Aquesta és una setmana important per a l’economia solidària. Només pel fet que la Fira d’Economia Solidària de la XES arribarà els dies 23, 24 i 25 a la quarta edició ja ho seria. Ho és més encara perquè li precedeix la Trobada Internacional de Municipalisme i Economia Solidària.
Aquesta trobada està organitzada pel Comissionat d’Economia Cooperativa, Social i Solidària de l’Ajuntament de Barcelona per a la tarda del dia 22 i el matí del 23 a la seu de Barcelona Activa.
Des del Labcoop, que som els encarregats de preparar materialment l’encontre, tot ens fa pensar que serà un èxit. En primer lloc, perquè les inscripcions sobrepassen les dues-centes, fins al punt que ens hem vist obligats malauradament a tancar les inscripcions per incapacitat de les sales. En segon lloc, perquè la trobada es configura com l’avantsala per a la creació d’una xarxa de municipis catalans per l’economia social i solidària d’aquí a uns mesos. I finalment perquè la qualitat de les persones ponents promet que n’aprendrem molt, que d’això es tracta.
Un dels principals objectius de les jornades és beure de les experiències de França, Itàlia i Quebec, uns països que en qüestió de polítiques públiques locals d’economia social i solidària ens porten uns quinze i altres mes de vint anys d’avantatge.
De França gaudirem de la presència d’Annie Berger i Jean-Louis Laville. Segur que tots dos ens parlaran de la llei d’economia solidària aprovada de fa un any, així com de les SCIC, el RTES, els CRES i els PTCE. Què vol dir tota aquesta sopa de sigles? Doncs les SCIC són les societats cooperatives d’interès col·lectiu, un tipus de cooperativa que s’ha multiplicat aquests darrers anys a França, que està especialment concebuda per al desenvolupament local i que implica tots els grups d’interès, des dels usuaris fins als ajuntaments passant pels productors i els proveïdors. Els RTES són els Réseaux Territoriales pour une Economie Sociale, una declaració comuna per part d’un centenar de regidors i altres representants electes, signada el 2013 i que d’ençà de llavors ja ha creat els seus instruments de coordinació i els seus espais de trobada. Pel que fa a les CRES, són les cambres regionals d’economia solidària i agrupen els actors del sector en cada regió del país; associacions, cooperatives, mutualitats, fundacions i els RTES. Les seves funcions són representar el sector, sensibilitzar la societat i acompanyar el desenvolupament de les empreses sòcies. Per últim, els PTCE són els Pols Territorials de Cooperació Econòmica, un centenar llarg d’agrupacions d’empreses de l’economia social i solidària, empreses mercantils, administracions i organismes de formació, educació i recerca, que tenen com a objectiu el desenvolupament local perdurable al servei de la creació d’ocupació i la mutualització de competències i de serveis.
D’Itàlia tindrem amb nosaltres la Floriana Colombo, que ens explicarà com funciona la Rete di Economia Solidale i els Distretti de Economia Solidale, com també l’experiència de les cooperatives socials, de les quals, des que la llei les va reconèixer el 1991, s’han creat milers i avui constitueixen un dels pilars de l’estat del benestar italià i de la seva economia. Igual com les SCIC franceses, les cooperatives socials italianes agrupen diversos grups d’interès (treballadors, voluntaris, usuaris…), els quals les administren conjuntament de manera democràtica.
Per acabar, del Quebec, Patrick Duguay ens explicarà les claus del formidable creixement que ha viscut l’economia social i solidària: milers de cooperatives d’habitatges i de serveis socials a les ciutats; cooperatives sanitàries i cooperatives multiserveis en el món rural, a més de les grans cooperatives de desenvolupament regional com la d’Ouataouais-Laurentides, formada alhora per 135 cooperatives membres i dedicada a crear i consolidar cooperatives i fomentar la intercooperació.
Tot això començà el 1996, quan arran d’una crisi econòmica al país, el govern va convocar una cimera de l’economia i l’ocupació on es va acordar considerar l’economia social com un eix estratègic per al desenvolupament del país. Per dur a terme aquesta comesa es creà Le Chantier de l’Economie Sociale, organisme multisectorial representatiu de l’economia social, que promou la cooperació entre els seus membres i ha creat instruments de finançament per al sector com ara La Fiducie, una mena de capital pacient que finança projectes d’economia social.
Possiblement, Duguay ens parli també dels CLD (Centres de Desenvolupament Local), creats el 1997, i de les Conferències Regionals d’Electes (CRE). Al Quebec n’hi ha 120 i el seu objectiu és acompanyar els emprenedors privats i col·lectius i oferir serveis a les empreses, incloent-hi les d’economia social. El govern dota a cada CLD d’un FDESS, és a dir, d’un fons de desenvolupament de les empreses d’economia social. De 1998 a 2008, els FDEES havien invertit més de 100 milions de dòlars, els quals havien servit per crear 5.700 empreses i 47.000 llocs de treball.
Com veiem, la trobada promet. Tradicionalment l’economia social i solidària havia estat absent de les polítiques municipals dels municipis catalans. Fa tan sols tres o quatre anys que alguns ajuntaments han començat a descobrir-la: una declaració de municipi cooperatiu aquí, un conveni amb Coop57 allà, la cessió d’uns solars buits per fer horts comunitaris més enllà… Ara, però, sembla que és a punt d’entrar de ple a les agendes de l’administració local. S’obre la possibilitat de començar a transformar l’economia des dels territoris. Parafrasejant Humphrey Bogart a Casablanca, tant de bo que la trobada entre el municipalisme i l’economia solidària d’aquests dies sigui el principi d’una gran amistat.