Sabem que l’Estat espanyol és una cel·la on ens tenen tancats, però també que, si aconseguim sortir-ne, no per això ja serem fora de la presó. Per ser lliures del tot haurem de llimar també els barrots d’aquesta Unió Europea neoliberal, de l’OTAN, del Banc Mundial i l’FMI, del sistema capitalista i patriarcal en definitiva. Ara bé, també és cert que, si aconseguim sortir de la primera gàbia, ja serem més lliures i tindrem més marge de maniobra per continuar lluitant per rebentar els altres barrot.
Sabem també que, segons com ens organitzem, mentre no puguem fugar-nos de la primera cel·la, podrem guanyar autonomia respecte d’algunes normes dels carcellers, i que això ens ajudarà tant a escapar-nos abans de la cel·la com de la presó sencera.
I són aquests treballs, els de guanyar força i autonomia dintre la cel·la mentre no aconseguim fugir-ne, el que ara anomenem construir sobiranies, igual com podríem dir-ne construir poder o contrapoders, autogestió o autoorganització, o fer societat alternativa, i tantes altres denominacions.
L’economia social i solidària (ESS) pot ser una bona aliada per a aquesta comesa. L’ESS és una bona eina per guanyar quotes i espais de sobirania econòmica, alimentària, energètica, financera, reproductiva, comunicativa, cultural… Només hem de pensar en iniciatives tan potents com Coop57, Som Energia, Som Connexió, Comunitat Minera Olesana, La Directa, Sostre Cívic, o en la pila de grups de consum agroecològic que floreixen als nostres barris i pobles. Multiplicar aquestes iniciatives contribueix a guanyar quotes i espais de sobiranies específiques i, de retruc, sobirania política en general. Sens dubte!
És clar que amb l’ESS no n’hi ha prou i que en molts àmbits necessita complementar-se amb altres iniciatives socioeconòmiques igualment autocentrades, però de caràcter públic estatal i, ara com ara, també per d’altres de caràcter mercantil però compromeses amb la independència d’aquest país.
Per exemple, amb Coop57, Fiare i Caixa d’Enginyers no en tenim prou; necessitem una banca pública catalana. Ara bé, en quin model de governança i sota quins criteris generals hauria d’obrar aquesta banca pública? Doncs amb un model de gestió que fos democràtic, participatiu i transparent, i sota uns criteris crediticis de finançar projectes empresarials que responguin a necessitats vitals de la ciutadania (lluita contra la pobresa i l’exclusió, transició energètica, substitució d’importacions estratègiques…). En suma, necessitem que el govern català creï ja una banca pública, però que ho faci inspirant-se en la banca ètica.
No obstant això, ara no es tracta tampoc d’exagerar el paper que pot jugar aquesta construcció de sobiranies (des de l’ESS, però també des del govern autonòmic i des del sector mercantil independentista) a l’hora d’ajudar-nos a fer la república catalana, si no ens volem tornar a sentir defraudats. Primer perquè la gestació i consolidació d’aquests projectes vol força anys, abocar-hi molts recursos econòmics i/o l’energia de molta gent. Segon perquè la capacitat d’assolir quotes de sobiranies (energètica, alimentària, en telecomunicacions…) és limitada si es té l’Estat en contra, com és el nostre cas. Si, a més, es tracta d’iniciatives d’economia solidària, com que es construeixen amb capitals molt exigus i competeixen en mercats desregulats, la seva incidència encara serà més modesta, i els principals operadors de mercat seguiran sent les grans empreses capitalistes. L’ESS només podrà esdevenir hegemònica en un altre sistema diferent del capitalista i tenint un Estat facilitador que ajudi a fer la transició.
Històricament, els processos de transformació social han seguit sobretot un d’aquests quatre camins: la via institucional (intentar canviar el sistema des dels governs), la via mobilitzadora (intentar canviar el sistema mitjançant la mobilització social), la via constructiva o dels contrapoders (intentar crear societat alternativa en el si de l’actual confiant que algun dia sigui hegemònica) i la via armada. El balanç de qualsevol d’aquestes quatre vies per separat és bastant pobre. Pel que fa a la via armada o guerrillera, queda descartada en les nostres societats actuals, primer per raons ètiques evidents, però fins i tot també perquè resulta ineficaç. Probablement, la millor estratègia sigui trobar una combinació adequada entre les tres primeres i adaptada a cada context.
En aquests darrers anys, l’independentisme català ha combinat dues d’aquestes vies, la de la mobilització i la institucional, però ha articulat l’una amb l’altra d’una manera que em sembla peculiar: la mobilització social tenia per objectiu principal pressionar el govern català perquè proclamés la independència. És a dir, les mobilitzacions no anaven adreçades a pressionar bàsicament l’adversari (l’Estat espanyol), com hauria semblat natural, sinó a la classe política pròpia. A aquestes altures, crec que ja no cal demostrar que aquesta estratègia ha fracassat, per més que un sector de l’independentisme encara s’enganyi creient que “som república”.
Al meu parer, qualsevol nova estratègia independentista ha de passar per “fer república” guanyant bocins de sobirania (sobiranies), però sobretot reorientant el principal destinatari de la mobilització social, que no pot ser altre que els poders que governen l’Estat espanyol. Aquesta reorientació demana combinar les mobilitzacions massives amb campanyes de pressió noviolenta que minin la sostenibilitat econòmica i la legitimitat interna i internacional del règim del 78. Estic pensant en campanyes de no cooperació i desobediència civil noviolenta: boicots, objeccions fiscals…(vegeu el post anterior: I si obrim el front de la desobediència econòmica?) Això sí, han d’estar ben organitzades i mesurades, i triar objectius concrets que simbolitzin la negació tant dels nostres drets nacionals com socials. Participar-hi comportarà riscos i sacrificis personals, però aquestes accions poden ser assumides fàcilment per milers, amb la qual cosa els costos personals s’abaixaran i permetrà estendre la solidaritat arreu. És a dir, amb la desobediència popular noviolenta a aquest Estat que ens oprimeix també es construeix sobirania!
Conclusions: que la sobirania no ens faci perdre de vista les sobiranies… però al revés tampoc, i tinguem present que les sobiranies, la sobirania, es fa construint però també desobeint.