Imatge de la pantalla del govern de l’Estat de Maryland en què compara el seu PIB amb el seu GPI.

No hi ha dia que polítics i mitjans de comunicació no ens parlin de la catastròfica caiguda del PIB a l’Estat espanyol, que si baixarà un 9% o baixarà un 10%. Sembla que la principal preocupació sigui el PIB. Algú argumentarà que és natural, ja que el PIB mesura el progrés econòmic, i, per tant, el benestar d’un país.

Però el PIB és tan sols una xifra, un indicador, i abans d’estar pendents de si puja o baixa, farem bé de considerar si reflecteix la realitat —i per tant és un bon indicador—, o no la reflecteix, i aleshores més val que el deixem de banda i n’utilitzem un altre.

Des de fa uns anys la majoria d’economistes i d’institucions ja admeten que el PIB no mostra el grau de benestar d’un país. Al contrari, com molt bé diu l’economista ecològic Joan Martínez Alier, en una interessant entrevista a Vilaweb, “el PIB és un invent metafísic per a disciplinar la gent”.

De fet, ni tan sols el seu creador, l’economista Simon Kuznets, va pensar mai que el PIB servís per mesurar el benestar d’una societat, tal com declarà el 1934: “El benestar d’un país a penes es pot deduir mesurant l’ingrés nacional”. El PIB el va idear per conèixer només la capacitat productiva d’un territori i, amb aquesta exclusiva finalitat, es va començar a aplicar als Estats Units durant la Segona Guerra Mundial. Va ser després que el seu ús es va generalitzar arreu del món gràcies a l’hegemonia nord-americana, se’n va deformar el sentit i va adquirir la importància que té avui dia, tanta que s’ha convertit en una mena de tòtem a l’altar del qual les societats ofrenen periòdicament tota mena de sacrificis.

En realitat, el PIB, per no mesurar, ni tan sols mesura l’economia, sinó només la producció que va al mercat. Ignora, per exemple, tota l’economia reproductiva, així com la sostracció del capital natural. El PIB únicament expressa la quantitat de béns i serveis posats al mercat, amb independència que siguin bons o dolents, i deixant de banda el treball domèstic i de cures i el treball voluntari. Tampoc es preocupa per la distribució dels ingressos ni per l’esgotament dels recursos naturals.

Per ser sintètics, podríem concloure que el PIB no ens serveix per quatre raons: perquè només compta la producció però no els costos socials i ambientals que comporta; perquè no té en compte la desigual distribució de la renda; perquè ignora també activitats essencials per a la vida com el treball domèstic i de cures, i el treball voluntari, i perquè, en canvi, comptabilitza molts fets naturals i socials perjudicials com són les activitats il·legals en el mercat negre, la despesa armamentista, l’especulació immobiliària i financera, l’obsolescència programada, els desastres ambientals que provoquen després les corresponents feines de descontaminació, etc.

O, com expressa més gràficament el mateix Martínez Alier a l’entrevista esmentada: “A casa fa sis setmanes que cuinem cada dia (feina gratuïta) i no hem anat cap dia al restaurant (normalment, jo hi vaig sovint). Fem baixar el PIB.” […] “Un altre exemple: fa dos mesos que no agafo un avió i, per tant, no he contribuït gairebé gens ni a apujar el PIB ni a produir més CO₂”.

En conseqüència, el PIB d’un estat pot créixer i passar que empitjorin paradoxalment les condicions de vida de la majoria de la ciutadania. Per posar un parell d’exemples: durant el primer decenni d’aquest segle, el PIB del Sudan va incrementar-se en un 23% mentre patia una terrible sequera i una guerra que va ocasionar la mort de 400.000 persones i el desplaçament de 2,5 milions més. L’any 2004, el tsunami va matar a Sri Lanka més de 35.000 persones i en va desplaçar més de mig milió; en canvi, aquell any el seu PIB també va pujar.

Per tant, es tracta, seguint Alier, d’aprofitar el moment extraordinari que estem vivint per “deixar de comptar el producte interior brut, fer servir indicadors físics i socials per a decidir si estem millor o pitjor, mirant i discutint aquests indicadors socials i ecològics que són fàcils d’entendre, i no parlar més del PIB, mai més.”

Els indicadors alternatius al PIB

Des de finals dels 80 molts investigadors han elaborat indicadors més adequats que el PIB. En destaquen dos: l’Índex de Desenvolupament Humà (IDH) i l’Indicador de Progrés Real o Genuí (GPI, en les seves sigles en anglès)

L’Índex de Desenvolupament Humà (IDH) l’impulsa el Programa de Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD), i va ser ideat pel pakistanès Amartya Sen i per l’indi Mahbub Ul Haq. L’IDH pren com a referència tres aspectes clau del desenvolupament: l’educació, la salut i el nivell de vida, de manera que combina indicadors d’esperança de vida, renda per habitant i nivell educatiu. Darrerament s’hi ha afegit un quart indicador, el grau de desigualtat. El PNUD publica cada any l’IDH de gairebé tots els països del món. Mentre que si fem cas al PIB, els països més rics són els Estats Units, la Xina, el Japó, Alemanya i Gran Bretanya, per aquest ordre, si ens basem en l’IDH, els més rics són Noruega, Suïssa, Austràlia, Irlanda i també Alemanya.

A casa  nostra, el Centre d’Estudis Demogràfics de la Universitat Autònoma de Barcelona va elaborar, juntament amb el Global Data Lab de la Universitat de Radboud, un IDH a escala regional (IDHS). Així s’evita un dels inconvenients d’aquest indicador: que tan sols mostri resultats a escala estatal, quan dintre de cada un d’ells s’acostumen a registrar nivells molt diferents de pobresa i d’infraestructures educatives i sanitàries.

L’altre indicador alternatiu més utilitzat és l’indicador de progrés real o genuí (GPI). Es basa en l’índex de benestar econòmic sostenible (IBES), un terme inventat per l’economista ecologista Herman Daly i per John Cobb el 1989, i que partia de les idees dels també economistes W. Nordhaus i James Tobin. A l’IBES s’hi van afegir altres conceptes i aleshores passà a anomenar-se indicador de progrés real o genuí.

El GPI mesura el benestar sostenible. Està format per 26 variables i equival a la diferència entre els valors de les variables que suposen contribucions al benestar sostenible d’una societat (feines domèstiques i de cures, consum personal, educació superior, treball voluntari, béns de consum duradors, inversió neta de capital…) i els valors que suposen deduccions (desigualtat de rendes, deute internacional, cost de la criminalitat, pèrdues de conreus, dany de les emissions de carboni, costos dels accidents de cotxe, de la desocupació i la subocupació, pèrdua de temps lliure…). Per tant, és el saldo entre contribucions i deduccions, ja que, tal com diu Paul R. Krugman a Introducció a l’economia, “el cost real d’un bé inclou allò a què s’ha de renunciar per aconseguir-lo”.

L’any 2004, un estudi va aplicar el GPI als Estats Units i va resultar que, mentre que el PIB estimava la riquesa del país en gairebé 10,8 bilions de dòlars, l’estimació en GPI la rebaixava a 4,4 bilions. De fet, quan els investigadors apliquen el GPI o l’IDH al país que sigui sempre arriben a la mateixa conclusió: des de mitjan anys 70, mentre el PIB va augmentant, el GPI es manté similar o, fins i tot, comença a davallar. Aquest moment de baixada, l’economista i ecologista xilè Manfred Max-Neef l’anomena el “punt llindar”. Dit d’una altra manera: arriba un moment que els beneficis ambientals i socials del creixement econòmic són anul·lats pels creixents costos ambientals i socials que comporta.

El GPI també presenta punts febles, com ara sobredimensionar el valor del consum personal o monetaritzar coses que tenen un valor intraduïble a preu. Però, malgrat això, es considera l’indicador més complet existent fins ara i, en qualsevol cas, molt millor que el PIB.

Maryland i Nova Zelanda, pioneres

Estats com Austràlia, Gran Bretanya, Finlàndia, Itàlia, Japó o Nova Zelanda ja utilitzen altres indicadors, a més del PIB. L’any 2007, l’OCDE, la Comissió Europea i diverses ONG van celebrar una conferència titulada “Més enllà del PIB: mesurant el progrés, la riquesa real i el benestar de les nacions”, per examinar quins eren els índexs més apropiats per mesurar el progrés.

A Finlàndia, s’ha calculat el GPI per a les dinou regions de país. El parlament belga va aprovar una llei per utilitzar indicadors complementaris al PIB. A Itàlia, diversos governs subnacionals van finançar l’elaboració d’estudis per estimar el IBES regional, mentre que per la seva banda l’Institut Nacional d’Estadística (ISTAT) ha desenvolupat un altre conjunt d’indicadors de benestar sostenible que conformen el seu projecte BES18 (Benestar Equitatiu i Sostenible).

En aquests darrers anys diversos estats dels EUA s’ha interessat pels indicadors alternatius: Washington, Oregon, Califòrnia, Utah, Minnesota, Hawaii… Però on s’ha avançat més ha estat a Vermont i a Maryland.

A l’estat de Vermont l’any 2012 es va aprovar una llei que obliga a calcular el GPI periòdicament, i per a aquest 2020 s’ha incorporat com a objectiu de política pública augmentar el GPI de l’estat en un 5% respecte al GPI nacional, en el marc de la seva actual Estratègia de Desenvolupament Econòmic Integral a cinc anys vista.

Però és a Maryland on s’ha arribat més lluny. Maryland va ser el primer estat dels EUA, a l’any 2010, que va adoptar el GPI com la seva principal mesura de benestar econòmic en comptes del PIB. Allà l’institut oficial d’estadística fa estimacions anuals del GPI i el govern presta més atenció a la seva taxa de creixement que a la del PIB, i fa servir el GPI per a la planificació estratègica. L’ús constant d’aquest indicador els ha permès adaptar-lo millor a la pròpia realitat, de manera que en aquests moments estan fent servir un GPI versió 2.0, amb 12 categories que comprenen 50 indicadors.

Finalment, esmentem el cas de Nova Zelanda. El juliol de l’any passat, la primera ministra d’aquell país, la laborista Jacinda Ardern, va anunciar que els nous pressupostos no s’orientarien a incrementar el PIB sinó al benestar de la ciutadania. Per a això va fixar cinc prioritats: millorar la salut mental, reduir la pobresa infantil, reduir les desigualtats dels indígenes maoris, eliminar la bretxa digital i descarbonitzar l’economia. Per fer-ne el seguiment, el govern neozelandès ha confeccionat l’anomenat Marc de Condicions de Vida, on es mesuren aspectes del benestar com el medi ambient, la salut, l’habitatge, la identitat cultural, els ingressos, el consum i l’ocupació.

Així doncs, Nova Zelanda s’ha convertit en el primer país que ha abandonat la doctrina del creixement econòmic a qualsevol preu. Probablement, no és casualitat que sigui també Nova Zelanda un dels països que millor se n’han sortit de la crisi sanitària del coronavirus…, igual com tampoc és fortuït que el governi una dona.

Canviar de rumb demana canviar de brúixola

Les últimes setmanes, tant el govern català com l’espanyol han declarat que afrontaran l’actual recessió de manera diferent a com es va afrontar la del 2008, aquesta vegada sense retallades. També han afegit que la manera de sortir d’aquesta nova recessió no ha d’empitjorar l’escalfament global. A veure si és veritat. Recordem que la sortida de la crisi del 2008 no va anar pas així: l’any 2015, quan començàvem a deixar enrere d’aquella recessió, el PIB va tornar a augmentar, però també ho van fer les emissions de CO₂, mentre seguia creixent la pobresa.

Anar pel nou camí ara anunciat requerirà canviar de brúixola; deixar el PIB i regir-se per un indicador o un quadre d’indicadors alternatiu com el GPI (o, si no, l’IDH juntament amb el càlcul de la petjada ecològica). Com a mínim durant un temps, es podrà donar, a més del GPI, el PIB, i fer pedagogia de per què dona valors diferents.

Però no és qüestió solament d’anar proveïts d’una bona brúixola per anar comprovant que es va pel bon camí, sinó que emprar i divulgar un indicador alternatiu al PIB per explicar l’evolució del país i el sentit de les polítiques governamentals servirà també com un escut de legitimitat social davant les múltiples pressions per part del poder econòmic que rebran el govern català o l’espanyol si han d’obtenir prou ingressos per augmentar fins on calgui la despesa social i impulsar la transició ecològica sense empobrir més les classes populars.

L’obtenció de dades per elaborar el GPI a l’Estat espanyol o a Catalunya és perfectament factible. Des de 2010, l’Idescat recull dos cops l’any valors sobre indicadors de benestar i progrés social en vuit àmbits diferents: les condicions de vida i treball, la salut, l’educació, el medi ambient, l’habitatge, la seguretat i el transport, la inclusió, els drets i la participació, i per últim l’oci i la cultura. En el seu web s’assegura que “es proposa superar el marc d’indicadors econòmics utilitzats tradicionalment com a mesures de creixement i benestar (PIB)”. Doncs ara només cal complementar els indicadors ja recollits pels altres que puguin faltar per poder confeccionar al GPI i, sobretot, que aquests indicadors passin a un primer pla, tant de la informació sobre la situació del país emesa pels organismes i mitjans de comunicació públics, com per orientar la política pública en resposta a la crisi actual.

Aquests dies, la Xarxa d’Economia Solidària comença la nova campanya de balanç social. Així com fa més de deu anys que moltes empreses de l’economia solidària mesuren amb el balanç social el benestar que aporten als seus grups d’interès (productores, consumidores, la comunitat, el medi ambient…), ja és hora que les administracions facin una cosa similar i divulguin i utilitzin un indicador de benestar sostenible en comptes del PIB.

Perquè no és creïble dir que valorem una cosa (el benestar sostenible) i en mesurem una altra (la producció mercantil). Perquè allò que mesurem afecta el que fem, mentre que allò que no mesurem és com si no existís. Com va dir la gran Donella Meadows, científica ambiental i coautora el 1972 del cèlebre informe “Els límits del creixement”, encarregat pel Club de Roma: “Si definiu l’objectiu de la societat en funció del PIB, la societat farà el possible per produir PIB. No produirà benestar, equitat, justícia ni eficiència, tret que definiu això altre com un objectiu i ho mesureu regularment i n’informeu la societat”.