I. Transició ecosocial o col·lapse
“Si [els governs] diuen la veritat, la conseqüència immediata és que la Borsa s’ensorra. Perquè si tu dius la veritat, estàs dient que el creixement econòmic s’ha acabat. Si tu dius la veritat reconeixes que la quantitat d’energia de què disposarem no augmentarà, i per tant l’economia no pot créixer. I si el PIB no pot créixer, vol dir que no tenen sentit les inversions que ara mateix s’estan fent, que s’acaba la societat de consum… que s’acaba la societat del creixement. Si tu reconeixes la veritat, que hem arribat als límits de la capacitat dels recursos naturals, reconeixes que s’ha acabat el capitalisme, tal com l’entenem ara mateix.”
Antonio Turiel, citat per Jorge Riechmann a Otro fin del mundo es possible, decían los compañeros. Sobre transiciones ecosociales, colapsos y la impossibilidad de lo necesario.[i]
La necessitat d’una estratègia
De moment, l’economia social i solidària (ESS) ha estat la vaga formulació d’un desig també vague. Vaga formulació perquè ha pres la part (algunes empreses) pel tot (l’economia). Desig vague perquè ha anhelat un nou sistema econòmic que estigui al servei de la societat, del qual les organitzacions d’ESS serien l’avançada, sense perfilar-lo gaire ni pensar com fer-lo realitat. De fet, el nucli dur de l’ESS a les nostres latituds, el cooperativisme, fa més de cent anys que s’ha estès arreu del món, però no ha construït cap societat cooperativa enlloc, ni allà on està present de manera significativa no ha aconseguit tampoc fer un sistema econòmic gaire més just. Per tant, cal definir millor el desig de transformació social, convertir-lo en un ferm propòsit i elaborar una estratègia (sempre revisable) que ens hi porti o, si més no, ens hi acosti.
És cert que fins ara ja s’han formulat objectius i seguit estratègies dins l’àmbit de l’ESS. En primer lloc, moltes iniciatives i empreses d’ESS tenen una estratègia per aconseguir els seus propis objectius. En segon lloc, les entitats representatives (federacions de cooperatives, Taula del Tercer Sector Social, XES, RIPESS, ACI…) també han formulat alguns objectius estratègics més generals i mobilitzat mitjans per aconseguir-los. Normalment, han estat variants d’un principi estratègic genèric consistent a crear i consolidar el tipus d’entitats que representen, i a aconseguir-los avantatges. Fins i tot, una colla de persones vinculades a l’ESS han proposat per a l’àmbit objectius estratègics en clau anti i postcapitalista[ii].
Tanmateix, ara com ara l’ESS catalana no compta amb una visió compartida de la realitat i del paper que pot jugar-hi, ni segueix cap estratègia general. No hi ha res que alineï les principals accions de les entitats representatives i de suport de l’àmbit (l’AESCAT i les entitats que la integren, la Fundació Roca Galès, la Xarxa d’Ateneus Cooperatius, la Xarxa de Municipis per l’Economia Social i Solidària, etc.), menys encara el gruix d’iniciatives que en formen part, algunes de les quals són vitals per realitzar qualsevol estratègia d’ESS, com ara les finances ètiques.
L’estratègia d’ESS que necessitem hauria de contribuir a resoldre els grans reptes globals. No podria ser altrament, parlant com parlem d’organitzacions d’economia social i solidària. El procés de reflexió estratègica iniciat per la XES[iii] intenta avançar per aquest camí, però necessita que s’hi impliquin moltes més entitats i persones.
Els grans reptes de la humanitat
Gosaria dir que els grans reptes que té la humanitat per als pròxims vint o trenta anys s’agrupen en dos blocs. L’un és erradicar la pobresa, que té cara de dona, i reduir la desigualtat social entre pobles, gèneres i classes. Pensem que el 85% de la riquesa del món és monopolitzada pel 10% de la població mundial.[iv] L’altre bloc és aturar la crisi ecològica i reinserir l’economia dins els límits biofísics de la Terra. L’incompliment de qualsevol dels dos reptes i, no cal dir-ho, de tots dos, amenaçaria el conjunt de l’espècie humana, sigui per la generalització de la fam[v], per la proliferació de les catàstrofes climàtiques, per l’escassetat de recursos, per la pujada de la temperatura global i la consegüent disminució de la productivitat de les collites, per la proliferació de les guerres i l’esclat d’una guerra nuclear o per la probable combinació d’uns quants d’aquests fenòmens. Per resumir: tenim el repte d’aturar, ja, el genocidi i l’ecocidi.
En teoria, són amenaces que totes les societats del planeta reconeixen i tots els governs del món volen abordar. Encara que no es noti, el 14 de maig de 2019, la Generalitat de Catalunya va declarar l’emergència climàtica. Encara que no es noti tampoc, el govern espanyol va aprovar una renda garantida de ciutadania. Erradicar la pobresa, reduir la desigualtat i aturar la crisi ecològica són reptes que formen part dels disset objectius de desenvolupament sostenible (ODS) de l’Agenda 2030, com també dels acords de les cimeres climàtiques. Alguns mobilitzen ja grans recursos; és el cas de la transició energètica a la Unió Europea per reduir l’escalfament global produït pels gasos d’efecte hivernacle[vi] i per afrontar l’exhauriment dels combustibles fòssils. Però la gran majoria d’aquests objectius quedaran un cop més en paper mullat; alguns perquè les accions necessàries per complir-los, com ara enfrontar-se a la classe capitalista per redistribuir la riquesa, requereixen un grau de voluntat que els governs no tenen; d’altres perquè és físicament impossible aconseguir-los, encara que ens enganyin o s’enganyin, com ara canviar el parc de vehicles de combustió per un altre de vehicles elèctrics[vii] quan el cotxe elèctric requereix sis vegades més materials i minerals que el de combustió, segons l’Agència Internacional d’Energia, i quan la seva fabricació consumeix un 67% més d’energia.
Ara bé, la necessitat de no ser ingènues i no creure’ns que compliran allò a què s’han compromès tampoc ens ha d’impedir aprofitar la finestra d’oportunitat i el plus de legitimitat que el seu reconeixement oficial ens ofereix per tal d’emplaçar-los i incidir amb la nostra proposta de transició ecosocial.
Ens queden pocs anys abans que arribem a aquest punt de no retorn civilitzatori en què s’esfondra l’organització social, el sistema econòmic i els valors dominants que anomenem col·lapse.[viii] Sent molt optimistes, a tot estirar tenim entre vint i trenta anys, fins al 2050, unes dècades que no seran tampoc gens plàcides per centrar-nos a impedir-lo, en la mesura que sorgiran molts imprevistos que caldrà també afrontar. Sovintejaran els grans desastres ecològics i socials que, per primer cop, ens colpejaran també a nosaltres, habitants del Nord global[ix], i passarem per altres crisis relacionades amb la pobresa i la insostenibilitat de fons. Avui és aquesta nova Pesta Negra que anomenem covid-19; demà probablement serà una nova crisi econòmica derivada de l’esclat de bombolles financeres, de la inflació desbocada, de la impossibilitat de pagar el deute o de l’escassetat de materials i d’energia, i tot això esquitxat per desastres climàtics cada vegada més freqüents. Seguidament analitzaré més a fons les possibilitats d’afrontar amb èxit aquests grans reptes.
Un món al caire del col·lapse
El Gènesi, una de les narracions clau de la tradició judeocristiana i base de la civilització occidental, diu: “Sigueu fecunds i multipliqueu-vos, ompliu la terra i domineu-la; sotmeteu els peixos del mar, els ocells del cel i totes les bestioles que s’arrosseguen per terra”[x]. I a fe que ho hem ben complert i aviat dominarem… sobre el no-res. Hem sotmès tant els altres éssers vius que estem provocant una extinció massiva d’espècies a un ritme més de cent vegades superior al que succeiria sense nosaltres, cosa que farà que una cinquena part de totes les espècies animals es trobin en perill d’extinció el 2050[xi]. Ens hem multiplicat tant que, si quan Malthus va escriure el seu famós Un assaig sobre el principi de població, l’any 1798, érem 900 milions de persones, ara som més de 7.800 milions i sembla que el 2055 arribarem als 10.000 milions. Ens prenem el mandat bíblic tan a pit que estem alterant de manera irreversible els equilibris naturals dels quals depèn la nostra existència. A la sobrepoblació humana i la pèrdua de biodiversitat hi hem d’afegir l’escalfament global, la fi dels combustibles fòssils i l’exhauriment de metalls i minerals essencials per mantenir la civilització industrial (el coure, el cobalt, el níquel, el liti, l’urani…), la pèrdua de fertilitat del sòl, la manca d’aigua, etc.[xii]
Aquest escenari imminent de catàstrofes ambientals i d’escassetat generalitzada farà que es redueixi tant la producció com el comerç mundial. Es passarà d’un capitalisme globalitzat a un altre de dividit en grans blocs regionals tancats en si mateixos i enfrontats pel saqueig dels últims recursos disponibles del Sud global, que seguirà fent-nos de mina, graner, banc de pesca i abocador. Si no ho evitem, els governs seran cada cop més autoritaris, més sectors de les nostres societats cauran en l’atur, la pobresa i la marginació, i s’agreujarà el règim mundial d’apartheid: al Nord global, uns estats fortalesa i militaritzats cada vegada més incapacitats per proveir de béns i serveis essencials les seves poblacions; al Sud global, estats fallits i senyors de la guerra controlats pel Nord, imposant el terror en uns territoris pràcticament inhabitables i milers de milions de persones desesperades per fugir-ne.
La difícil transició ecosocial
Per impedir o minimitzar aquests fenòmens que amenacen la supervivència de la majoria de la humanitat[xiii] i de fer recular moltes dècades enrere en drets i condicions de vida la població que quedi, hauríem d’emprendre urgentment un procés de transformació que podem anomenar transició ecosocial i definir com aquell conjunt de canvis econòmics, polítics i culturals necessaris perquè totes les persones puguin satisfer les seves necessitats fonamentals dins dels límits biofísics del planeta[xiv].
Aquesta transició ecosocial requeriria als països del Nord global, com el nostre, reestructurar l’actual model de producció, distribució i consum de tal manera que exigís molts menys materials i energia, la qual hauria de ser renovable[xv]; expropiar i socialitzar el sistema financer i monetari, així com les grans companyies energètiques[xvi], per recuperar sobirania i eliminar les dinàmiques de desigualtat i insostenibilitat; redistribuir millor la riquesa –començant per retallar l’obscena riquesa extrema–, per tal que tothom tingués cobertes les necessitats bàsiques, i guanyar democràcia econòmica i autosuficiència en béns essencials.
La transició ecosocial no equival a desmantellar el capitalisme patriarcal i productivista; no tenim prou força encara. De moment es tractaria d’erosionar-lo, de posar un pedaç provisional al conflicte irresoluble entre l’acumulació de capital i la sostenibilitat de la vida[xvii]. La transició ecosocial intentaria embridar el capitalisme desbocat regulant-lo en benefici de les majories, apartant-lo dels camps d’acumulació en activitats essencials, i reduint el poder i la riquesa de la classe capitalista.
Tot i amb això, “només” domesticar el capitalisme ja suposa una empresa titànica. Aconseguir que les classes dominants renunciïn a una part del poder i la riquesa que detenen, encara que ho podrien considerar com un mal menor per impedir el col·lapse o la revolució, només serà possible vencent l’aferrissada oposició que plantejaran tant elles com una part de la població que ja està contenta amb les molles que rep, una minoria, certament, però molt superior a l’1% que proclamava Ocuppy Wall Street. I recordem que les persones privilegiades mai no han renunciat voluntàriament als seus privilegis[xviii]. Caldrà que les classes populars es mobilitzin de manera massiva i sostinguda per la transició ecosocial i que prenguin el control dels governs i les altres institucions de l’estat. Som conscients dels perills d’acabar capturats per l’Estat en comptes de capturar-lo nosaltres a ell, però no ens enganyem: no hi ha més remei que intentar governar-lo, perquè sense els recursos i el poder coercitiu dels estats és impossible redistribuir mínimament la riquesa ni dirigir la transició ecosocial, que requerirà aplicar moltes regulacions i orientar tota la inversió pública i privada cap aquest objectiu.
Ara bé, aquesta transició ens demana coses també a cadascú de nosaltres. Ens demana que canviem com a persones, que siguem més solidàries i cooperatives, que vivim d’una manera més austera i trobem altres fonts de felicitat que no impliquin tenir sempre més. Demana, doncs, un canvi antropològic en tota regla.
No cal dir que aquesta transformació personal topa amb la cultura amb què ens hem socialitzat –patriarcal, individualista, competitiva, addicta al consum…– i topa amb la nostra habilitat per enganyar-nos fent-nos tota mena de trampes cognitives per no escoltar allò que no volem sentir ni mirar allò que no volem veure (“si no ho crec, no ho veig”). Però hi ha més: la resistència a canviar s’escuda també en l’encertada sensació que els sacrificis sempre se’ns demanen a la gent de baix, mentre que als qui són més responsables dels desastres no els toca mai el rebre[xix]. Per tant, si no es reparteixen molt bé les càrregues de l’inevitable decreixement que hem d’emprendre, afectant més els qui més consumeixen, difícilment ens en sortirem.
Per acabar-ho d’adobar, totes dues coses –canviar el sistema i canviar-nos a nosaltres– s’han de fer en molt poc temps, a escala mundial i des d’un mal punt de partida. Els nivells de consciència, d’organització i de lluita són avui molt inferiors als de fa unes dècades. La pandèmia i les restriccions, a més d’aguditzar la pobresa i la desigualtat, encara ens desmobilitzen més. Les alternatives al sistema són locals o parcials. Ni tan sols no disposem d’un rudiment d’estratègia conjunta. Per tant, necessitem construir més organitzacions que acumulin els aprenentatges col·lectius i facilitin les lluites i llur continuïtat en el temps. Necessitem crear una agenda compartida entre moviments emancipadors que socialitzi les reivindicacions, afavoreixi la solidaritat entre les lluites i prepari mobilitzacions conjuntes per resoldre a favor de les classes populars els reptes d’aquesta era decisiva en què entrem[xx].
A casa nostra en concret, la desmobilització s’ha accentuat amb la derrota del “procés” i la frenada de l’independentisme, si més no fins ara. La seva incapacitat per trencar amb el règim postfranquista i, després, la progressiva integració a aquest de quasi totes les forces independentistes i sobiranistes, sumat a l’esgotament de moltes persones per gairebé deu anys d’activisme, ha provocat un desencís que ultrapassa aquests sectors; ha refermat socialment la presumpció que no hi ha res a fer, que l’Estat, amb la repressió, sempre acaba guanyant.
Per últim, a tots aquests obstacles hi hem d’afegir que l’incentiu per actuar contra la crisi socioecològica és radicalment diferent de tots els anteriors. Fins ara lluitàvem per un futur millor, avui sembla que toca fer-ho per un futur menys desastrós. A sobre, l’amenaça de col·lapse es percep com a llunyana i difícil d’entendre, i se la contraposa a les dificultats de la vida quotidiana. Es veu més pràctic preocupar-se pel final de mes que pel final de la humanitat, un raonament lògic i legítim per a una part de la població que viu entorn del llindar de pobresa, però una excusa per a una altra part que, en realitat, amaga les poques ganes de comprometre’s o de responsabilitzar-se en res.
Conflicte no equival a emancipació
La pandèmia i les restriccions, la por i la incertesa, l’augment de l’atur i la pobresa, la manca de futur per a la gent jove, l’autoritarisme del poder, la corrupció i el cinisme de les elits, la precarietat de les feines i de la vida… causen molt dolor i generen molta ràbia i, a mesura que la situació social i ecològica s’agreugi, encara en causaran més. Anem, per tant, cap a un increment de la conflictivitat social. Però, alerta, no tota la conflictivitat serà necessàriament emancipadora, per bé que la majoria tindrà unes arrels legítimes. Pot ser més expressiva que estratègica, un esbravament que no cristal·litzi en res; pot ser impulsada o aprofitada pel nou feixisme o pot adoptar un significat ambigu: lluitar per mantenir el nivell de vida actual encara que ens porti al col·lapse, perquè els costos de la transició ecològica se segueixen carregant a les espatlles de les classes populars. Tinguem en compte que el capitalisme tradueix l’escassetat d’una mercaderia en un augment del seu preu, tal com passa ara amb la llum. Això perjudica una vegada més les classes populars i, en velar les causes de les pujades, afavoreix que les seves reivindicacions no incloguin els criteris de sostenibilitat.
Finalment, canvi social i personal xoquen també amb la mateixa inèrcia de les coses. Fins ara transformacions d’aquesta magnitud han requerit segles per madurar, una quantitat d’anys que no tenim de cap manera. Necessitaríem repetir, a tot el Nord global i durant més anys, processos de mobilització massiva per a la supervivència com van ser el “periodo especial” cubà[xxi] o els de les societats britànica o nord-americana per fer front a la Segona Guerra Mundial.
Per tant, tot fa pensar que ens trobem en un diabòlic carreró sense sortida. Les diverses dimensions de la crisi ecològica es realimenten entre elles, convergeixen amb l’augment de la pobresa, la violència i el feixisme, i provoquen una situació explosiva. Serà molt difícil que en aquests anys immediats acumulem prou força social per desmantellar el capitalisme, ni tan sols per domesticar-lo. Tal com afirma Jorge Riechmann, el nostre gran problema és que allò que és socialment i ecològicament necessari és políticament i culturalment impossible,[xxii] perquè la majoria de la gent és capaç d’imaginar-se abans la fi del món que la fi del capitalisme[xxiii]. Però no tenim més remei que intentar-ho, i l’ESS ha de ser una de les forces que hi posi el cos.
II. Si no embrió, almenys lluernes
“És la mateixa observació que he trobat en tots els escenaris del desastre compartit, una vegada i una altra: quan té lloc una catàstrofe, la proximitat de la mort genera nova vida, una vida més urgent, menys preocupada per les petites coses i més compromeses amb les grans, més implicada, per exemple, en l’organització social i la contribució al bé comú.”
Rebecca Solnit. Un paraíso en el infierno. Las extraordinarias comunidades que surgen en el desastre[xxiv]
Els objectius de les forces emancipadores
Vistos tant el punt de partida com les perspectives, potser el més encertat per als anys vinents sigui treballar per dos objectius alhora, un objectiu màxim i un objectiu mínim.
Imaginem-nos que som llogateres d’un edifici que té aluminosi. Primer mirarem de posar-nos d’acord amb tota la comunitat per demanar a l’amo que faci les obres per arreglar-lo. Encara que molts veïns i veïnes no s’hi afegeixin perquè ens diguin que exagerem, la resta no pararem de reclamar al propietari que actuï. Però si no hi ha manera que ens faci cas i les esquerdes a les parets es tornen més i més grans, arribarà un dia que no ens quedarà altre remei que marxar encara que sigui a la intempèrie abans que la casa se’ns caigui a sobre, mentre seguim exhortant la resta perquè faci el mateix.
Traduïm l’analogia. L’objectiu màxim seria imposar al capital i als governs la transició ecosocial a fi d’erradicar la pobresa (ODS 1) i la fam (ODS 2), reduir la desigualtat social (ODS 3, 4, 5 i 10), transformar el model de producció i consum per posar fi a la crisi ecològica (ODS 6, 7, 9, 11, 12, 13, 14 i 15) i alçar un dic cultural, social i polític que faci inviables les respostes militaristes i feixistes a les enormes tensions associades a aquest procés tan complex (ODS 16). No seria altra cosa que obligar els estats a complir amb allò que han signat. Ara bé, com que potser no ho aconseguim, necessitem garantir almenys un objectiu mínim: preparar-nos per al col·lapse, és a dir, per col·lapsar millor, creant societats més simples en forma de comunitats locals autogovernades, solidàries i el màxim d’autosuficients[xxv] inspirades en l’ESS des d’on les noves generacions, passada aquesta nova edat fosca, puguin reorganitzar la societat damunt noves bases justes i sostenibles.
Potser és hora de recuperar el lema que l’historiador marxista britànic Edward Thomson va fer famós durant la crisi dels euromíssils a mitjan dècada de 1980: “Protesta i sobreviu”. Ara, davant la crisi socioecològica que amenaça la mateixa supervivència humana, protestem contra el sistema –i oposem-li alternatives–, per intentar aturar el business as usual, forçant la transició ecosocial (objectiu de màxims), però alhora preparem-nos per sobreviure al col·lapse que està arribant (objectiu de mínims), ja que tenim poques probabilitats d’impedir-lo.
Potències i límits de l’ESS
Si l’ESS assumís aquells dos objectius generals com a propis, podria traduir-los en aquesta màxima estratègica: impulsem tant com puguem la transició ecosocial i enfortim-nos perquè l’ESS sigui part d’un embrió d’una economia postcapitalista, però fem-ho de tal manera que, si abans de dur-la a terme, la humanitat s’enfonsa en el col·lapse, tinguem possibilitats de resistir-lo en comunitats autogovernades i el màxim d’autosuficients.
No fora realista sustentar aquesta estratègia en un suposat creixement exponencial de l’ESS en aquests vint o trenta anys que potser encara tenim per allunyar-nos del col·lapse. L’ESS es desenvolupa de manera orgànica i, pet tant, creix de manera lenta. A més, dintre el sistema capitalista el seu creixement topa amb límits infranquejables. No és sols que necessiti molts més recursos i capital dels que disposa; al capdavall unes hipotètiques administracions conquerides per la transformació social podrien facilitar-los-els. Sinó que també requereix una gran quantitat de persones interessades i capacitades per dur a bon port les seves iniciatives, un tipus de persona que en les societats capitalistes no abunda i que els processos de socialització alternativa no creen tampoc en un dia. I és també que les classes dominants, mentre controlin l’Estat, abans que l’ESS els disputés l’hegemonia, utilitzarien la cooptació i, si no n’hi hagués prou, la repressió per frenar-la. Tot això no priva que, com que malauradament l’ESS està molt lluny de representar una amenaça per al sistema dominant, encara tenim molt marge per crear tranquil·lament noves iniciatives; però no basem la nostra estratègia a pensar que, sobretot creixent, obtindrem canvis substancials, perquè és una via morta.
En el millor dels casos, si s’assolís prou massa crítica d’ESS en cada una de les activitats essencials per a la vida i totes aquelles iniciatives estiguessin enxarxades en el mercat social i suportades per una xarxa de comuns, l’ESS podria esdevenir una part de l’embrió d’un nou sistema econòmic, però un embrió que només podria prosseguir el seu procés de gestació sota condicions polítiques i socials diferents de les que imposa el capitalisme.
En conclusió, si l’ESS pot complir algun rol transformador en l’escenari de crisi civilitzatòria que ja estem vivint no serà per la seva força quantitativa, sinó per la seva influència cultural i la seva capacitat de generació de comunitat i de crear iniciatives de fàcil replicació, en un previsible context de fallida de l’economia capitalista i de la seva legitimitat.
Per tant, al meu entendre, qualsevol estratègia d’ESS hauria d’atribuir molta importància a potenciar la diversitat geogràfica, sectorial i social de les seves iniciatives[xxvi]; la intercooperació per generar mercat social i comuns d’ESS[xxvii]; l’escala local[xxviii], una escala que afavoreix l’acció col·lectiva i que ara serà clau per situar les activitats econòmiques essencials davant la contracció del comerç internacional, començant per produir el menjar que s’hi consumeix; la comunicació per escampar al màxim l’ESS, en especial les seves pràctiques més transformadores i els seus referents replicables, i les aliances amb els altres moviments emancipadors i amb altres agents econòmics confrontats també amb les grans corporacions: sindicats i sector públic, així com microempreses mercantils i persones autònomes compromeses socialment,.
Funcions generals i objectius estratègics de l’ESS
Les organitzacions de l’ESS compleixen quatre funcions generals. Una és intrínseca, l’objecte de l’activitat, és a dir, satisfer una necessitat pròpia de les persones que participen en la iniciativa i/o d’una comunitat o de la societat. Les altres tres són fruit de la manera amb què es duu a terme aquesta primera funció. Repassem les quatre:
a) Satisfer necessitats de les classes populars: alimentació, habitatge, cures, crèdit, cultura, etc. Aquesta funció és intrínseca a qualsevol projecte d’ESS. Si l’ESS té potencial transformador és, abans que res, perquè resol problemes de la gent, perquè és útil.
b) Fer d’aparador que demostri la viabilitat d’una economia diferent de la capitalista (democràtica, igualitària, feminista, sostenible i solidària). Les organitzacions d’ESS no són cap especulació teòrica: es poden palpar, veure, viure. Aquesta materialitat atorga a l’ESS una gran capacitat de seducció, més notable com més en crisi es trobi l’economia capitalista.[i]
c) Fer de laboratori de relacions socials no capitalistes, patriarcals o productivistes. Les iniciatives d’ESS serveixen per provar noves formes més justes i sostenibles de cobrir les necessitats, de viure i relacionar-nos. Detecten problemes i punts crítics que havien passat desapercebuts a la teoria[ii] i poleixen solucions a través de l’assaig i error.
d) Fer d’escola dels sectors populars, crear subjecte emancipador per mitjà de la transformació personal que experimentem quan vivim de manera intensa experiències d’ESS. Recordem que són els contextos els que modelen les persones; són les pràctiques les que ens fan adquirir noves capacitats i valors. Per això, podem considerar l’ESS com a mitjà i alhora com a medi: mitjà per resoldre les necessitats de les classes populars, medi on aquestes enforteixen la seva capacitat organitzativa, aprenen a gestionar l’economia, descobreixen nous sentits a la vida, experimenten la solidaritat i la força de la cooperació, etc.
En aquests moments, la necessitat d’allunyar-nos del col·lapse o de moderar-ne l’abast o, si tampoc poguéssim, d’afrontar-lo, demana que l’ESS persegueixi també objectius estratègics més concrets que aquelles quatre funcions. Aquests altres objectius estratègics són: promoure models d’activitats essencials que siguin sostenibles i generin sinergies positives; tenir referents replicables; dotar d’autonomia material els moviments emancipadors; propagar una nova forma de vida, i teixir comunitat i comunitats. Vegem-los amb una mica més d’atenció.
Promoure models sostenibles i sinèrgics
Com he dit més amunt, la funció intrínseca de l’ESS és satisfer necessitats. Per descomptat, en aquests temps d’emergència les seves organitzacions han de seguir complint aquesta funció i fer-ho de manera encara més eficaç, sostenible i orientada a resoldre els grans reptes. Però l’ESS no té ni de bon tros prou múscul per impulsar la transició ecosocial. En canvi, gràcies al seu compromís social i a la seva capacitat d’innovació, una de les aportacions diferencials que pot fer a la transició és idear i assajar nous models de productes i serveis essencials per a la transició que siguin sostenibles i socialment útils.
Com a sistema dominant, el capitalisme posseeix infinitament més recursos per cobrir les necessitats humanes, i subsidiàriament en cobreix una part quan valoritza el capital; però ho fa amb satisfactors[xxxi] inadequats, tant socialment com ambientalment. Per exemple, cobreix la necessitat de mobilitat amb el vehicle privat, la necessitat d’alimentar-nos amb la ramaderia intensiva i l’agricultura industrial, la necessitat de vestir-nos amb la moda i el low fashion, etc.
Evitar el col·lapse demana cobrir les necessitats amb satisfactors que siguin just el contrari dels anteriors, és a dir, amb satisfactors sinèrgics, els quals, a més de satisfer la necessitat que els reclamava, en satisfacin d’altres. L’ESS és experta a produir aquesta mena de satisfactors. Són satisfactors sinèrgics ideats per l’ESS, posem per cas, els vehicles elèctrics compartits, les cooperatives d’habitatge amb serveis comunitaris, el sòl comunitari, els grups de criança, la gestió integral amb valor social dels residus tèxtils, els pisos zero per a les persones sensesostre, les monedes comunitàries…
En conseqüència, l’ESS s’ha de centrar a multiplicar les seves iniciatives en productes i serveis essencials per a la transició i a idear models d’aquestes que les facin el màxim de sinèrgiques i sostenibles; però per evitar el col·lapse l’Estat s’haurà d’implicar a estendre’ls, legislar per convertir aquests models en estàndards del sector i, en els productes i serveis de tipus mercantil, obligar el sector privat a seguir-lo. En aquest procés d’adopció dels models de l’ESS per part del sector públic, i més encara pel mercantil privat, apareix un altre repte: vetllar perquè es mantingui al màxim el caràcter de satisfactor sinèrgic propi de l’ESS, que cobreix les necessitats de subsistència, protecció i oci, cobrint-ne alhora d’altres (participació, identitat, comprensió, llibertat, creació i afecte).
Tenir referents replicables
Necessitem disposar d’entitats d’ESS que siguin referents replicables, no sols en cada activitat essencial per a la supervivència (alimentació, cures, habitatge, productes manufacturats bàsics…), sinó també en cada poble i barri, i en els diversos sectors que integren les classes populars, sobretot entre les persones migrades, la classe treballadora poc qualificada, el personal tècnic i la gent jove, uns sectors fins ara infrarepresentats dintre l’ESS. I, si no n’hi ha, hem de “sembrar” perquè se’n creïn.
Com podem “sembrar”? Doncs primer analitzant les causes de la seva inexistència; establint vincles amb les entitats que representin el sector, activitat o territori “erms” i divulgant-hi aquells referents que podrien ser trasplantables; detectant nuclis humans que, acompanyats i amb mitjans, podrien esdevenir referents; orientant cap aquest objectiu subvencions de les administracions i inversions de les finances ètiques; etc.
Un referent replicable seria una entitat d’ESS que resol de manera satisfactòria una activitat essencial per a la vida i ho fa d’una manera que altres grups i territoris poden reproduir i adaptar fàcilment a la seva realitat. Per què són tan importants els referents? Perquè poden ajudar la majoria de la societat a generalitzar les iniciatives d’ESS en un context d’efervescència social, sigui perquè s’està en un procés transformador i, fins i tot, es compta amb un govern favorable que ho facilita, sigui perquè l’economia capitalista entra en fallida, el sistema col·lapsa i la gent cerca desesperadament alternatives per sobreviure.
Dotar d’autonomia material els moviments emancipadors
En aquests temps tan difícils, els moviments socials emancipadors travessaran greus dificultats i passaran grans necessitats. L’ESS els pot dotar d’una certa autonomia material, ajudant-los amb part dels seus excedents, proporcionant ingressos i estabilitat a les persones activistes que hi treballen i promovent formes de suport mutu[xxxii].
Pensem en el paper de rereguarda que va jugar el moviment cooperatiu a Catalunya durant la vaga de la Canadenca el 1919[xxxiii] o les cooperatives obreres de consum en el proveïment de la població durant la guerra civil; en la vinculació entre diversos moviments d’alliberament nacional, en algun moment de la seva història, i el moviment cooperatiu (Irlanda, Quebec, Moçambic, País Basc…); en el moviment cooperatiu de la població afroamericana als Estats Units; en la vinculació entre el moviment antiautoritari berlinès dels anys vuitanta i la munió de cooperatives i associacions econòmiques alternatives que hi donaven suport[xxxiv]; etc.
Propagar una nova forma de vida
El fet que, en les organitzacions d’ESS, les decisions es prenguin de manera democràtica i no se supeditin al capital obre la possibilitat a les dedicades a activitats productives de triar feines possiblement menys rendibles però socialment més útils, d’emprendre algunes activitats no orientades al guany econòmic, sinó al valor d’ús –projectes socials, polítics, artístics, culturals…– i de millorar les condicions de treball –reduir ritmes i jornada, dedicar més temps a l’aprenentatge, a tasques reproductives, etc. Totes aquestes pràctiques alternatives a les empreses capitalistes poden inspirar canvis en els seus membres i entorns i ajudar-los a adoptar noves formes de viure que, un cop assolida la suficiència material, no s’endinsin en l’espiral del consum sinó que cerquin l’abundància immaterial (més temps, vincles, coneixement, connexió amb la natura…). Sense la pràctica de noves formes de vida desitjables per si mateixes que vagin conformant un nou sentit comú, no hi ha canvi possible.
Crear comunitat i comunitats
Si no s’ha pogut impedir el col·lapse i ens trobem en el pitjor escenari, les probabilitats de sobreviure de manera col·lectiva, formant part de xarxes comunitàries, seran molt superiors a fer-ho de manera individual. Per això, és tan important activar ja des d’avui la dimensió comunitària de l’ESS, que fins ara s’havia deixat en segon terme.
Hi ha diverses maneres de potenciar aquesta dimensió comunitària. Una és desenvolupant-la a les empreses d’ESS, sobretot les grans, on predomina la dimensió socioempresarial perquè, en haver de competir dintre el mercat capitalista, les relacions entre els seus membres està mediatitzada per un objectiu mercantil[xxxv]. A les grans cooperatives de consum[xxxvi], el marc organitzatiu per desenvolupar aquesta dimensió comunitària serien els grups locals, com els que ja existeixen en algunes d’elles.
Per estimular la dimensió comunitària no em refereixo únicament a augmentar les relacions humanes més enllà de l’objecte de l’activitat, sinó també a crear mecanismes de suport mutu, compartir recursos quotidians i impulsar projectes dins de la mateixa empresa per resoldre de manera col·lectiva i sostenible les necessitats dels seus membres i entorns. Per què no traslladar, per exemple, el concepte de “ciutat en transició” a les organitzacions d’ESS i constituir-se també en comunitats cooperatives en transició, canviant hàbits insostenibles i reduint el consum tant de l’entitat com dels seus membres, compartint compromisos i recursos de suport per facilitar aquests canvis?
Una segona manera serà promovent les iniciatives comunitàries com són els horts comunitaris, les comunitats de préstec, les xarxes de suport mutu, les biblioteques d’eines i de coses, les fires i xarxes d’intercanvi, els bancs de temps, els grups de criança compartida, etc. No se’ns ha d’escapar que aquestes iniciatives no solament generen comunitat, sinó que resolen necessitats i, per tant, augmenten l’autonomia de les classes populars respecte al capitalisme.
Una tercera serà impulsant la gestió comunitària. Aquesta gestió pot adoptar múltiples formes. Pot tractar-se que l’administració cedeixi el dret d’ús sobre un bé públic a una comunitat, o a l’associació que la representi (terres, infraestructures, equipaments culturals…). Pot consistir a democratitzar la gestió dels serveis públics (una escola, un ambulatori, l’aigua municipalitzada…), guanyant la participació de les persones usuàries i de les treballadores. I ha de ser també generar béns comuns d’ESS, molts pertanyents al món digital o del coneixement, així com recuperar els comuns ja existents (terres de pastura, boscos…), suplantant la gestió subrogada d’una administració per la de la comunitat usuària del comú, una comunitat que caldrà teixir de nou.
Una quarta manera serà arrelar més les organitzacions d’ESS al territori concret on desenvolupen l’activitat, participant en la vida veïnal, entrant en contacte amb altres actors del territori i articulant-se en ecosistemes locals d’ESS[xxxvii].
Totes aquestes accions haurien de contribuir amb el temps a fer barris i pobles cada cop més autogovernats pel veïnat i més autosuficients, és a dir, municipis o comarques creixentment sobiranes, capaces de resoldre llurs necessitats bàsiques mitjançant una economia autocentrada i integrada dins de mercats socials locals. Aquesta economia, que practicaria els valors de l’ESS però no estaria només formada per iniciatives d’ESS, sinó també per unitats de producció individual, producció familiar de retalls[xxxviii], microempreses mercantils compromeses, activitats d’autoproducció, etc., podríem designar-la com a economia popular solidària.
En una primera etapa, l’economia popular solidària conviuria en el territori amb empreses i persones encara integrades en l’economia capitalista i en mercats nacionals o internacionals. Però si sobrevingués el col·lapse i l’economia dominant fes fallida, aquesta naixent economia popular solidària esdevindria hegemònica. Aleshores, seria qüestió que la comunitat, sobirana, reorganitzés tota l’economia del territori cap a la supervivència, decidint en quin grau vol planificar col·lectivament les necessitats, així com el treball productiu i reproductiu per cobrir-les, en quin grau vol deixar l’assignació de recursos i la satisfacció de necessitats al mercat social local, i de quins altres instruments econòmics vol dotar-se: béns comuns, una moneda comunitària per facilitar els intercanvis[xxxix], etc.
Sens dubte, la necessitat més bàsica de totes serà l’alimentació; per tant, resulta essencial repoblar ja el camp i tornar a la terra, així com multiplicar els horts comunitaris a les àrees periurbanes i en qualsevol espai lliure de les ciutats (solars per edificar, terrats, vorals, parcs…). De fet, les grans urbs són insostenibles; per menjar, els seus habitants depenen cada dia dels aliments que els porten de fora[xl]. En un escenari de col·lapse, quan fallin les cadenes de subministrament, la majoria haurà de deixar-les per poder menjar, haurà de tornar al món rural i a les feines agrícoles[xli]. Si volem sobreviure, hem d’anar inexorablement cap a societats més agràries.
Tenint present que l’escenari de col·lapse és el més probable, aquesta funció de generació de comunitat i de comunitats sembla la més bàsica de totes[xlii]: assaonar el terreny perquè germinin comunitats que vulguin, puguin i sàpiguen sobreviure col·lectivament, preparades per “no deixar ningú a la intempèrie” quan el caos no deixi a la majoria cap més opció que unir-s’hi o imitar-les[xliii].
Les dones, que fins ara s’han ocupat, més que els homes, del manteniment de la vida, no sols dins de l’espai domèstic, sinó també produint per a la subsistència i lluitant per preservar els recursos naturals de la depredació capitalista, hauran de jugar un paper cabdal en un escenari de col·lapse. Per fer possible la vida, han perfeccionat generació rere generació una infinitat de coneixements relacionats amb l’alimentació, la salut, la criança, les relacions humanes, etc., que en un context de més escassetat i dificultats, seran més necessaris que mai[xliv] Els homes haurem d’aprendre moltes coses.
Epíleg
A la humanitat se’ns acaba el temps per arreglar l’única casa que tenim i hem destrossat, el planeta Terra. Si poguéssim dur a terme la transició ecosocial obtindríem almenys una pròrroga per desmantellar el capitalisme, perquè mentre hi hagi capitalisme la reproducció de la vida estarà amenaçada. Però aconseguir aquesta transició és tan difícil que necessitem guardar una altra carta a la màniga: tenir preparades les condicions per resistir al col·lapse que probablement patirem. L’economia social i solidària pot i ha de contribuir a tots dos objectius, però per ser més efectiva en aquesta doble comesa necessita dotar-se d’una visió compartida de la situació i d’objectius estratègics per afrontar-la.
En aquest article he intentat aportar algunes idees sobre tot això. Per fer-ne una síntesi final sense repetir-me, acabaré dient que, al meu entendre, l’estratègia de l’ESS hauria de passar per posar més l’accent en la capil·laritat i diversitat d’iniciatives que en la seva concentració i quantitat; en l’economia reproductiva que en la productiva[xlv]; en la dimensió comunitària que en la socioempresarial; en la planificació democràtica i la reciprocitat que en el mercat; en l’escala local que en la global.
Potser l’ESS aconsegueix ser part de l’embrió d’una economia postcapitalista, o almenys empènyer fort en favor de la transició ecosocial; però si al final el col·lapse ens atrapa, almenys que l’haguem convertida en una constel·lació de cuques de llum que assenyalen camins d’esperança enmig de la foscor. En qualsevol cas, tenim molta feina per fer i ni un segon per perdre.
[i] Riechmann. Jorge. Otro fin del mundo es posible, decían los compañeros. Pàg. 151. MRA Edicions, Barcelona, 2019.
[ii]Vegeu, per exemple, Jordi Estivill, a Invitació a l’Economia Solidària (XES i Ed. Pol·len, 2018) on parla de “l’estratègia de la maduixera”(pàg. 259-266); Jordi Estivill amb Ivan Miró, a L’economia Social i Solidària a Catalunya (Ed. Icaria, Barcelona, 2020), que dediquen tot un capítol, el sisè (“Cap a una altra economia: reptes i tendències de futur de l’economia social i solidària catalana”), a aprofundir en els reptes i les tendències de futur de l’ESS; Ivan Miró a Ciutats cooperatives (Ed. Icaria, 2018), amb propostes estratègiques com ara comunalitzar les ciutats, crear ecosistemes cooperatius locals, trenar circuits socioeconòmics solidaris i impulsar polítiques publico-cooperatives-comunitàries; Martina Marcet, a “Transició agroecològica: esmolant la terra amb perspectiva feminista” (Nexe, 47, tardor-hivern 2021, FCTC i Fundació Roca Galès), en què fa una sèrie de propostes per treure de la precarietat les iniciatives agroecològiques, conceptualment sovint ESS però en la pràctica poc vinculades a una ESS que és massa urbana; Estel·la Marcos, Sarai Dorado i Alba Crespo, a la introducció d’Economia Solidària i Feminista (XES i Ed. Pol·len, Barcelona, 2020), on adverteixen del perill que l’economia solidària es converteixi en una reproducció més amable del sistema capitalista patriarcal; Jordi Via, el qual, partint del principi estratègic de reformes radicals, concep l’empresa cooperativa com un espai de transformació social i l’ESS com a sector econòmic alternatiu postcapitalista i alhora com a moviment transformador (“Economia cooperativa: útil transformador per a la transformació social”, dins de Guia d’economia social i solidària per a l’Administració local (Jordi Garcia -coord.-, DIBA, 2015); Jordi Via amb Lluís Maria Xirinacs i Jordi Garcia, que dediquen les últimes pàgines de La dimensió cooperativa (Ed. Icaria, Barcelona, 2001) a exposar dues propostes estratègiques, el mercat social i la constitució en subjecte sociopolític; Jordi Garcia amb Jean-Louis Laville, a Crisis capitalista y economía solidaria (Ed. Icaria, Barcelona, 2009), on defensa una estratègia que anomena de dues cames, amb propostes concretes com potenciar la diversitat i qualitat de les experiències d’ESS o abanderar els sectors ecològic i de serveis d’atenció a les persones, i Jordi Garcia, a Adéu capitalisme 15-M 2031 (Ed. Icaria, Barcelona, 2012), on esbossa un sistema social postcapitalista inspirat en l’ESS; Daniel Jover, que fa una bateria d’apostes i propostes per vincular transformació personal i transformació social; valors i educació amb economia solidària, a Memòria de l’esperança (Ed. Icaria, Barcelona, 2014); Eva Vilaseca, a “Transició ecològica. Una agenda ecosocial per a l’ESS” (Nexe, 46, primavera-estiu 2021, FCTC i Fundació Roca Galès), que apunta el repte per a l’ESS de multiplicar les iniciatives que contribueixin a la transició ecosocial i aconseguir que arribin a totes les capes de la població i puguin ser escalables; etc.; etc.
[iii] La Xarxa d’Economia Solidària engegà el 2021 un procés de reflexió estratègica que s’allargarà tot el 2022, amb l’objectiu de pensar com ha d’evolucionar l’ESS catalana en general, i la XES en particular, per contribuir a abordar tres reptes globals (impedir el col·lapse, erradicar la pobresa i frenar l’ascens del feixisme) i esdevenir, com a màxim, el 2030 una part important d’una alternativa a l’economia capitalista. Per seguir el procés o participar-hi, vegeu https://xes.cat/proces-reflexio-estrategica-xes/
[iv] Robinson, William I., El capitalismo global y la crisis de la humanidad. Pàg. 73. Siglo XXI Editores. Mèxic DF, 2014.
[v] Cada día moren entre 35.000 i 40.000 persones de fam o per malalties provocades per la fam.
[vi] Segons el darrer informe del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC) publicat l’agost de 2021, es preveu que la temperatura mundial mitjana durant els propers vint anys assolirà o superarà un 1,5 °C respecte a l’època preindustrial. Amb un escalfament global de 2 °C, els episodis de calor extrema farien perillar l’agricultura i la salut, i les pertorbacions ambientals podrien arribar a un punt sense retorn amb fenòmens catastròfics en cadena i conseqüències desastroses per a moltes espècies i per a la major part dels éssers humans.
[vii] A la UE, només comptant turismes, el 2019 hi havia 241,4 milions.
[viii] Per col·lapse entenem, seguint Jared Diamond, “una dràstica davallada de la població humana i/o la complexitat política, econòmica i social al llarg d’un territori considerable i durant un període de temps prolongat”. Diamond, Jared. Colapso, pàg. 23. Random House Mondadori, Barcelona, 2006.
Ramon Fernández Durán i Luis González Reyes consideren que un col·lapse pot ser més o menys profund segons el temps que es retardi la recomposició del sistema, el grau d’extralimitació que aquest hagi assolit i el solapament de diferents nivells de complexitat, és a dir, quan la màxima vulnerabilitat de cicles de diferent nivell se solapa. I afegeixen: “Creiem que el més probable és que el col·lapse de la civilització actual sigui molt profund, i impliqui una forta i indeterminada reestructuració social”. En la espiral de la energía. Volumen II. Colapso del capitalismo global y civilizatorio. Pàg. 197 i 198. Ed. Libros en Acción i Baladre. Madrid, 2018.
[ix] En efecte, perquè a molts territoris del Sud global el col·lapse ja és una realitat diària. Tal com diu Taibo al final del pròleg del seu llibre Colapso: “I és que explicar a un infant nascut a Gaza què és el col·lapse és molt difícil…” Taibo, Carlos. Colapso, Los Libros de la Catarata, Madrid, 2020.
[x] Gènesi, 1-21.
[xi] La pèrdua de biodiversitat representa un risc tan greu i tan urgent per a nosaltres com l’escalfament global. A banda de ser un crim injustificat contra altres éssers vius, la destrucció dels ecosistemes amenaça l’agricultura o l’obtenció de medicaments i permet la propagació de malalties. Com va declarar al The New York Times Gerardo Ceballos, investigador de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic i autor del treball Vertebrates on the brink as indicators of biological annihilation and the sixth mass extinction, “La vacuna per a la covid-19 eren els hàbitats naturals”. Diari ARA, Toni Pou, 03.06.2020.
[xii] Per no allargar-me, podeu llegir una síntesi a Advertència de la comunitat científica mundial a la humanitat: segon avís. 2017. Disponible a: https://blocs.xtec.cat/cienciasexperimentals/2017/11/21/segon-avis-de-la-comunitat-cientifica-mundial-a-la-humanitat/
[xiii] Segons el climatòleg Kevin Anderson: “Si a l’any 2050 la població mundial és de 9.000 milions i la temperatura s’eleva 4, 5 o 6 graus, els supervivents podrien ser de l’ordre de 500 milions”. Recollit a “Será una vez Móstoles 2030: Una pregifuración utópica de la transición ecosocial”, Emilio Santiago Muíño, pàg. 202, a Humanidades ambientales. Diversos autores. Los Libros de la Catarata, Madrid, 2018.
[xiv] Un desenvolupament del que podria significar la transició ecosocial podrien ser les 13 mesures per a la democratització econòmica i la transició ecosocial, elaborades i aprovades per la Xarxa d’Economia Solidària. Disponible a: https://xes.cat/wp-content/uploads/2021/07/13-MESURES-democratitzaci%C3%B3-econ%C3%B2mica-i-transici%C3%B3-ecosocial.pdf
[xv] Les energies renovables ens poden proveir fins a un 25% del consum primari actual; tot fa pensar, doncs, que no hi haurà més remei que cobrir el 75% restant amb guanys en eficiència energètica i, sobretot, amb menys consum. Dada extreta de Reflexiones generales sobre la transición energética: una perspectiva de post-crecimiento. Óscar Carpintero i Jaime Nieto. Disponible a http://tratarde.org/wp-content/uploads/2021/12/O.-Carpintero-y-J.-Nieto-REFLEXIONES-SOBRE-LA-TRANSICI%C3%93N-ENERG%C3%89TICA-en-GACETA-SINDICAL-37-2021.pdf
[xvi] “En un estudi molt revelador, publicat el mateix any que es va firmar l’Acord de París, es posava de manifest que per evitar l’augment de la temperatura per sobre dels 2 °C (és a dir, menys ambiciós que l’objectiu d’1,5 °C), això implicaria deixar en el subsol sense extreure (i per tant sense emetre) el 88% de les reserves de carbó, el 49% de les de gas i el 33% de les de petroli (McGlade i Ekins, 2015). Una part d’aquestes reserves és en mans d’Estats i una altra en mans d’empreses transnacionals que volen obtenir la rendibilitat corresponent a la seva explotació, la qual cosa suposa una dificultat notable per a qualsevol estratègia que intenti afrontar el canvi climàtic”, Reflexiones generales sobre la transición energética: una perspectiva de post-crecimiento. Óscar Carpintero i Jaime Nieto. Disponible a http://tratarde.org/wp-content/uploads/2021/12/O.-Carpintero-y-J.-Nieto-REFLEXIONES-SOBRE-LA-TRANSICI%C3%93N-ENERG%C3%89TICA-en-GACETA-SINDICAL-37-2021.pdf
[xvii] “Quan la vida és un mitjà per a un fi diferent, està sempre sota amenaça”. Amalia Pérez Orozco. Subversión feminista de la economia. Aportes para un debate sobre el conflicto capital-vida. Pàg. 110. Ed. Traficantes de Sueños, Madrid, 2014.
[xviii] És interessant la matisació que fa Amaia Pérez Orozco a aquesta apreciació: “El posicionament social dels capitalistes implica que no persegueixin sempre ni únicament l’objectiu del màxim benefici, en abstracte. Hem de recuperar la idea de Heidi Hartmann (1979) sobre la diferència entre els interessos abstractes del capitalisme (la màxima acumulació possible al marge de les circumstàncies socials i polítiques i, podríem afegir, de la localització específica dels qui posseeixen el capital, les seves identitats situades), allò possible per al capital en un context concret i allò desitjat pels capitalistes situats. Si bé l’obtenció del màxim benefici monetari és una qüestió clau, al final les accions dels subjectes estan imbuïdes en una pluralitat de discursos i els espais de privilegi que defensen excedeixen el simple fet de guanyar més diners.” (Subversión feminista de la economia. Aportes para un debate sobre el conflicto capital-vida. Pàg. 137. Ed. Traficantes de Sueños, Madrid, 2014). És veritat que tenim casos concrets que l’avalen, com alguns grans capitalistes que demanen als estats que els gravin amb més impostos, però tinc dubtes que arribin a ser mai significatius, i menys en ple capitalisme financeritzat, on els grans capitals s’oculten sota l’anonimat dels fons d’inversió.
[xix] Molta gent rica ja té comprats els seus refugis de supervivència. Vegeu, per exemple, els búnquers que ven la companyia Vivos: https://www.terravivos.com/secure/vivosxpoint.htm
[xx] Un referent pot ser la Carta pels Drets Socials d’Euskal Herria, que agrupa moviment feminista, entitats de drets socials, medi ambient, sanitat, moviment juvenil, sindicats… El gener de 2020 va organitzar una vaga general amb el lema “Trabajos, vidas y pensiones dignas”.
[xxi] Sobre el particular, podeu llegir Opción cero. El reverdecimiento de la revolución cubana. Emilio Santiago Muíño, Ed. Catarata, Madrid, 2019.
[xxii] Riechmann. Jorge. Otro fin del mundo es possible, decían los compañeros. Pàg. 30. MRA Edicions, Barcelona, 2019.
[xxiii] La frase és del crític i teòric literari marxista, Frederic Jameson.
[xxiv] Solnit, Rebecca. Un paraíso en el infierno. Las extraordinarias comunidades que surgen en el desastre. Pàg. 17. Ed. Capitán Swing, Madrid, 2020.
[xxv] Sobre el moviment de les ciutats en transició, i també sobre el moviment de les ecoaldees, és interessant llegir les preocupacions que manifesta Ted Trainer a La vía de la simplicidad. Hacia un mundo sostenible y justo, entre les pàgines 302 i 310 (Ed. Trotta, 2017, Madrid). Per resumir la seva opinió: tots dos són moviments molt interessants pel seu efecte demostratiu; el moviment de ciutats en transició té més potencial perquè no cal que parteixi de zero com les ecoaldees, sinó que pot construir a partir de les estructures físiques, econòmiques i socials de les localitats. Però, al seu parer, a tots dos els manca una voluntat seriosa de canvi social. Diu: “La creació d’ecoaldees no contribueix al desenvolupament d’aquestes economies regionals, i menys encara a prendre’n el control” i, sobre les ciutats en transició: “Limitar-se a afegir més horts comunitaris, etc., a la societat capitalista basada en el consum, solament tindrà com a resultat una societat capitalista basada en el consum… amb més horts comunitaris”. Per Trainer, aquests moviments s’han de centrar més a sensibilitzar a través de l’exemple i del treball conjunt amb la població per ajudar “més gent normal i corrent a desenvolupar la visió del món i els desitjos necessaris”.
El moviment de transició de Gal·les està intentant aplicar un programa de transició per a tot el país. Podeu llegir-ho a:
https://www.northstartransition.org/insights/wales-transition-lab-four-ambitions.
[xxvi] Es tractaria de “sembrar” ESS en totes les activitats essencials per a la vida, en tots els pobles i ciutats del país i en els diversos sectors que integren les classes populars, sobretot entre les persones migrades, la classe treballadora poca qualificada, el personal tècnic i la gent jove, fins ara uns sectors infrarepresentats dintre l’ESS.
[xxvii] Per comuns d’ESS podríem entendre, per un cantó, les iniciatives comunitàries com ara horts comunitaris, comunitats de préstec, xarxes de suport mutu, biblioteques d’eines, fires d’intercanvi, bancs de temps, grups de criança compartida, etc., i per l’altre recursos (sòl, centres de treball, habitatges…) que són gestionats per una comunitat oberta de manera democràtica i sostenible, siguin de propietat de la mateixa ESS o de propietat pública, siguin béns materials (terres, llavors, cases, naus, jardins…), siguin immaterials (coneixement, programari i maquinari…).
[xxviii] Sobre la importància de l’acció local per als processos de transformació, podeu llegir: Garcia Jané, Jordi. “Construïm poder popular local”, Emergències, núm. 2, setembre de 2003. Associació Observatori dels Moviments Socials. Disponible a: www.economiasolidaria.cat
[xxix] Aquesta funció entronca amb la política prefigurativa i amb la propaganda pel fet o l’acció exemplar preconitzada per anarquistes com Pierre-Joseph Proudhon, Piotr Kropotkin, Gustav Landauer, Emile Armand, Isaac Puente o Federico Urales, però també pel socialisme associatiu francès de Marcel Mauss i Jean Jaurés i, fins i tot, per Karl Marx mateix que en el discurs inaugural de l’AIT, redactat el 1864, afirma, a propòsit de les cooperatives de producció: “Tot el valor que es doni a aquestes experiències socials és poc. Per mitjà d’accions i no de raonaments, han demostrat que la producció a gran escala i d’acord amb les exigències de la ciència moderna pot funcionar sense que una classe d’amos ocupi una classe de treballadors manuals; que els mitjans de treball, per donar fruit, no necessiten ser monopolitzats per al domini i l’explotació del treballador; que el treball assalariat, com l’esclavitud o la servitud, no és sinó una forma transitòria i inferior, destinada a desaparèixer davant els treballadors associats, que aportaran la seva tasca amb braços ben disposats, un esperit alerta i el cor alegre.”
[xxx] Francesca Migliavacca ho explica així: “M’atreviria a dir que el meu pensament neix quan la meva acció troba obstacles, ja que això crea un retrocés que permet, per un moment, veure les coses amb més distanciament”. “Dejarse tocar” a El perfume de la maestra. En los laboratorios de la vida cotidiana. Diotima. Pàg. 63. Ed. Icaria, Barcelona, 2002.
[xxxi] Em baso en la teoria de les necessitats de Manfred Max-Neef. Per a Max-Neef, una cosa són les necessitats fonamentals, finites i classificables (subsistència, protecció, afecte, comprensió, participació, oci, creació, identitat i llibertat), i l’altra els satisfactors, la manera concreta de cobrir-les. Cada societat adopta diferents satisfactors per cobrir les necessitats. Hi ha cinc tipus de satisfactors. Els satisfactors destructors aniquilen la possibilitat de satisfer la necessitat i impossibiliten cobrir-ne adequadament d’altres (per exemple, l’exèrcit per satisfer la necessitat de protecció). Els pseudosatisfactors estimulen una falsa sensació de satisfacció d’una determinada necessitat i poden aniquilar la possibilitat de satisfer la necessitat a la qual s’adrecen (per exemple, l’almoina per satisfer la necessitat de subsistència). Els satisfactors inhibidors sobresatisfan una necessitat determinada, però dificulten la possibilitat de satisfer-ne d’altres (per exemple, la televisió per satisfer la necessitat d’oci). Els satisfactors singulars satisfan tan sols una necessitat (per exemple, un habitatge públic o privat respecte a la necessitat de protecció). Per últim, els satisfactors sinèrgics, a més de satisfer la necessitat que els reclamava, estimulen i contribueixen a satisfer-ne d’altres (per exemple, un habitatge cooperatiu en cessió d’ús respecte a la necessitat de protecció).
[xxxii] “Qualsevol acció política autònoma expansiva es funda en, i necessàriament requereix de, treball associat, col·lectiu i cooperatiu que asseguri la capacitat material del seu desplegament, això és, es necessiten formes autocentrades de política autònoma”. Horizontes comunitario-populares. Producción de lo común más allá de las políticas estado-céntricas, Raquel Gutiérrez Aguilar. Pàg. 59. Ed. Traficantes de Sueños, Madrid, 2017.
[xxxiii] Dalmau i Torvà, Marc. Un barri fet a cops de cooperació. El cooperativisme obrer al Poblenou. Pàg. 74. Ed. La Ciutat Invisible, Barcelona, 2015.
[xxxiv] Fernández Durán, Ramón. El movimiento alternativo en la RFA: el caso de Berlín. Traficantes de Sueños, Madrid, reedició del 2016.
[xxxv] Pedro Ibarra ho explica així: “El que uneix a l’altra no són eventuals cessions, intercanvis d’interessos o béns privatius. El que uneix a l’altra persona és que tots dos estan dintre un comú. És part de la nostra vida compartida per altres, per l’Altra. Això genera sòlids i estables fluxos/relacions de solidaritat, afecte i gratuïtat. També queda clar que aquestes experiències col·lectives d’exercici de sobirania en espais/béns comuns de dimensions delimitades i limitades generen més intensitat com menor sigui el nombre de concurrents en l’experiència i com més pròxim/quotidià/viscut sigui l’objecte comú”. ¿Tienen otro futuro los movimientos sociales? Retos, rutinas y sacudidas. Pàg. 86. Ed. Icaria, Barcelona, 2021.
[xxxvi] Consum en un sentit genèric. Tant consumim aliments i libres com electricitat i crèdit, posem per cas.
[xxxvii] Ivan Miró i Jordi Estivill defineixen els ecosistemes locals d’ESS com “la polarització específica de l’Economia Social i Solidària en un territori, per tal de promoure-hi la diversificació, localització i democratització de l’activitat econòmica, i així atendre de forma transformadora i arrelada el conjunt de les necessitats econòmiques, socials, ambientals i culturals de les poblacions locals”, L’economia Social i Solidària a Catalunya. Pàg. 306. Ed. Icaria, Barcelona, 2020.
[xxxviii] Natalia Ribas-Mateos descriu l’economia de retalls com “les diferents formes d’utilitzar tots els recursos disponibles per les famílies”: es comparteixen temps, diners, informació, casa, etc. I es posen en comú treballs, tant remunerats com no remunerats. El problema és que sovint acaben reproduint les relacions heteropatriarcals. Citat a Amalia Pérez Orozco. (Subversión feminista de la economía. Aportes para un debate sobre el conflicto capital-vida. Pàg. 146. Ed. Traficantes de Sueños, Madrid, 2014.
[xxxix] A diferència de fa deu anys, en aquests moments, al meu parer, l’ESS catalana ja disposa de prou massa crítica per crear una moneda comunitària pròpia començant per l’àrea metropolitana de Barcelona. Aquesta moneda facilitaria i fidelitzaria la intercooperació entre les organitzacions que integren el PamaPam (actualment, més d’un miler) i la compra per part de les persones consumidores responsables. Representaria un pas de gegant per construir el mercat social i per avançar en la desconnexió de l’economia capitalista.
[xl] “Com més ens agrupem en ciutats, més ens allunyem, tant físicament com mentalment, de les nostres fonts de subsistència”. Steel, Carolyn, “Sitopia: repensar les nostres vides a través de l’alimentació”, a Barcelona Metròpolis, n. 120, setembre de 2021, pàg. 27. Ajuntament de Barcelona.
[xli] Per al cas de Barcelona, Luís González Reyes afirma: “Les grans urbs com Barcelona aniran deixant de tenir disponibles els subministraments dels quals depenen fruit del canvi climàtic i de la resta de crisis ambientals contemporànies. Això les farà inviables a mitjà termini.” Vegeu La incidència del canvi climàtic sobre les ciutats en un context de crisi sistèmica. https://ajuntament.barcelona.cat/dretssocials/sites/default/files/revista/04_ep_luis_gonzalez_reyes_bcn27_per_maquetar.pdf
[xlii] Ens poden inspirar els espais de resistència autònoma zapatistes (municipis i caracoles) i altres de similars a Colòmbia (poble nasa) o Xile (poble maputxe), o els cantons autònoms de Rojava al Kurdistan. Sobre la nova ruralitat comunitària llatinoamericana podeu veure Zibechi, Raúl et al; Los pueblos rompen el cerco. Tiempos de col·lapso II. Baladre i Zambra. Salamanca, 2021. També resulta molt inspirador el moviment cooperatiu CECOSESOLA a Venezuela i com sobreviu en un context d’hiperinflació i escassetat. Vegeu, per exemple, el seu vídeo Hitos de nuestra historia, https://www.youtube.com/watch?v=cOxUw0GhTN0. Podeu trobar una anàlisi externa sobre l’experiència a Horizontes comunitario-populares. Producción de lo común más allá de las políticas estado-céntricas, Raquel Gutiérrez Aguilar. Pàg. 103-107. Ed. Traficantes de Sueños, Madrid, 2017.
[xliii] Salvant totes les distàncies, evoca la principal causa que explica el triomf del cristianisme sobre el món romà. Tal com resumeix Peter Brown, “cap al 250, fer-se cristià garantia una protecció més gran dels propis correligionaris que ser civis romanus”. El mundo de la Antigüedad tardía, Ed. Taurus, Móstoles, 2020.
[xliv] “Són coneixements que han demostrat estar més d’acord amb la pervivència de l’espècie que els construïts i practicats per la cultura patriarcal i pel mercat. Per això la sostenibilitat ha de mirar, preguntar i aprendre de les dones”. Herrero, Yayo et al. Cambiar las gafas para mirar el mundo. Una nueva cultura de la sostenibilidad. Pàg. 201. Libros en Acción, Madrid, 2011.
[xlv] “Produir no ens val de res si no és per a reproduir (persones o vida en sentit més ampli)”. Amalia Pérez Orozco. Subversión feminista de la economia. Aportes para un debate sobre el conflicto capital-vida. Pàg. 200. Ed. Traficantes de Sueños, Madrid, 2014.