Es pot ser una catalana o escocesa, un sahrauí o quebequès i estar implicat activament en una iniciativa d’economia solidària i manifestar-se a favor de la independència de Catalunya, Escòcia, el Sàhara o el Quebec respecte dels estat espanyol, britànic, marroquí o canadenc, respectivament, o bé al contrari: estar a favor de mantenir-se dintre d’aquest estat.

De la mateixa manera com es pot ser independentista catalana, escocesa, sahrauí o quebequès i no participar i, fins i tot, estar en contra del cooperativisme o de l’economia solidària. Una cosa no demana l’altra, ni al revés tampoc.

Aclarit això, sí que podem detectar generalment algunes coincidències i lligams entre l’economia solidària i els moviments independentistes, quan l’hegemonia del procés correspon, o almenys és compartida, per sectors significatius de les classes populars:

1. La importància dels procediments democràtics en la presa de decisions: dret a decidir, sigui dels socis i sòcies d’una entitat, sigui de les dones i els homes d’un país.
2. L’arrelament a la comunitat pròxima, l’èmfasi en la defensa del territori, en el desenvolupament local, en l’autoorganització comunitària per satisfer les pròpies necessitats.
3. El desig d’autonomia en la gestió i, si de cas, d’una articulació de baix a dalt, confederal per tant, on sempre la sobirania recaigui en darrera instància en la comunitat propera, sigui la cooperativa en un grup cooperatiu, sigui la nació en un estat plurinacional o en una confederació d’estats.
4. El desig que la sobirania sigui plena; per tant, no únicament política, sinó també econòmica.  L’economia solidària constitueix una poderosíssima eina per construir una economia autocentrada, independent d’interessos forans, sigui l’antiga metròpoli, el capital financer global o bé les corporacions multinacionals.

A casa nostra, el desenvolupament del catalanisme i del cooperativisme, tots dos datats en el segle XIX, discorren paral·lelament i transvasen persones i idees a través d’una munió de rierols. Podem afirmar que els ideals catalanistes, republicans, obreristes i cooperativistes es barregen sovint i s’encarnen en figures com Roca i Galés, Salas Anton, Joan Peiró o Pérez Baró. El mateix trobem a nacions sense estat com el País Basc o el Quebec. No és pas casualitat. Les comunitats nacionals que no tenen un estat propi encara se senten més desateses que les classes treballadores de la nació o ètnia dominant i, per tant, si aconsegueixen sobreviure com a poble és perquè s’han organitzat comunitàriament per obtenir allò que l’estat no els donava. Aquesta dinàmica autoorganitzativa acaba plasmant-se, quan es tracta de resoldre necessitats materials, en cooperatives de tota mena i en altres iniciatives d’economia social i solidària. Mondragon al País Basc, la cooperativa Desjardins al Quebec, les cooperatives agràries a Moçambic o les de crèdit a Irlanda són bons exponents d’aquest fenomen d’autoorganització popular davant l’empobriment causat per l’acció, o l’omissió, de l’estat central o de la metròpoli.

Al llibre Per una economia solidària en una Catalunya lliure, editat per Icaria, amb la col·laboració de la Xarxa d’Economia Solidària i el suport de la Fundació Josep Irla, quatre jordis, l’Estivill, en Valls, en Via i jo mateix, aprofundim en aquest tema i acabem formulant un joc de vint línies estratègiques, inspirades en l’economia solidària, per tal que una hipotètica, i per nosaltres desitjada, Catalunya lliure, faci els primers passos de la seva independència per un camí que ens porti a sortir, no sols de l’Estat espanyol sinó també del neoliberalisme i el productivisme.