Als nostres barris i pobles sorgeixen, dia sí l’altre també, noves iniciatives que busquen resoldre de manera col·lectiva i autogestionada les necessitats que el capitalisme ens nega: l’alimentació, un sostre digne, una renda decent, l’educació lliure de les nostres criatures, espais de relació, oci i cultura no mercantilitzats, etc.

En el seu primer any d’investigació per elaborar el molt recomanable informe “Barris i crisi”, el grup de recerca de l’IGOP coordinat per Ismael Blanco, Oriol Nel·lo, Joaquim Brugué i Eduard Jiménez, ha cartografiat vora 600 experiències d’innovació social davant la crisi escampades per tot Catalunya. Es tracta de noves formes de produir, consumir i relacionar-se, basades en lògiques anticapitalistes, antiproductivistes i antipatriarcals, com ara bancs del temps, assemblees locals de la PAH, horts urbans, grups locals de Som Energia, cooperatives de consum agroecològic, espais autogestionats i molts altres.

Una vegada més, la innovació social neix als marges, empesa per la necessitat i modelada per les limitacions materials que obliguen els seus promotors a ser encara més creatius: espais autogestionats de criança com MamaG o l’Escoleta de Les Nòmades als barris barcelonins del Guinardó i de Sant Andreu, respectivament; un fons comú de caràcter mutualista com el que fan els projectes productius vinculats a l’Ateneu Cooperatiu La Base, al Poble Sec, que a més planeja crear una escola d’oficis; la recerca d’una aliança entre cooperatives de l’economia social i solidària i la cultura alternativa per part de l’Ateneu Popular de Nou Barris, i moltes iniciatives més, algunes de les quals es van trobar a les jornades sobre barris cooperatius durant el primer cap de setmana d’abril a Can Batlló, un altre espai guanyat per la mobilització popular i que està prenyat de possibilitats.

Salvant les distàncies ―culturals, d’escala i d’intencions en part també―, aquestes experiències d’innovació social em fan pensar en la cultura del jugaad, o de la improvisació creativa, estesa arreu de l’Índia, sobretot en alguns estats com el de Kerala. Es tracta de convertir les limitacions de recursos financers, materials, institucionals, en avantatges. El jugaad és el mètode que nodreix les anomenades innovacions frugals, és a dir, béns i serveis bàsics (salut, educació, energia, alimentació, aigua…), produïts d’una nova manera que permet compaginar qualitat amb baix cost per fer-los accessibles a tothom, i que compten sovint amb l’aportació voluntària de la comunitat. Un exemple d’innovació frugal és el sistema ideat a Kerala per ajudar les persones que necessiten cures pal·liatives, un sistema que ha permès que els pacients atesos passessin de l’1% del total, com a la resta de l’Índia, al 70%, mitjançant una xarxa integrada per un centenar de professionals sanitaris i quatre mil persones voluntàries, convenientment formades. En trobareu una explicació aprofundida sobre la innovació frugal a l’Índia en aquesta pàgina de Nesta, una fundació britànica dedicada a promoure la innovació.

Però no hi ha res que neixi del no-res. Abans i darrere del jugaad hi ha hagut i hi ha una societat vertebrada en cooperatives, sindicats, grups de dones i partits d’esquerra; hi ha, fins i tot, un moviment de científics, el KSSP (Kerala Sastra Sahitya Parishad), que es dedica des de fa més de quaranta anys a popularitzar la ciència i a aplicar-la per millorar les condicions de vida de les classes populars. I això entronca amb una observació que podem llegir a l’estudi de l’IGOP, que ens retorna a casa nostra: “la cartografia d’experiències d’innovació social ens permet observar com aquestes experiències no es produeixen necessàriament allà on hi ha més necessitats socials, sinó més aviat allà on hi ha més capacitats per dur-les a terme”, una observació que serveix als autors per apuntalar una conclusió que té un punt de polèmica: “Confiar-ho tot a la innovació social, en definitiva, no només comportaria deixar de banda altres instruments necessaris, sinó que, a més a més, podria tenir l’efecte pervers d’incrementar les distàncies entre els barris que tenen més energies socials i els que en tenen menys”. O dit d’una altra manera: els poders públics han d’intervenir per generalitzar aquestes noves pràctiques socials. Però poden les administracions ajudar aquestes experiències alternatives sense desvirtuar-les? En parlem al comentari de divendres que ve.