Si en el comentari anterior parlàvem de la gestió comunitària d’equipaments públics, en el d’avui tractarem d’una qüestió que la complementa: el disseny comunitari d’aquests equipaments i, en general, dels serveis públics.

La reflexió ve a tomb perquè els dies 27 de maig i 3 de juny les treballadores i els treballadors de la quarantena de biblioteques públiques barcelonines van fer vaga, convocats pel comitè d’empresa del Consorci de Biblioteques de Barcelona (CCB), que integren representants de CGT, CCOO i UGT, i han decidit seguir mobilitzant-se passat l’estiu.

Les seves reivindicacions intenten revertir el deteriorament que ha sofert el servei de biblioteques en aquests vuit anys de retallades. Ara, bibliotecàries i bibliotecaris exigeixen augments de personal i de pressupost, sortir de la precarietat laboral, poder conciliar la vida personal i laboral i altres demandes similars.

Però, a més, plantegen algunes reivindicacions que se surten d’allò que habitualment s’entén per demandes laborals. Són aspectes relacionats amb les finalitats i l’organització del treball, el poder de decisió sobre els quals el capitalisme atribueix en exclusiva al patró o empresari, encara que sigui una administració pública com és el cas que ens ocupa. Les treballadores de les biblioteques demanen plans culturals i de lectura que siguin atractius, tenir “càrrecs directius amb veritable vocació pública i de servei, empàtics, assertius i vocacionals”, i sobretot “la participació directa de tot el personal i dels usuaris i usuàries en la planificació del futur i nous reptes de les biblioteques”.

Com era d’esperar, aquestes reivindicacions han passat desapercebudes en les notícies sobre el conflicte donades pels mitjans de comunicació, i és possible que, al final, les parts arribin a un acord que no les tingui en compte. Però, fins i tot si fos així, només el fet d’incloure-les en la seva taula reivindicativa ja seria un pas. No és habitual que treballadors i sindicats reivindiquin, per exemple, participar “en la planificació del futur i nous reptes de les biblioteques”, tant ells com la ciutadania usuària.

Sembla evident que ser tinguts en compte, bibliotecàries i bibliotecaris, en la planificació del futur de les biblioteques és una demanda de pur sentit comú. De fet, si ho pensem bé, el que ens hauria de sorprendre és que algú consideri normal precisament el contrari, que encara predomini el paradigma taylorista-fordista, aquell pel qual “s’ordena detalladament al treballador el que ha de fer i com ho ha de fer, i qualsevol millora que el treballador vulgui introduir en relació amb les instruccions rebudes esdevé fatal per assolir els objectius perseguits”. Fredrick Taylor dixit.

Com pot ser que les gerències, els tècnics o els polítics dissenyin i modifiquin serveis sense comptar amb l’opinió de les treballadores i les usuàries? Com és possible que no aprofitin el coneixement que deriva de l’experiència d’estar treballant cada dia en una feina determinada? O que no estimulin les persones que utilitzen un servei  ̶ en aquest cas una biblioteca, l’espai cultural més usat per la ciutadania ̶  perquè diguin com el millorarien? Al capdavall, la ciutadania és alhora la propietària i la destinatària d’aquests serveis.

Per què no es generalitzen experiències com la del procés participatiu que va impulsar el 2017 la Fundació Salut Alta per definir el nou centre A100 per a adolescents a Badalona, on van dir-hi la seva més de cent persones entre infants, joves i famílies, professionals, voluntaris i agents externs?1 Per què no s’obren processos similars cada vegada que es planeja fer o millorar un casal per a la gent gran, una oficina d’informació al consumidor, un ambulatori o una plaça?

Les metodologies i eines d’aquesta participació poden ser molt variades: nuclis d’intervenció participativa, fòrums temàtics, tallers de futur, mètodes d’investigació-acció-participació, design thinking, visites obertes i guiades, cercles d’innovació… Però sempre han de servir per arribar a una deliberació i decisió transparent, democràtica i oberta a tots els grups d’interès, que propiciï el treball cooperatiu i l’aprenentatge compartit.

La principal raó que se m’acudeix per no fer-ho és la por dels tècnics, els polítics o els directius, segons els casos. Por de perdre poder en benefici de treballadores i usuàries, por de visibilitzar que la seva tasca de planificació, organització i control no és tan indispensable ni els seus elevats sous tan justificats com pregonen.

Malauradament, treballadores i usuàries encara no hem pres prou consciència que participar en el disseny dels principals bens i serveis a produir i consumir és un dret elemental, no pas cap concessió graciosa; una mesura de pura eficiència, mai una pèrdua de temps.

De fet, darrerament la pràctica de la participació directa sembla haver quedat circumscrita a les entitats de l’economia social i solidària, en forma sobretot de participació de les persones treballadores i en menor mesura, de les consumidores i usuàries, com l’experiència de la Fundació Salut Alta a què abans ens referíem. Hauríem de recular a la darreria dels setanta i principis dels vuitanta del segle passat per trobar altres experiències de mobilització per decidir sobre els bens i serveis que es produeixen o consumeixen. A casa nostra, recordem els intents de recuperació d’empreses en crisi per part dels seus treballadors (fracassades com Numax² o reeixides com la cooperativa Mol-Matric) i algunes lluites autònomes durant la transició per part de col·lectius com els mestres que, a més de millores laborals, demanaven la gestió de les escoles pels pares i els mestres. D’aquesta època daten també els experiments de cogestió protagonitzats per la socialdemocràcia als països escandinaus i Alemanya, com també algunes lluites obreres autogestionàries exemplars com la fabrica de rellotges lionesa Lip el 1973 o la britànica Lucas Aerospace (1974-78)³. I, és clar, si retrocedim més en el temps entroncarem amb les col·lectivitzacions llibertàries del 1936 o els consells obrers a Itàlia (1919-1920) i Alemanya (1918).

Podríem afirmar que la lluita pel control sobre els mitjans de producció i els serveis públics és pròpia dels moviments obrers i ciutadans més avançats. Perquè no hi haurà democràcia de debò mentre no guanyem la democràcia econòmica.

Bibliotecàries, bibliotecaris, molta sort en la vostra lluita que és també la nostra.

Notes

1: Trobareu més informació a https://www.fundaciosalutalta.org/es. Podeu veure el vídeo que explica el procés participatiu: https://vimeo.com/161485700)

2: Númax era una fàbrica d’electrodomèstics de Barcelona que va ser autogestionada per les seves treballadores entre 1977 i 1979. El boicot d’altres empreses va fer que, finalment, hagués de plegar.

3: La lluita de Lucas Aerospace és tan interessant que li dedicaré el pròxim comentari.