Ladderman, de K. Preslowicz
Plató considerava que el bé comú requeria una proporció de només 5 a 1 entre els més rics i els més pobres. Al principi del segle XX, John P. Morgan, president de General Electric i un dels homes més rics del món, defensava que els alts executius d’una empresa podien guanyar fins a vint vegades més que els seus treballadors.
Cent anys després, algú podria pensar que Morgan i, per descomptat, Plató eren comunistes camuflats, si tenim present que avui dia el CEO d’una corporació nord-americana pot guanyar més de 500 vegades el que guanya el treballador més mal pagat de la mateixa companyia; que els consellers del BBVA, el Santander o Caixa Catalunya, quan marxen de l’entitat, s’emporten desenes de milions o, en fi, que els ingressos de les cent persones més riques del món acabarien quatre vegades amb la pobresa al món, segons ens explica Intermón.
En el món cooperatiu, aquestes coses són molt diferents. Per sort. A “Escales salarials en cooperatives: equitat, solidaritat, competitivitat”, aparegut en el darrer número de la revista cooperativa nexe, es parla de la manera com aborden les cooperatives de treball l’espinós tema de les escales salarials. L’article explica els casos d’Arç, Encís, COS, Xarxa Gedi i Mondragon. Una de les conclusions és que les diferències salarials dintre una cooperativa acostumen a ser inferiors a les existents en les empreses mercantils.
És aquest un tema complicat en què intervenen, al meu entendre, dues classes de consideracions d’origen diferent. Per un costat, ens trobem amb un joc de factors, socialment conformats, entre els quals cada empresa, cooperativa o no, tria els que considera i en pondera la importància a l’hora d’aplicar-los: les hores de treball, la duresa de la feina, el seu grau de complexitat, el nivell de responsabilitat, la productivitat demostrada, el cost que ha hagut d’assumir la persona en l’aprenentatge, les seves necessitats… Les cooperatives més igualitàries escullen només les hores de treball i ignoren la resta de criteris, de manera que tothom que treballa la mateixa jornada guanya el mateix, independentment de la feina que desenvolupi o de qualsevol altra circumstància.
No obstant això, ser igualitari no equival sempre a ser equitatiu, i aquest és un dels casos en què és diferent una cosa de l’altra. Per equitat podríem pagar més a qui més s’esforça, a la persona que fa una feina més dura o avorrida, que té més responsabilitat o que aporta més a l’empresa, i per equitat també podríem pagar menys a qui, per circumstàncies per exemple familiars, necessita menys per viure que d’altres.
Però com que cap empresa no viu en una bombolla, aliena al seu entorn, en la configuració de l’escala salarial moltes vegades hi influeixen també factors externs a l’organització: els ventalls estipulats en el conveni col·lectiu del sector, el grau de dificultat de trobar un perfil professional determinat, el nivell de competitivitat del sector o l’existència d’actius intangibles com el prestigi social d’algunes empreses o feines, que fa d’atractor de professionals, encara que el salari sigui inferior al de la competència.
No em veig en cor de dir quina combinació de criteris és la més justa, ni com a criteri general ni fins i tot en una empresa amb nom i cognoms, més enllà de reclamar que el procés d’elaboració de la política salarial intenti guiar-se pels valors de solidaritat i equitat internes, així com per la necessitat de preservar la viabilitat en el mercat. De fet, encara gosaria desprendre’m, fins i tot, d’aquelles tres guies per aferrar-me només a la bondat del procés. Mentre el procés per decidir la política salarial es basi en la deliberació participativa i transparent i desemboqui en una decisió democràtica adoptada per totes les persones de l’organització, el resultat final m’importa poc. Perquè cada desigualtat que s’hi implanti gaudirà de l’acord, almenys, d’una majoria dels treballadors i treballadores, i perquè tinc el convenciment que un procés de deliberació democràtica no donarà mai, ni de lluny, una escala salarial tan desmesurada com les de la majoria d’empreses convencionals. La democràcia és poc amiga de les desigualtats, com bé saben, i temen, els poderosos.