Ann Doyle.
L’agost passat, Chris Herries va ser elegida secretària general de Co-operatives UK, l’organització general del cooperativisme britànic, que agrupa més de quinze milions de persones sòcies. Han calgut 143 anys perquè una dona ocupés el càrrec més important d’aquesta organització, malgrat que el cooperativisme britànic va ser pioner a atorgar a les dones la igualtat de drets i deures com a sòcies en les cooperatives.
Recordem que, entre les 28 persones que el 1844 van iniciar la mítica cooperativa de Rochdale, prop de Manchester, hi havia una dona, Ann Tweedale, que va firmar amb ells i en nom propi el document de constitució. Això passava cinquanta anys abans que un país reconegués el sufragi femení (Nova Zelanda, el 1893) i seixanta abans que les dones britàniques poguessin votar en unes eleccions. La cooperativa de Rochdale va participar en campanyes per tal que el Parlament de Westminster promulgués una llei que evités que les propietats de les dones, quan es casaven, passessin als marits; s’aconseguí en 1870. Més en general, el cooperativisme britànic va donar suport a la lluita de les sufragistes. Ja el 1830, la feminista i cooperativista irlandesa, Anna Doyle Wheeler, va publicar The rights of women en el periòdic cooperativista British Cooperator. Mig segle més tard, el 1883, es va crear la primera organització cooperativa de dones, la Women’s Co-operative Guild, impulsada per Mary Lawrenson i unes cinquanta dones més. Aquesta entitat, encara existent, va participar en les campanyes pel sufragi femení, els drets reproductius i la igualtat salarial amb els homes.La veta feminista del cooperativisme no ens hauria de sorprendre. Tal com ens fa observar la historiadora britànica Rachael Vorberg-Rugh, les primeres cooperatives que van existir, les cooperatives de consum, van prosperar perquè les dones van voler, ja que eren les qui hi compraven, encara que la majoria de vegades els homes en fossin formalment els socis.
La important presència de la dona en el cooperativisme és una realitat també constatada a l’Estat espanyol. A Estudio sobre la realidad social y laboral de las mujeres en el cooperativismo asociado en España, elaborat pel Departament Confederal de la Dona de COCETA (Confederación Española de Cooperativas de Trabajo Asociado), llegim que les dones representen el 48% del total del cooperativisme de treball de l’Estat espanyol. Fa una dies, en el curs virtual sobre “Visiones del desarrollo, alternativas y herramientas para la transformación social”, de la Universitat de Còrdova, en què participo com a docent, ens preguntàvem ―l’Alba, la Rosabel, la Victoria, la Rocío i la Mercedes i jo mateix― si la superior presència de les dones en el cooperativisme i en l’economia solidària, significa que elles són més “alternatives” que ells, o bé la raó que hi siguin més presents es deu al fet que cooperatives i entitats semblants es consideren socialment com a fórmules empresarials subalternes, “de sèrie B”, adreçades a col·lectius amb dificultats d’inserció laboral com les migrants, les persones amb mobilitat reduïda o les dones en general.
La meva impressió és que hi influeixen factors de diversa índole que es realimenten. És cert que les dones mostren molt interès per l’economia social i solidària; ho constato en el cursos, xerrades i projectes sobre aquest tema on participo, en què hi ha tantes dones com homes, o més dones i tot. Però, d’altra banda, moltes activitats de l’economia solidària corresponen a sectors tradicionalment feminitzats, com ara les cures, l’educació o el comerç. Així mateix, les entitats de l’economia solidària, en no estar orientades a obtenir el màxim benefici econòmic, permeten tenir en compte racionalitats diferents de l’econòmica, d’on resulten empreses amb una cultura més cooperadora, amb més possibilitats de conciliar la vida professional amb la personal i la familiar, i amb més igualtat salarial entre homes i dones. Tot això, com és natural, atreu moltes dones.
En canvi, allò que costa més de guanyar és la paritat en els càrrecs tant societaris com empresarials, així com en les feines més ben remunerades. Segons aquell mateix estudi de COCETA, tan sols un 18,8% dels llocs directius de les cooperatives de treball de l’Estat espanyol l’exerceixen dones. Tornant a la Gran Bretanya, l’equip directiu de The Co-operative Group, que és la principal cooperativa britànica i europea per nombre de persones sòcies (més de cinc milions), el formen setze homes i quatre dones. En canvi, el 70% de les persones sòcies de The Co-operative Group són dones…
Per tant, dintre l’economia solidària hi ha també sostre de vidre. Com dèiem al curs de la Universitat de Còrdova, aquesta classe d’iniciatives són potencialment favorables a l’equitat de gènere, però sense un esforç continuat per convertir la potència en actes quotidians, aquestes empreses i entitats acaben comportant-se com la majoria del seu entorn i reprodueixen les pràctiques discriminatòries. Per això són tan importants iniciatives com posar en marxa plans d’igualtat; crear comissions de gènere, tal com ha fet Coop57; organitzar-se les dones cooperativistes, com Amecoop Andalusia; publicar mitjans de debat i reflexió, com la revista Cuadernos de Mujer y Cooperativismo; introduir en els reglaments i les lleis cooperatives mesures que garanteixin la igualtat de gènere, com està fent la FEVECTA al País Valencià o Amecoop a la nova llei andalusa de cooperatives, i fixar-se objectius concrets, tal com finalment s’ha marcat The Co-operative Group: assolir que, en 2018, el 40% de dirigents de la cooperativa siguin dones. Perquè les organitzacions de l’economia solidària ni de cap altra mena no són transformadores per se ni per sempre; l’emancipació l’hem de guanyar cada dia.