Aquesta setmana vaig tenir l’oportunitat de conèixer coBoi, el laboratori cívic d’emprenedoria i economia social de Sant Boi de Llobregat. Feia pocs dies, el 30 de gener, s’havia presentat al Casal Casablanca, el centre cívic més antic de la ciutat i ara seu del flamant laboratori. CoBoi, com és fàcil d’imaginar, és un terme compost de Boi (per Sant Boi) i de co-, per cooperació, comunitat, cotreball…, i realment el prefix està justificat. Vegem-ho, si no.
Entro al Casal i l’olor de pintura, la música que surt del bar i una infreqüent barreja de jubilats i joves m’indica que aquí s’està coent alguna cosa que valdrà la pena de seguir. Aviat m’atén la Maria Isabel Sarrate, cap del Servei de Planificació i Avaluació de Polítiques Públiques de l’Ajuntament, una de les impulsores del projecte. Se la veu entusiasmada, no cal que m’ho digui. Mentre prenem un te, m’explica la gènesi del projecte, el moment en què es troba i les perspectives de futur.
CoBoi vol promoure l’emprenedoria social a la ciutat i ho fa assajant una estratègia innovadora; l’emprenedoria concebuda no des de l’esquema clàssic del “foment de l’ocupació”, sinó també com un procés de dinamització comunitària. El resultat és que els mateixos emprenedors socials, és a dir, els beneficiaris del projecte, participen col·lectivament en la seva construcció. Mentre van arreglant l’espai i definint què serà coBoi, perfilen el seu propi projecte socioempresarial. Dit d’una altra manera: Coboi vol ser alhora un programa de foment de l’emprenedoria social i una acció d’emprenedoria social en si mateixa.
El grau d’interès amb què la gent ha acollit coBoi ha sorprès els impulsors i tot. Possiblement si no hagués estat per això, la idea inicial no hauria progressat, empantanada en les dificultats d’encaixar un projecte integral com aquest dins d’una organització molt departamentalitzada com és un ajuntament, i ofegada pel munt d’hores que requereix tot procés participatiu que de debò mereixi aquest nom.
Per sort, la gran assistència a la primera trobada del projecte ja va fer veure a l’Ajuntament que havia donat en el clau. D’ençà de llavors, a l’entorn de coBoi s’ha anat creant una comunitat que aglutina unes dues-centes persones, la majoria joves interessats a emprendre iniciatives que tinguin un interès social i els donin uns ingressos.
En aquests moments els projectes aixoplugats sota el seu Programa Llançadora són una desena i d’allò més variats: ramaderia al servei de la prevenció d’incendis, plans d’activitat física i esportiva per a les empreses, revista digital, recuperació d’explotacions agràries no productives, serveis professionals de reforma i manteniment a domicili per a persones amb risc d’exclusió social, etc. Les iniciatives que acabin quallant adoptaran, algunes, la forma del treball autònom i d’altres la forma de microempreses col·lectives, esperem que en format cooperatiu.
Durant uns mesos CoBoi els farà d’incubadora, facilitant-los espais de cotreball, recursos, assessorament i formació, organitzant dinàmiques d’intercooperació i actes públics sobre emprenedoria i economia social, que dit sigui de passada sempre tenen un important component lúdic, etc. La previsió és que, després d’aquests projectes, n’acullin uns altres.
Quines són, en la meva opinió, algunes ensenyances que ja ara ens aporta aquesta experiència? A part de la idea seminal, és a dir, ser programa de foment de l’emprenedoria social i emprenedoria social alhora, n’identifico tres més.
La primera és donar importància al procés en comptes de centrar-se només en el resultat. Les obres de reforma del casal Casablanca es podrien fer més de pressa, però si es vol implicar la comunitat emprenedora cal acoblar-se al seu ritme i anar més a poc a poc. De fet, l’espai és el resultat d’un procés de cocreació i de la comunitat que l’ha fet. Aquests joves s’estan reunint en taules i estan seient en sofàs que han construït amb les seves mans, reciclant antics palets, i això, per si mateix, ja fa emprenedoria.
La segona és la necessitat de construir un ecosistema que ajudi la comunitat emprenedora: el grup impulsor, un grup assessor, els “amics” del projecte (algunes empreses, la Federació de Cooperatives de Treball, la Universitat de Barcelona, professionals jubilats disposats a tutoritzar projectes…). Cada col·laborador de l’ecosistema decideix el compromís que vol adquirir amb el projecte.
Per últim, la tercera ensenyança per extreure és la necessitat que innovi tothom (l’administració també) i d’impulsar innovació frugal1, amb pocs recursos, més ben dit, amb pocs recursos materials però molts recursos humans. El context municipal d’increment de necessitats socials i de disminució d’ingressos, també els destinats a polítiques actives d’ocupació, no invalida la seva capacitat per actuar, sobretot perquè el motor de l’acció i de la innovació sempre són les persones, la seva creativitat, la seva capacitat de cooperar, el seu enginy i intel·ligència i la seva dedicació. I de gent amb aquestes característiques no en falta, menys ara; falten, això sí, projectes als quals aquestes persones vulguin abocar-se perquè els senten útils i els senten seus. Sembla clar que coBoi és un d’aquests projectes.
Nota
1: De la innovació frugal, que ens arriba de països del Sud com Cuba o l’Índia en parlarem al comentari que ve. Tenint present l’escassetat de recursos materials amb què ens movem per la crisi econòmica, i amb què ens mourem d’ara endavant per la crisi ecològica i energètica, val la pena que comencem a practicar “innovació frugal” nosaltres també.