Cecosesola és…

-… Un grup cooperatiu format per 20.000 persones sòcies, 1.300 de les quals hi treballen.

-… Una xarxa de producció i distribució d’aliments i articles de neteja que mou més de 10.000 tones mensuals, amb preus inferiors en un 30% als del mercat, tots oferts per 13 organitzacions camperoles formades per petits productors, cooperatives i unitats de producció familiars.

-… Un servei funerari que garanteix a més de 150.000 persones un enterrament decent i un 40% més barat que les altres empreses.

-… Una xarxa de salut popular que atén més de 220.000 persones a l’any, amb 6 ambulatoris populars, 4 laboratoris, 2 quiròfans i 1 hospital cooperatiu; que integra la medicina convencional i la tradicional i que té preus un 50% inferiors als del de les clíniques privades.

-… una dotzena de col·lectius de producció agrícola amb 192 productors i 70 famílies organitzades en 11 unitats de producció comunitària que fan pasta, salses, mel, sucs, dolços, neteja…

Cecosesola és una interessantíssima experiència de nivell meso d’economia solidària. Hi tenim molt per aprendre: de com s’organitzen, de com formen part de la comunitat, de com fixen els preus dels seus productes i planifiquen la producció… Podem afirmar que Cecosesola ha creat un mercat social propi en el qual, en la seva anella més àmplia, participen unes 240.000 persones.

Impossible de parlar-ne en un sol comentari. En aquest ens cenyirem a explicar la seva rica història. 

Comencem dient que el moviment cooperatiu a Veneçuela ve de lluny. En concret, el 1965, a la regió centreoccidental del país, a l’estat de Lara, un grup de joves capellans vinculats a la teologia de l’alliberament comencen a promoure cooperatives. L’experiència més reeixida que en sortirà serà la Central Cooperativa de Servicios Sociales Lara (Cecosesola), un rar exemple de perdurabilitat d’una experiència comunitària i autogestionària.

Avui, la Red Cooperativa Cecosesola la formen més de cinquanta organitzacions comunitàries populars dedicades a activitats agrícoles, de producció industrial, d’estalvi i crèdit, funeràries, de salut i de consum. Cecosesola és una entitat sense ànim de lucre, la qual cosa permet que tots els beneficis vagin a un fons de finançament cooperatiu per comprar terres, vehicles o maquinària, per fer activitats formatives, per practicar la solidaritat i per emprendre nous projectes.

L’any 1967 deu petites cooperatives de crèdit acabades de crear funden Cecosesola, una cooperativa de segon grau per fer-les més fortes i diversificar l’activitat. Al cap d’un temps, es dona la circumstància que el soci d’una d’aquestes cooperatives mor i la família no té prou diners per pagar l’enterrament. Davant d’aquesta situació, a més de resoldre la urgència fent una col·lecta entre la comunitat, decideixen crear un servei funerari digne per a les persones associades. Com passarà en altres activitats que aquesta xarxa cooperativa emprendrà, les persones sòcies entren en el sector funerari a la valenta, sense cap coneixement del ram, i ho fan a molt petita escala i pocs recursos, però amb molt entusiasme i voluntarisme. Ho il·lustra que ells mateixos fabriquin els taüts.

Però a l’inici de la dècada de 1970, aquest entusiasme comença a declinar. Cecosesola s’està burocratitzant com qualsevol empresa. És llavors quan els socis engeguen un procés per replantejar-se la seva raó de ser. Un soci explica: “Discutíem si Cecosesola era una empresa dels seus associats i només per als seus associats, o un moviment popular compromès amb el seu entorn comunitari. Plantejàvem, a més, que el treball cooperativista obria la possibilitat única d’un procés formatiu de treballadores i treballadors a partir de l’activitat quotidiana; propugnàvem la seva participació plena en la gestió diària.”¹

De resultes d’aquesta reflexió, el 1976 té lloc una primera ruptura amb el model anterior quan Cecosesola decideix assumir amb una flota de 130 autobusos la major part del servei de transport públic de la capital, Barquisimeto, aleshores la quarta ciutat més poblada del país. Les rutes les decidien les comunitats i aconsegueixen reduir el preu del bitllet a la meitat del que cobraven les altres companyies.

Quatre anys més tard, l’hostilitat dels empresaris del sector, juntament amb la popularitat que la cooperativa anava guanyant, van fer que els polítics de l’Ajuntament, temorosos que els socis de la cooperativa volguessin presentar-se a les eleccions municipals, deixen de subvencionar el transport públic per enfonsar-la. Però la cooperativa es nega a augmentar el preu del bitllet i, al mateix temps, comença una lluita amb el veïnat per exigir que l’Ajuntament torni a subvencionar el servei. Durant quatre anys fan manifestacions massives i, fins i tot, organitzen una marxa a peu de més de 250 Km fins a Caracas. Molts cooperativistes van ser detinguts en aquelles mobilitzacions, però Cecosesola començava a ser el que volia: passar d’una empresa tancada en donar servei exclusivament als seus associats a esdevenir un moviment integrat a la comunitat.

Les mobilitzacions populars per mantenir les tarifes van comportar que l’Ajuntament els requisés la flota d’autobusos i destruís les instal·lacions. Durant cinc mesos i mig. Cecosesola va seguir abonant el sou als 128 conductors que no podien treballar. 140 dies després, un jutge ordenà a l’Ajuntament que els tornés els autobusos, però abans de fer-ho en van malmetre la majoria, de manera que, quan van poder recuperar-los, només una trentena seguien funcionant. La cooperativa, a més, s’havia hagut d’endeutar per valor de trenta vegades el seu capital. Segons els economistes, Cecosesola era irrecuperable.

Un dels socis que va viure aquells anys en fa la reflexió següent: “De l’experiència del transport cooperatiu, en vam sortir derrotats econòmicament, però convençuts que la vivència de la participació plena, sense jerarquies, tenia el potencial de generar profunds processos de transformació personal i organitzativa.”²

I també: “Vam aprendre que el més important per ser productius no són els recursos materials ni, menys encara, els diners; al contrari, la clau es troba en les relacions que som capaços de construir entre els éssers humans. Comptàvem només amb les forces que generava aquesta energia col·lectiva que sorgia del nostre procés participatiu.”³

Després de la lluita dels autobusos, van entrar en un llarg període de supervivència i de recerca d’una nova activitat econòmica que permetés pagar els deutes i prosseguir el procés participatiu iniciat en el transport.

Llavors van engegar una xarxa de distribució d’aliments. A penes tenien capital. Van recrear una experiència brasilera de vendre tota la verdura a un sol preu, pesant-la amb pesos rudimentaris no autoritzats per l’estat. Van arrencar els seients d’alguns autobusos, els van carregar de fruita i verdures i van anar a vendre pels barris. Dotze anys després, amb la venda d’aliments van aconseguir saldar tot el deute dels autobusos. Si el 1984 havien començat aquesta nova activitat venent a les fires 3 tones, avui en venen 600. 

En un país que importa quasi tot el menjar, Cecosesola ha aconseguit per mitjà de les fires que moltes microempreses agrícoles familiars es converteixen en associacions de productors amb equips moderns. A la fira que se celebra a Barquisimeto (la capital de l’estat de Lara) els divendres, dissabte i diumenge, hi assisteixen de 50.000 a 60.000 famílies. Els productes que s’hi venen valen un 55% més barat que als altres mercats.

Cecosesola organitza en altres ciutats més “ferias de consumo familiar”, tal com ells les anomenen, són grans esdeveniments socials. A la més gran, la de Barquisimeto, hi ha música en viu, hi treballen unes set-centes persones, a més de voluntaris, i no disposa de càmeres ni guàrdies privats, només la “vigilància comunitària” de tots els que hi participen.

Però Cecosesola no s’ha quedat tan sols en els mercats alimentaris. A finals dels noranta obre sis ambulatoris populars i a partir de 2002, amb els excedents que els generaven les altres activitats, comencen a edificar el Centre Integral Cooperatiu de Salut (CICS), que inauguren el 2009, un edifici bellíssim que el 2013 va rebre una menció en la IV Biennal d’Arquitectura de Maracaibo. El CICS està dirigit, no per una junta mèdica, sinó per personal mèdic i usuaris en assemblees setmanals. De més, Cecosesola s’ha dotat també d’un departament d’Educació, i té en funcionament l’escola cooperativa Rosario Arjona.

Cecosesola no rep cap subvenció, ni la volen. Tota la xarxa s’autofinança perquè opera sense ànim de lucre, els marges de benefici són mínims i totes les persones que hi treballen cobren el mateix sou, que equival a tres vegades el salari mínim del país.

En el comentari de la setmana que ve analitzarem aquelles sis o set característiques que, en la meva opinió, poden ser inspiradores per a nosaltres. Fins llavors, si voleu saber-ne més podeu visitar el seu web i veure aquest vídeo. Val la pena.

Notes:

1, 2 i 3: Colectivo de autoras y autores de Cecosesola, “Venezuela: La red cooperativa Cecosesola. Una experiencia de transformación cultural”.