Els dies 30 i 31 de maig i 1 i 2 de juny, a Santa Coloma de Gramenet van tenir lloc unes jornades per celebrar el primer aniversari de la lluita veïnal en contra del PERI Santa Coloma Vella II, un pla urbanístic impulsat per l’Ajuntament i el Banc Sabadell que, si no s’atura, desfigurarà els pocs carrers que queden del nucli històric d’aquesta ciutat feta a cops d’urbanització salvatge i d’especulació, però també amb la resistència de la seva gent.
En el marc d’aquestes jornades, es va organitzar una xerrada-debat sobre l’autogestió i la gestió comunitària d’equipaments públics en què van participar la Mariona de l’Ateneu Popular 9Barris, l’Alberto de l’Ateneu L’Harmonia i en Ferran de Can Batlló. L’objectiu era aportar elements de reflexió al nombrós grup de persones que okupen un dels edificis emblemàtics que el govern municipal vol enderrocar, L’Estudi Nou-CSOA (carrer Pedró 14/plaça de la Vila 12), un espai que, des de fa un any, han endreçat i farcit de vida amb tota mena d’activitats.
Concretament, es tractava d’analitzar les oportunitats i els riscos de l’anomenada gestió comunitària d’equipaments públics que alguns ajuntaments han posat en marxa. D’equipaments sota gestió comunitària n’hi ha una quarantena a Catalunya; potser els més coneguts siguin l’Ateneu Popular 9Barris, el Casal de Prosperitat, Can Batlló, la Casa Orlandai o l’Ateneu La Coma Cros, uns quants d’aquests coordinats en la Xarxa d’Espais Comunitaris.
Dit d’una manera molt sintètica, la gestió comunitària consisteix en la cessió per part d’un Ajuntament de l’ús d’un bé que segueix sent de titularitat municipal (un local, posem per cas) a una entitat sense ànim de lucre per al seu ús i gestió comunitàries, és a dir, perquè el gestioni de manera oberta, democràtica, participativa i transparent al servei de la comunitat en què es troba i en rendeixi comptes de manera periòdica. Un bon document per conèixer millor la gestió comunitària des del punt de vista de l’administració és el Programa de Patrimoni Ciutadà d’ús i gestió comunitàries de l’Ajuntament de Barcelona.
Aquest tipus de gestió es basa en els valors de l’economia social i solidària; no és casualitat que l’eina per retre comptes, calculant l’impacte social que té en el territori, el balanç comunitari, s’inspiri en el balanç social de la Xarxa d’Economia Solidària. Per exemple, a Can Batlló s’avalua anualment el nombre d’hores que es destinen als projectes, la neteja i la gestió; actualment, unes 68.000 hores a l’any fetes per unes 400 persones, que són les activistes vinculades als 28 projectes, una part cooperatives, que conformen avui Can Batlló. De manera que l’Ajuntament de Barcelona estima que, per cada euro que inverteix a rehabilitar noves naus del recinte, en retornen 4 en prestació de serveis a la comunitat.
La gestió comunitària d’equipaments públics recupera el sentit etimològic del terme “públic” (públic: del poble). Significa desinstitucionalitzar un bé públic per convertir-lo en un comú (comú urbà); canviar una gestió portada per treballadors municipals o, la majoria de vegades, per una empresa externalitzada, per una altra que és duta pel veïnat, el qual s’apodera i passa de ser simple usuari a esdevenir subjecte. Però, és clar, un comú demana una comunitat, “un conjunt de persones que tenen objectius i necessitats comunes, i que les volen gestionar plegades d’acord amb uns valors compartits”, tal com explica la Mariona. I formar una comunitat no es fa d’un dia per l’altre.
Per formar una comunitat a l’entorn d’un espai, primer de tot, cal que el grup impulsor vulgui intentar formar-la. Sembla una banalitat, però no ho és. Aquest grup ha de tenir clar que l’espai a autogestionar no pot servir només per satisfer les seves necessitats, sinó que ha de tenir vocació pública, de servei al barri. I després, si té clara aquesta finalitat, aleshores tocarà picar pedra.
S’hauran d’obrir processos per recollir les necessitats i els desitjos sobre l’espai d’altres persones i col·lectius del barri (formals i informals) fins a soldar un projecte compartit. Caldrà que aquest projecte interessi a molta gent i diversa, que tingui gruix, la massa crítica necessària que forci l’Administració a acceptar-lo. Com deia en Ferran, “treballar amb afins és molt fàcil, el que realment transforma és treballar entre diversos”. I això demana temps, estratègia, obertura mental per deixar-se impregnar pels altres en el marc d’uns valors comuns, i cohesió interna dintre la diversitat per no perdre gent ni per una banda ni per l’altra. Per l’Alberto, de l’Harmonia, posats a triar, val més disposar d’un grup humà cohesionat i apoderat que d’un espai concret; al capdavall, si el projecte no s’acaba aterrant en un lloc s’aterrarà en un altre.
Guanyar l’autogestió de l’Ateneu Popular 9Barris, l’Harmonia del Palomar o de Can Batlló va costar anys. En el cas de l’Ateneu 9Barris, a més, es partia de l’ocupació il·legal de l’antiga planta asfàltica, l’espai que després seria l’Ateneu. La Mariona, l’Alberto i en Ferran coincidien que, en tots tres casos, va ser gràcies a la força veïnal que els governs municipals de l’època van acabar acceptant l’autogestió. Com que els activistes havien aconseguit el suport del barri, PSC o CiU, segons el cas, no es van atrevir a posar-s’hi en contra. Obrint-se al barri, les activistes havien aconseguit “que el conflicte no fos seu, sinó de la comunitat”; per això van guanyar.
Condicionants de la gestió comunitària? N’hi ha, naturalment. Com en qualsevol altra modalitat d’acció directa comunitària. Si s’okupa, s’està condicionat pel desallotjament que pot arribar en qualsevol moment. Si es fa gestió comunitària, pels ritmes i tràmits desesperants de l’administració i per la temporalitat de la cessió, que cal pressionar perquè sigui com més llarga, millor (Can Batlló té signat amb l’Ajuntament de Barcelona un conveni de cessió per 50 anys).
Com diu en Ferran, “els veïns organitzats poden estar en contradicció ―quan okupen― o en fricció ―quan fan gestió comunitària―, però tots són veïns gestionant drets i necessitats des de l’autogestió.”