aprovada el setembre passat. Un descuit imperdonable. Esperem que no perdem una tercera, que potser sigui a la futura constitució catalana.
Els pressupostos participatius no són la panacea. Els seus resultats apareixen al cap dels anys i cal complementar-los ampliant aquesta participació popular a altres àmbits (pressupostos participatius sobre els ingressos municipals, no sols sobre les despeses; el pla d’acció municipal; el pla estratègic de ciutat; gestió ciutadana d’equipaments; consells d’usuaris de serveis públics; etc); però ara com ara constitueixen una de les eines més útils que tenim per reinventar la democràcia als nostres pobles i ciutats.
Això sí, caldrà vetllar perquè l’esforç que representa guanyar i sostenir aquesta participació en l’esfera pública institucional no xucli tota l’energia social transformadora. Al capdavall, sense que l’altra esfera pública, la social, estigui prou desenvolupada, sense l’autoorganització econòmica (economia solidària), cultural (centres culturals autogestionats…) i política (grups i moviments socials reivindicatius) de les classes populars al marge de qualsevol administració, la mateixa participació ciutadana en les polítiques públiques acaba sent suprimida o cooptada per les classes dominants.