Avui tenia pensat de compartir amb vosaltres una reflexió i una bona notícia. La bona notícia no em puc estar de donar-la igualment: una cooperativa molt especial, Alencoop, obrirà les portes el dilluns 29 de juny, al carrer Santander de Barcelona, .

I és molt especial perquè Alencoop, o “la cooperativa de ferralla” tal com alguns la coneixem col·loquialment, estarà formada, en una primera etapa, per una quinzena d’africans procedents dels assentaments del Poblenou, desmantellats per la policia entre el 2013 i el 2014. Per encàrrec de l’Ajuntament de Barcelona, Alencoop ha estat impulsada i segueix rebent l’assessorament tècnic d’una altra cooperativa, Labcoop, vinculada al grup ECOS.

Però, aprofitant que us ho anunciava, pretenia compartir algunes idees sobre la necessitat, i alhora la dificultat, de promoure el sorgiment de cooperatives entre els sectors socials més precaritzats i vulnerables, un dels quals és sens dubte el format pels nostres veïns i veïnes peruanes, senegalesos, xineses, paquistanesos…

Per parlar-ne volia esmentar, a més d’Alencoop, el cas de la cooperativa de dones llatinoamericanes ¡Sí Se Puede!, establerta des de fa anys al barri novaiorquès de Brooklyn. Però, ai las!, vet aquí que fa molt poc el president Mas ha fet un d’aquells discursos seus que fan anar de corcoll durant setmanes i s’ha referit també al “Sí se puede” per ubicar lluny i enfront del procés sobiranista els qui ens reconeixem en aquest crit. I això ha trastocat també els meus plans i em fa deixar aquella reflexió per a més endavant.

President Mas, “Sí se puede” és el crit de lluita de milers i milers de dones i homes en contra dels desnonaments i pel dret a l’habitatge.

“Sí se puede” va ser també un dels crits que més van ressonar per les places de tot l’Estat espanyol, el 15 de maig de 2012, juntament amb el de “¡No nos representan!”, incloent-hi les places catalanes, com la plaça Catalunya, que va ser desallotjada brutalment pels mossos d’esquadra a les ordres de Felip Puig, que vostè manté encara avui al govern.

I ara vostè, el màxim representant polític de Catalunya, busca enfrontar els que criden “Sí se puede” amb els que criden “Independència”. Què el mou a llançar aquest torpede contra els intents dels sectors més lúcids del moviment sobiranista per eixamplar la base social d’aquest! Quina irresponsabilitat… i quina gran mentida!

Perquè som molts i moltes les que fem un crit i tot seguit l’altre. Perquè som molts i moltes les que considerem inseparable alliberament nacional i alliberament social, independència i anticapitalisme, que sabem que no hi ha sobirania política plena sense plena sobirania econòmica, que volem la ruptura amb el marc juridicopolític espanyol per tal que les classes populars catalanes visquin millor i prenguin l’hegemonia social i política a la burgesia d’aquest país. Que és, probablement, el que el preocupa més, president, que el procés se li vagi de les mans.

President, avui dia els més aguerrits combatents de la “lluita de classes” ni tan sols som nosaltres, no erri el tret. Tal com va reconèixer el capitalista multimilionari Warren Buffet, els de la lluita de classes són els rics que exploten les classes populars amb condicions laborals miserables, privatitzacions i corrupció. I si encara li’n queda cap dubte, pregunti-ho al “sector negocis” del seu partit. Nosaltres, els de baix, els ases dels mil cops, per ara ja tenim prou feina resistint perquè els rics no ens guanyin del tot la partida. I cada dia més persones de la nostra classe social cridem el “Sí se puede” i el “Sí que es pot” per expressar que volem el canvi social i que és possible aconseguir-lo, un canvi que inclou independitzar-nos d’aquesta presó de pobles que és l’Estat espanyol, però també moltes coses més, que deuen ser les que a vostè l’incomoden.

I fixi’s com d’important, generalitzat, positiu és el “Sí se puede” i no se’l pot menystenir com va fer vostè al seu discurs el passat 20 de juny, que fins i tot hi ha una cooperativa a Nova York que s’anomena “¡Sí Se Puede! Women’s Cooperative. We Can Do It Inc!”. Es va fundar el 2006 a Brooklyn, actualment en formen part 65 persones, totes elles dones immigrades d’Amèrica Llatina, i cooperant han aconseguit autogestionar-se democràticament i millorar les seves vides.

Canviant l’escala de l’empresa al país, autogestionar-nos democràticament i millorar les nostres vides són les princpals raons per les quals molts i moltes lluitem aquí per la independència. Li agradi o no.

President, és molt demanar que manifesti una mica més de respecte als que ens sentim independentistes del “Sí se puede”, si us plau?