El 16 d’octubre sonava l’alarma al País Basc: la seva cooperativa més emblemàtica, Fagor Electrodomésticos, nascuda el 1956 i embrió del que després s’ha convertit en un dels grups cooperatius més importants del món, comunicava a la Comissió Nacional del Mercat de Valors que entrava en un preconcurs de creditors perquè no podia afrontar el seu deute.

Les notícies d’aquests dies posteriors encara han ennegrit més el panorama, sobretot quan dues setmanes després el Consell General de la Corporació Mondragon va decidir definitivament denegar la sol·licitud de Fagor per a un finançament extraordinari de 120 milions d’euros. Les raons que el Consell va argüir per unanimitat són que les altres cooperatives del grup es troben al límit de les seves capacitats financeres i que “el projecte no respon a les necessitats del mercat i els recursos que requereix no servirien per garantir el seu futur empresarial”. Tinguem present que el deute total de Fagor Electrodomésticos s’estima en uns 850 milions i que anteriorment ja havia rebut ajudes, tant del mateix grup (300 milions) com del govern basc (40 milions).

Això sí, el Consell General manifestava que ajudaria a mantenir un miler de llocs de treball en les línies de negoci de la companyia que considera rendibles, a recol·locar una part de la plantilla en altres cooperatives del grup, així com en nous projectes empresarials, i a estudiar, per a la resta, prejubilacions i indemnitzacions. En sintesi, si no es produeix un miracle, d’aquí a pocs mesos Fagor Electrodomésticos es desmantellarà, almenys en la seva major part.

La desaparició de Fagor Electrodomésticos suposa un drama personal per a molta gent, però també un drama col·lectiu, especialment per a la comarca de l’Alt Deba (Mondragon), on la companyia i el grup Mondragon en conjunt tenen el seu epicentre. Hem de pensar que aquesta firma donava feina a 5.600 persones ―quasi dues mil al País Basc―, a més de mantenir milers de llocs de treball indirectes. Molts treballadors es quedaran, doncs, a l’atur i, a sobre, els qui eren socis de la cooperativa (el 85%) perdran aquesta condició i potser també els seus estalvis, que tenen entrampats en el capital social de l’empresa, tant en aportacions obligatòries com en aportacions voluntàries.

Però la caiguda de Fagor Electrodomésticos també fa trontollar la credibilitat del conjunt del cooperativisme mondragonià i, fins i tot, del cooperativisme en general. Com passa cada vegada que una cooperativa va malament, de seguida sorgeixen veus que desacrediten el model cooperatiu. Recordo tres casos. Va passar el 1993 amb la suspensió de pagaments i l’estafa protagonitzada pels directius de la cooperativa d’habitatges PSV, vinculada a la UGT; va passar el 2007 quan la cooperativa d’energies renovables Ecotecnia es va vendre a l’Alstom, i va passar amb la fallida de la secció de crèdit de la cooperativa agrícola de l’Aldea el 2011. És curiós que aquesta agosarada desqualificació de totes les cooperatives pels problemes d’algunes no s’apliqui cada vegada que el Panrico o l’Alstom (precisament) de torn travessen per situacions similars. Si pensem que, d’ençà que va començar la crisi a l’estiu de 2007, han desaparegut a l’Estat espanyol 461.000 empreses, la immensíssima majoria empreses mercantils (l’empresa cooperativa representa només un 0,68% de les empreses de l’Estat espanyol), el prejudici ideològic contra el cooperativisme és més que evident. Posat que els cooperativistes apliquéssim el mateix criteri valoratiu, tindríem centenars de milers de motius per desqualificar l’empresa capitalista… i alguns de nosaltres en tenim una pila, certament, però tampoc arriben a tants!

Tanmateix, no s’hi val a escudar-se en els linxaments desproporcionats i interessats d’alguns per no analitzar a fons el que ha passat i assumir que el model de gestió (pretesament) cooperatiu que s’ha aplicat a Fagor i a moltes altres cooperatives, especialment les de grans dimensions, necessita revitalitzar-se si volem minimitzar les probabilitats que, en aquest canvi d’època que vivim, sovintegin més desfetes com la de Fagor Electrodomésticos.

Què ha passat perquè el cinquè fabricant europeu d’electrodomèstics de línia blanca (neveres, rentadores, cocció, rentavaixelles, minidomèstics, olles, bateries…), amb un 16% de quota de mercat a l’Estat espanyol, 11 marques comercials, 13 plantes en 5 països, 5.600 treballadors, vendes en 100 països i 1.167 milions de facturació el 2012, caigués en picat i estigui avui a punt de plegar?

Al meu entendre, podem identificar quatre raons per a l’ensulsiada, que, segons anem de la més concreta a la més general, són: una mala gestió; una estratègia competitiva dubtosa que s’inspira en un paradigma expansionista, dominant entre la societat i més encara entre la tecnocràcia (i a Fagor i al grup Mondragon els governa cada cop més una tecnocràcia); la crisi econòmica, i la dinàmica inherent al mercat capitalista. Començo per aquestes darreres dues causes.

Fagor està patint de manera especialment aguda la crisi econòmica: al menor consum derivat de l’empobriment de la majoria de la població que afecta empreses de tota mena s’hi suma el fet que, en tractar-se d’electrodomèstics, la davallada encara ha estat més gran per l’esclat de la bombolla immobiliària, que ha frenat en sec la compra i l’equipament de nous habitatges. Fagor Electrodomésticos va començar a registrar pèrdues a l’inici mateix de la crisi, el 2007, precisament l’any de la seva màxima expansió, quan va arribar a tenir 9.402 treballadors arreu del món. Es calcula que del 2007 fins ara ha perdut un 33% de les vendes i acomiadat gairebé 4.000 treballadors en filials que té en altres països. Per tant, en aquest sentit, igual com altres empreses i com la majoria de la societat, és bàsicament víctima d’una crisi que té com a màxims beneficiaris les elits financeres i especulatives.

No obstant això, la desaparició d’empreses del sector dels electrodomèstics, com en qualsevol altre, data de molt abans. L’any 2004, a les jornades “El cooperativismo de Mondragón ante los retos de la globalización”, Josu Ugarte, gerent de Wrozamet, la planta productiva que Fagor Electrodomésticos va obrir a Polònia per aprofitar que els costos salarials eren sis cops menors que al País Basc i una reducció del 66% en els costos de transport cap a Alemanya, el seu principal mercat europeu, explicava que “en el sector de l’electrodomèstic, en els darrers trenta anys s’han produït més de 30 fusions i adquisicions. Recordo que en 1971 hi havia aproximadament 71 fabricants d’electrodomèstics a Europa occidental i els Estats Units d’Amèrica, i en 2005 en quedem 9. Però el problema no és tan sols aquest, sinó que si abans les diferències eren d’1 a 8 pel que fa a facturació, ara s’han multiplicat. De tal manera que els que eren grans ara són molt més grans que nosaltres, amb la qual cosa ens estem quedant relativament cada vegada més petits”. I també: “Només a l’any 2004, hi ha hagut deu tancaments de plantes productives [d’electrodomèstics] a Europa occidental, entre Electrolux, Brandt, Candy, Whirlpool i Meroni.” ( “Análisis de una experiencia en la Europa del Este: el caso Fagor Polonia”).

Què ha passat també, doncs, a Fagor Electrodomésticos? Per dir-ho sense embuts: que en la lluita competitiva pel mercat global dels electrodomèstics, després que se’n retiressin altres empreses via liquidació o via absorcions (i Fagor es va menjar el 2005 la francesa Brandt), ara li ha tocat el rebre a ella mateixa. Són les lleis del mercat capitalista, allò que el marxisme en diu el procés de concentració i centralització del capital. Unes lleis que en plena era del capitalisme neoliberal, amb uns mercats globals completament desregulats, encara operen amb més intensitat.

En aquest altre sentit, llavors, podríem dir que Fagor Electrodomèstics ha estat víctima d’un sistema econòmic, el capitalista, del qual, ho vulgui o no, també formava part activa fent de botxina. La qual cosa ens recorda que, mentre no canviem de sistema, o almenys mentre no el civilitzem prou i tornem a regular els mercats amb criteris socials, ens trobarem, per un cantó, que una de les tendències en la gestió de les empreses cooperatives serà homologar-se a les empreses capitalistes, i per l’altre, que cada dia tancaran empreses… i de tant en tant alguna cooperativa. Perquè, és cert, les cooperatives tenen mecanismes que, en conjunt, les fan més resistents a les crisis, però en cap cas no les torna invulnerables.

I tocaria ara analitzar els errors comesos de manera específica per Fagor Electrodomésticos: la mala gestió i, possiblement, una estratègia equivocada.

Podríem dir que errors de gestió o d’estratègia els pot tenir “tothom”, i és veritat. Però el que ja no sembla tan comprensible és com una cooperativa, i un grup cooperatiu, que funcionen de manera democràtica, amb uns òrgans de seguiment de la direcció com és el Consell Rector, amb assemblees anuals on els socis treballadors aprovaven els comptes i els plans de gestió, no hagi estat capaç de rectificar en set anys d’encadenar pèrdues. Si a sobre resulta que els socis es queixen perquè fins a aquell fatídic 16 d’octubre no eren conscients que Fagor arrossegava problemes de subsistència i perquè la direcció, encara ara, no els ha comunicat oficialment el deute de l’empresa ―d’una empresa que és seva, dels treballadors―, o si ens assabentem que alguns directius que van pilotar Fagor Electrodomésticos en aquests darrers anys han ascendit fins a la cúpula del grup cooperatiu, començant per qui va ser director de Fagor Electrodomésticos durant el període del declivi (2006-2012), Txema Gisasola, que avui ocupa la presidència de la corporació Mondragon, aleshores, és clar que, amics cooperativistes de Mondragon, tenim un problema, un problema gros que fins ara només semblaven advertir veus minoritàries dintre el grup, les del col·lectiu Ahots Cooperatibista i les de l’institut d’estudis cooperatius Lanki. Però aquest article s’està fent massa llarg. De tot això en seguiré parlant la setmana que ve. Fins llavors espero els vostres comentaris.