El setembre del 2003 vaig publicar un article al número 2 de la revista Emergències. Aquesta publicació era filla de l’anomenat moviment antiglobalització, que a casa nostra prengué el nom de Moviment de Resistència Global (MRG). La revista volia impulsar la reflexió i l’anàlisi dintre els moviments socials, però per desgràcia només se’n van publicar dos números.

A l’escalf d’aquells anys de mobilitzacions i lluites, en aquell article em vaig atrevir a fer una proposta d’estratègia de transformació social, en la qual l’activisme local prenia molta importància. Malgrat el temps transcorregut, crec que encara pot tenir un cert interès i, com que la revista no està disponible per Internet, el reprodueixo a continuació.

 

“Per canviar alguna cosa s’hauria de canviar tot, però per alguna cosa haurem de començar.”[i]

INTRODUCCIÓ

Des de fa un temps els moviments alternatius parlen de la necessitat de treballar en l’àmbit local. Les veus arriben des de diversos sectors: de l’anomenat moviment antiglobalització, una mica empatxat per tanta cimera i contracimera; des de sectors okupes, que voldrien obrir més les seves cases al barri, o des de l’independentisme d’esquerres, que s’adona de l’esterilitat de l’agitació purament nacionalista.

Aquesta revalorització del treball local des dels moviments transformadors, una revalorització si més no sobre el paper, coincideix amb una recomposició del territori duta a terme pel capitalisme global, tendent a saltar les velles jerarquies espacials que anaven del més petit al  més gran i que s’articulaven entorn de l’estat-nació per connectar mitjançant les tecnologies digitals determinades porcions del territori local amb altres espais també locals allunyats milers de quilòmetres entre si, mentre es desconnecten del territori immediat que els envolta. Perquè ens entenguem, l’economia de, per exemple, el nou 22@ barceloní estarà possiblement connectada amb districtes tecnològics similars de Chicago (Silicon City) o, per què no, de Bangalore (Índia), però tindrà poc a veure amb el Poblenou[ii].

En aquest doble context, la hipòtesi que plantejo és que el nivell local constitueix un dels àmbits clau per lluitar contra el capitalisme global.

Però abans de desgranar la meva proposta d’acció política local, crec necessari explicitar les hipòtesis de societat postcapitalista, de procés de transformació social i de principis estratègics on intento encaixar-la.

 

LA SOCIETAT POSTCAPITALISTA

Si hagués d’esbossar els contorns de la societat postcapitalista per la qual lluito (o comunista, llibertària, socialista, ecologista…; diguem-li com vulguem) m’imaginaria una humanitat organitzada segons aquests quatre principis:

1. Articulació confederal: les comunitats més petites (barris i pobles) s’autogovernen en tot allò que els sigui exclusiu i es coordinen a un nivell superior en tot allò que els sigui comú amb d’altres, així successivament, sempre de baix a dalt i aplicant el principi de subsidiarietat. Un dels marcs territorials més rellevants de coordinació és el nacional (corresponent a les identitats culturals històriques); però tenint en compte la quantitat de problemes comuns que comporten les societats complexes, sovint les nacions triaran lliurement confederar-se en conjunts regionals més extensos.
2. Democràcia participativa: plasmació de la sobirania popular que combinarà mecanismes de democràcia representativa, radicalment millorats, amb mecanismes de democràcia directa.
3. Economia pública: producció autocentrada, amb un important grau d’autosuficiència local i ecològicament sostenible; complement de les formes monetàries amb l’autoproducció i el troc; combinació de les àrees de planificació democràtica per als béns estratègics amb les àrees de mercat per a la resta; propietat social dels mitjans de producció, que en delega la gestió democràtica a les persones que hi treballen i propietat cooperativa i familiar per a la resta.
4. Drets universals: creació d’instàncies mundials democràtiques que vetllin per la pau i també perquè qualsevol habitant del planeta, estigui on estigui, gaudeixi d’un ventall mínim de drets econòmics, polítics i socials que li permetin viure dignament.

 

EL PROCÉS DE TRANSFORMACIÓ SOCIAL

Quina és la hipòtesi de procés de transformació social que ens hi pot portar? I parlo d’hipòtesi per dues raons. Primerament perquè el canvi personal-social[iii] que desitjo, que desitgem, potser no arribarà mai. La societat postcapitalista és tan sols una mera possibilitat que, en tot cas, podem fonamentar racionalment en la capacitat d’imaginació radical de l’ésser humà, en la seva demostrada capacitat per crear la societat, per construir la història[iv]. En segon lloc perquè, si al capdavall arriba, el més segur és que els diversos camins que s’hauran seguit per assolir-la s’assemblaran poc al predit en un moment tan inicial del procés com el que ens puguem trobar ara.

Tanmateix, malgrat la inconsistència de qualsevol guió de canvi que puguem aventurar a aquestes altures, prefereixo guiar-me per una hipòtesi vaga que actuar sense cap punt d’orientació. Per descomptat, la praxi haurà de jugar un paper decisiu polint les hipòtesis i reemplaçant-les sempre que calgui per d’altres també provisionals però presumiblement més acostades a les perspectives obertes pel procés real.

Doncs bé, ara com ara imagino la transformació social com un procés d’abast mundial, no lineal i de llarga durada, que ja hauria començat amb l’esclat multiforme de 1968, i dins el qual ens trobaríem en una fase, la més dilatada en el temps i composta també per períodes de reflux, en què viurem episodis de revolta anticapitalista arreu del planeta, adoptant formes diferents al centre que a la perifèria: s’aconseguiran en algunes zones nous drets després de grans lluites (objectius intermedis) i s’assajaran una gran diversitat d’institucions paral·leles, o contrainstitucions[v], com ja són els assentaments de l’MST, les assemblees veïnals argentines o els municipis autònoms de Chiapas. Aclareixo que per contrainstitució entenc normes, procediments i estructures de caràcter permanent que satisfan alguna necessitat humana bàsica i estan regides pels valors de llibertat, cooperació, igualtat, solidaritat i sostenibilitat, contradictoris amb el capitalisme patriarcal.

Com veiem, al llarg d’aquesta primera fase l’estratègia de transformació es basaria a crear poder popular mitjançant la mobilització i les conquestes socials que reportés, així com desenvolupant xarxes de contrainstitucions, sense descartar que, de vegades, el procés pogués reforçar-se des d’àrees de govern conquerides per la via electoral.

Aquesta fase seria interrompuda per una crisi sobtada del sistema-món capitalista i pel col·lapse del seu poder hegemònic, els Estats Units, amb els seus corol·laris de fallida econòmica i descomposició política, la qual cosa acceleraria l’acumulació de poder popular fins a culminar en un seguit d’insurreccions socials, que es manifestarien en pràctiques de desobediència civil generalitzada, constitució de poders polítics paral·lels i eventualment revolta armada, segons el nivell de violència que hi oposessin les classes dominants i el grau de consolidació de la cultura d’acció directa noviolenta aconseguida durant la primera fase pel bloc social revolucionari.

El triomf d’un seguit d’aquests processos, encadenats en diverses zones del món, formaria la massa crítica necessària perquè aquests territoris, en un context mundial caòtic, poguessin reorganitzar-se sobre la matriu de les contrainstitucions creades en el període anterior i desconnectar-se del sistema-món capitalista. Si en aquesta nova conjuntura, aquestes formacions socials naixents reeixissin a satisfer les necessitats de les classes populars mentre es manté oberta la crisi en la resta de països, es podria provocar un efecte dominó en virtut del qual les poblacions encara sotmeses es revoltessin una darrere de l’altra abans que les classes dominants fossin capaces d’organitzar la contraofensiva. D’aquesta manera, la majoria del planeta començaria a construir societats postcapitalistes, sota formes i amb ritmes diversos, i encara suportant moltes tensions –internes i entre si– generadores de conflictes. En qualsevol cas, la humanitat hauria tornat a canviar el curs de la història; deixaria enrere la jungla capitalista per endinsar-se en un nou territori on assajaria comunitats més igualitàries, democràtiques i sostenibles.

El procés de canvi seria impulsat inicialment –és ja impulsat– per una gran heterogeneïtat d’actors, cada un convocat per una opressió específica tan odiosa com qualsevol altra (el patriarcat, l’explotació laboral, la destrucció ecològica, l’homofòbia, l’opressió nacional, la falta de terres, l’atur, el racisme…). Al llarg del procés caldria guanyar-se la majoria dels grups socials subalterns al gran capital, anomenem-los classes populars, que només s’hi afegirien massivament en una segona fase, quan la fallida del sistema generalitzés i aguditzés la misèria. Aquest mateix procés de transformació hauria d’anar impregnant cada actor sectorial d’una subjectivitat revolucionària global fins a cristal·litzar en unes noves classes populars organitzades en bloc social revolucionari.

 

L’ESTRATÈGIA DE TRANSFORMACIÓ

En quina situació ens trobem ara en les àrees centrals del sistema, com pugui ser Catalunya? Una aproximació molt primària a les diverses actituds envers el sistema capitalista mostrades per les classes populars catalanes, que poden representar el 80% de la població, ens permet destriar tres sectors, quantitativament variables en el temps i sempre fluids entre ells: la gent satisfeta, la gent crítica passiva i la gent crítica activa. El sector de la gent satisfeta, avui la majoria, no sent la necessitat personal de substituir el capitalisme per un sistema més just. El sector, minoritari però significatiu, de la gent crítica passiva l’integren aquelles persones que, encara que preferirien viure en una societat diferent (que caracteritzen amb contorns poc nítids, contradictoris i tot), no fan res per aconseguir-ho, sovint perquè consideren que no és possible el canvi social o perquè creuen que implicar-s’hi els seria massa costós. Finalment existeix un tercer sector, quantitativament insignificant però qualitativament clau, que és el de la gent crítica activa, és a dir, el sector constituït per aquelles persones que volen un altre món i treballen per aconseguir-lo, encara que malauradament actuen més per reacció a les injustícies que seguint cap estratègia de canvi.

Atès aquest paisatge social, qualsevol estratègia de transformació hauria de sorgir dels sectors crítics actius i centrar els esforços, en una primera fase, a comunicar-se amb la gent crítica passiva per activar-la. Dit d’una altra manera, es tractaria de transformar la consciència crítica existent en un sector de les classes populars en consciència revolucionària[vi], que és més que consciència crítica, és també voluntat d’alternativa, esperança fonamentada i activa que “un altre món és possible”, i plasmar aquesta presa de consciència en poder popular.

Poder popular significa capacitat de pressió per assolir victòries sobre el sistema que obrin noves oportunitats a l’acció col·lectiva. Significa incorporació de nous sectors al procés de transformació. Significa espais i mitjans propis de socialització, difusió i organització. Significa coneixement col·lectiu que ens ajudi a afinar l’estratègia de transformació. Significa capacitat d’organització. En definitiva, el poder popular és el poble organitzat, o simplement anomenem-lo el poble (o la classe per a si del marxisme) enfront de la massa (o la classe en si del marxisme). Com més poder popular aconseguim, més feble serà el poder capitalista, i això obrirà noves oportunitats a la lluita social, la qual, al seu torn, condensarà en més poder popular. A llarg termini, aquesta espiral reforçadora ens pot situar en bones condicions per atraure la majoria de sectors populars, avui satisfets amb el capitalisme, en un període de crisi sistèmica.

Com podem transformar la consciència crítica ja existent en consciència revolucionària? Doncs impulsant pràctiques que produeixin contínuament experiències altersistèmiques, és a dir, experiències que esvaneixin l’escepticisme dels sectors crítics passius i els demostrin que un altre sistema social no sols és desitjable sinó també possible. O sigui, necessitem lluites d’èxit, que demostrin que es pot derrotar el sistema, ni que sigui en petites coses, així com tasts de noves formes de vida, millors que la pura supervivència mercantilitzada i trivial que ens ofereix el capitalisme. Per aconseguir victòries, òbviament hem d’impulsar la mobilització popular, mentre que practicar formes alternatives de vida requereix crear contrainstitucons.

Per tant, en la mesura que parlem de la necessitat d’involucrar cada cop més sectors de la població (començant pels crítics passius i acabant amb els avui satisfets) en les experiències altersistèmiques que els crítics actius podem impulsar per mitjà de les mobilitzacions i les contrainstitucions, ens estem fixant ja uns objectius propis. Els crítics actius deixem, doncs, de ser reactius i comencem a ser proactius. Ja no anem a remolc de l’agenda del poder, abandonem l’estadi de la resistència i de la mera oposició sistemàtica, per començar a fixar la pròpia posició i decidir nosaltres els termes de la confrontació.

Aquest èmfasi en l’acció proactiva, enfront de la reactiva, no treu que, de vegades, no tinguem més remei que seguir reaccionant davant agressions flagrants, com pugui ser l’estat d’excepció de facto aplicat pel govern espanyol al País Basc o la guerra global permanent encapçalada pels Estats Units, que comporta l’augment de la repressió al centre i de les agressions imperialistes contra la perifèria. En aquest sentit, l’impressionant moviment popular alçat contra la invasió d’Iraq demostra que hi ha condicions perquè aquestes respostes ultrapassin el testimonialisme i serveixin també per acumular poder popular.

Així doncs, l’estratègia que proposo intenta valer-se de dues cames per avançar: la cama constructiva[vii], la de crear contra institucions per recuperar el control sobre cada cop més àmbits de les nostres vides, i la cama reivindicativa, la de lluitar amb l’objectiu que les classes dominants, pressionades, satisfacin les necessitats que més preocupen les classes populars (objectius concrets), per tal que més endavant aquest poder popular les obligui a elevar aquestes demandes a drets generals (objectius intermedis) i perquè les formes concretes de satisfacció d’aquests drets generals apuntin cap a una societat postcapitalista (objectiu final general), per tal com segueixen produint experiències altersistèmiques.

S’obren, doncs, tres grans camps d’acumulació de poder popular en aquesta fase: la creació de contrainstitucions socials, econòmiques i culturals –allò que anomenem trama comunitària autogestionada–, la creació de contrainstitucions polítiques –amb una fita crucial, la constitució d’assemblees ciutadanes locals– i la mobilització popular, primer per objectius concrets i després per objectius intermedis. El nivell local ens sembla idoni per treballar en aquests tres camps.

 

QUÈ ÉS L’ACCIÓ POLÍTICA LOCAL?

Abans de referir-me un per un a aquests camps d’acumulació, aclariré què entenc per acció local i quins són els seus punts forts, al meu entendre. L’acció política local és qualsevol activitat orientada a la transformació social duta a terme en l’espai identitari col·lectiu més immediat (barri o poble) i que parteix dels problemes que suporten les classes populars d’aquest indret, problemes que remeten a les contradiccions generals que afecten tot el sistema capitalista patriarcal (de classe, de gènere, ecològiques, centre-perifèria, culturals, camp-ciutat…), però que es plasmen en cada lloc de manera específica. Així doncs, l’acció política local implica intervenció en el territori i a propòsit dels problemes del territori.

Podríem especular sobre la dimensió ideal del marc local i fixar-la en aquell espai capaç de ser recorregut fàcilment a peu i que té un nombre d’habitants adults capaços de cabre en un poliesportiu per fer-hi una assemblea[viii]; però és més natural ajustar-nos a aquell espai que tingui una identitat pròpia, encara que pugui ser una mica més gran o més petit que les dimensions ideals. De fet, estic pensant en la majoria dels nostres barris i pobles. Fora bo que els col·lectius socials locals adaptessin progressivament la seva estructura organitzativa a aquestes realitats, naturalment coordinant-se entre ells.

Per què proposo dedicar, en aquests moments, una part substancial dels esforços de la gent crítica activa cap aquest àmbit d’acció? Doncs perquè:

1. La proximitat territorial afavoreix l’acció col·lectiva, és a dir, els processos de socialització, autoorganització i mobilització. Possiblement el marc local sigui el terreny on partim d’una correlació de forces més favorable per arrencar victòries al sistema, una necessitat imperiosa si volem que les classes populars recobrin la confiança en la lluita col·lectiva com a mitjà per solucionar els seus problemes.
2. L’àmbit local pot funcionar com a laboratori social, ja que és el marc més fàcil per assajar contrainstitucions productores d’experiències altersistèmiques, incloent-hi l’assemblea ciutadana local, de la qual parlaré després.
3. Intervenint en l’àmbit local ja estem reconstruint un nivell territorial que, tal com avançàvem abans, serà clau en una futura societat postcapitalista: barris i pobles amb un alt grau de sostenibilitat ecològica i d’autosuficiència econòmica, governats per un sistema de democràcia participativa, en aquest nivell amb un grau molt elevat de democràcia directa.
4. A les persones crítiques actives, l’acció política local ens obliga a entrar en contacte amb la gent corrent, a tractar els problemes que els preocupen i a posar a prova les nostres propostes. Fer, com es deia abans, “treball de base” és la millor manera d’involucrar més gent en el procés transformador, alhora que s’enriqueixen les nostres idees i les nostres pràctiques. Tal com em preguntava en un altre article, si no som capaços de convèncer el veí, com volem guanyar-nos “la societat”?

 

LA MOBILITZACIÓ POPULAR LOCAL

Sobre la mobilització popular en l’àmbit local, apunto tres reflexions.

Primera reflexió: necessitem impulsar la mobilització per objectius concrets, factibles a curt termini, i emmarcar aquestes mobilitzacions en unes reivindicacions més generals, consensuades entre els diversos moviments socials, que siguin assolibles a mitjà termini, i que apuntin a la consecució de drets essencials no reconeguts (com el dret a l’autodeterminació o el dret a la renda bàsica), per exemple), o bé reconeguts però no aplicats (com el dret a l’habitatge o a la lliure circulació de les persones, posem per cas). Cada un d’aquests drets operaria com un objectiu intermedi entre els objectius concrets i l’objectiu final, aquest només realitzable superant el sistema capitalista.

Podem definir els objectius intermedis com aquelles reformes arrencades gràcies a la lluita social, que satisfan objectius propis dels grups dominats, els donen més poder i segueixen produint experiències altersistèmiques. A aquestes esquerdes introduïdes en el capitalisme se les ha anomenat també reformes no reformistes o reformes estructurals[ix]. El marc de lluita per assolir els objectius intermedis rarament supera el local; les lluites locals s’hauran de coordinar a un nivell superior: nacional, estatal o, fins i tot, europeu.

A fi d’examinar una mica més aquesta cadena d’objectius de la mobilització popular, objectius concrets-objectius intermedis-objectius finals, prenguem com a exemple el problema de l’habitatge.

En un poble, la lluita per l’habitatge pot adoptar la reivindicació que l’Ajuntament sancioni econòmicament els propietaris de pisos desocupats; en un barri denunciar les discriminacions de les immobiliàries als treballadors estrangers quan busquen pis, en un altre defensar les cases okupades amenaçades de desallotjament, etc., i en un quart indret defensar aquelles famílies que no poden pagar el lloguer o la hipoteca i les volen desnonar. Però totes aquestes lluites per objectius concrets, que, insisteixo, haurien d’estar coordinades entre elles, emmarcarien la seva reivindicació en un objectiu intermedi: la lluita pel dret a un habitatge digne, assequible econòmicament, sostenible ecològicament i amb serveis comunitaris, és a dir, construït de tal manera que els veïns i veïnes puguem compartir espais d’oci, electrodomèstics, etc. Però, al mateix temps, el nostre discurs de fons, que impregnarà també tota la reivindicació, explicarà que la solució estructural al problema de l’habitatge passa per desprivatitzar el sòl, perquè torni a ser públic, per exemple municipalitzant-lo (objectiu final específic), i que això només és possible en un sistema postcapitalista (objectiu final general).

Segona reflexió: necessitem vincular cada mobilització local amb les lluites locals semblants i amb els plantejaments més generals. Les lluites locals per un determinat objectiu estratègic guanyaran en eficàcia si es coordinen les unes amb les altres, sempre, és clar, que es respecti l’autonomia de cada lloc. Però també hem d’esforçar-nos per connectar qualsevol problema d’abast local (i la seva alternativa popular corresponent) a nivells més generals. Es tracta de fer entendre cada problema com una peça d’un sistema de dominació més ampli, capitalista patriarcal, i també de vincular la reivindicació amb la dels altres grups territorials i sectorials organitzats pel mateix problema.

I al revés: els grups que tracten una opressió sectorial (col·lectius feministes, ecologistes, antimilitaristes, homosexuals, el sindicalisme combatiu, etc.) des de territoris més amplis o, simplement, sens cenyir-se a cap territori concret, haurien d’esforçar-se per “baixar” al nivell local i proposar als col·lectius que hi treballen reivindicacions concretes i alternatives practicables, així com facilitar-los eines de treball.

Tercera reflexió: al costat dels actes reivindicatius més de “masses” com les concentracions o les manifestacions convencionals, cal practicar formes de lluita disruptives i originals. En general, aquest tipus d’activitats correspon a un repertori d’accions que anomenem acció directa noviolenta (especialment accions de no cooperació i de desobediència civil individual i col·lectiva), que tenen les virtuts de ser molt pedagògiques de cara als sectors menys conscients de la població, estimular la participació i la responsabilitat personals, dificultar les campanyes de criminalització del moviment i d’atemoriment de la població per part del poder dominant i que són, a més, congruents amb la nova societat per la qual lluitem, de caràcter noviolent.

 

LA TRAMA COMUNITÀRIA AUTOGESTIONADA

Es tracta de crear contrainstitucions socials, culturals i econòmiques que sostreguin del domini del capital i de l’estat la satisfacció de moltes necessitats dels sectors crítics de les classes populars i els permetin desenvolupar la nova subjectivitat: comunitats de vida, producció, consum, finançament, informació, oci, etc., basades en els valors oposats als del sistema dominant.

Aquestes contrainstitucions tenen, com a mínim, sis virtualitats dins de l’estratègia constructivo-reivindicativa que proposo:

1. Desenvolupen el nostre poder personal i col·lectiu (o la nostra potència, o el nostre poder-fer[x], diguem-ho com vulguem).
2. Moltes poden funcionar com a acció exemplar, desencadenant accions similars el altres sectors o en altres indrets.
3. Tenen una gran capacitat expressiva, en el sentit que parlen per elles mateixes i actuen com a accions aparador, fent més visible, possible i atractiu el nostre projecte de societat que no pas mil cartells.
4. Algunes contrainstitucions tenen un efecte conscienciador: revelen un problema, una relació de dominació potser poc pensada; per exemple, crear un edifici comunitari, on unitats de convivència molt diverses comparteixen electrodomèstics i espais d’activitat, faria evident l’enorme malversació de recursos naturals i la mutilació humana que provoca que, en el capitalisme patriarcal, la unitat de relació afectivosexual hagi de coincidir amb la unitat de convivència i de consum domèstic.
5. Nodreixen el substrat –vincles comunitaris i valors com la solidaritat o la cooperació– sobre el qual creixeran les mobilitzacions i les assemblees ciutadanes locals.
6. Ens brinden l’oportunitat de començar a viure millor ja des d’ara.

És possible que els primers projectes comunitaris que calgui engegar en el barri o el poble siguin un centre social autogestionari i alguns mitjans de comunicació tant interns com externs (ràdio lliure, web i llista de correu, periòdic…), per tal com permeten l’organització de les persones que després impulsaran els altres projectes.

Més endavant, caldrà assajar contrainstitucions que reorientin àmbits crucials de la vida: la convivència (edificis comunitaris i altres formes de vida transgressores de la família patriarcal i burgesa), l’educació (escoles lliures, xarxes d’intercanvi de coneixements…), la salut (centres de medicines alternatives, associacions d’autogestió de la salut…), la cultura (autoproducció multimèdia, distribuïdora, grups de teatre de base…), el treball (cooperatives autogestionàries que, al mateix temps que proporcionen els ingressos necessaris per viure als qui hi treballen, ofereixen a la comunitat béns i serveis socialment útils i ecològicament sostenibles) i el consum, regit per la responsabilitat i la suficiència, i connectat en un mateix cicle econòmic amb les formes alternatives de treball, per exemple, cooperatives de consum de béns que són elaborats per cooperatives autogestionàries o els productors individuals que practiquen la producció responsable. El terreny de l’economia solidària és molt fèrtil per experimentar: horts comunitaris, botigues gratis, xarxes d’intercanvi de béns i serveis, acords de troc entre comunitats agrícoles i comunitats urbanes, monedes sectorials i locals, grups de copropietat, grups de préstec, tallers d’autoproducció, etc.

Soc conscient que aquests empelts de nova societat en el si de la vella arrosseguen moltes limitacions, tant de qualitat, en la mesura que cap moviment no pot representar la negació absoluta de la societat que l’ha creat, com de quantitat, ja que els mecanismes de poder capitalistes com l’estat, el mercat o la ideologia dominant en limiten el creixement. Qualsevol intent de prefigurar la nova societat corre el risc de desfigurar-se i acabar integrat al sistema, o bé d’aïllar-se i desaparèixer, en especial si cada projecte es desenvolupa pel seu compte.

En el cas dels projectes comunitaris de consum i, sobretot, de producció, una manera de frenar aquestes tendències negatives, a les quals són més proclius perquè han de competir en el mercat capitalista, pot ser promoure la seva coordinació en xarxa. Cada node d’aquesta xarxa d’economia solidària local[xi] –el centre de medicina alternativa, la cooperativa de lampistes, la pagesa que treballa la terra de manera agroecològica, la cooperativa que porta el bar del centre social…– s’hauria de comprometre a dues coses. Primer, a aportar una fracció de l’excedent a una cooperativa de serveis financers de propietat conjunta que serviria per donar-se suport mutu en cas de dificultats, prestar diners als interessats a muntar noves cooperatives i finançar activitats socials i polítiques. I segon compromís, a produir i consumir per a/dels altres nodes de la xarxa (col·lectivament i individualment), com a primera preferència, i a la localitat i a altres xarxes locals com a segona preferència, abans d’anar a la resta del mercat.

D’aquesta manera, aniríem configurant l’embrió d’una economia postcapitalista, allò que anomeno mercat social, que seria una xarxa de producció, inversió, distribució i consum de béns i serveis (els fluxos), que funcionaria amb criteris democràtics, ecològics i solidaris en un territori determinat, i que estaria constituïda, tant per empreses alternatives com per consumidors que practiquen el consum responsable (els nodes)[xii].

Els límits i riscos d’aquest poder econòmic popular, ja assenyalats més amunt, no ens haurien de fer desistir, com no van desanimar el moviment llibertari i cooperatiu català del primer terç del segle passat o el moviment alternatiu berlinès dels anys vuitanta, per posar dos exemples ben diferents. Refundar el treball sobre nous valors com la cooperació i l’activitat autodeterminada és una necessitat sentida per milions d’éssers humans que cap moviment transformador no té dret a ajornar per al “dia després de la revolució”: fer emergir enmig de l’oceà capitalista illes de comunisme és estratègic; en un moment de crisi econòmica poden esdevenir accions exemplars a imitar per amplis sectors de la població, com està passant a l’Argentina amb les fàbriques ocupades i els clubs de troc[xiii]. Perquè, tal com diuen Negri i Guattari, “cap transformació no és concebible si el conjunt del camp del treball productiu no és travessat per grans moviments d’experimentació col·lectiva que trenquin les concepcions relatives a l’acumulació centrada entorn del benefici capitalista”[xiv].

 

CONTRAINSTITUCIONS POLÍTIQUES

Cada mobilització, com també cada contrainstitució econòmica, social i cultural que proposem crear, a més dels seus objectius propis en té un altre de comú, que és incitar com més va més persones del barri o poble a autoorganitzar-se, de manera que es vagi afermant la sobirania de cada comunitat local sobre totes les decisions que l’afecten.

El procés d’autoorganització social manifestat en les mobilitzacions per reivindicacions concretes, en la pràctica de formes de democràcia directa per resoldre afers abans reservats als polítics municipals, en la creació de contrainstitucions i en els instruments organitzatius impulsors de tots aquests projectes (xarxes, plataformes, coordinadores de grups, assemblees de barri per una lluita concreta, la xarxa d’economia solidària local…), hauria de cristal·litzar, quan fos possible, en la creació de la que podríem considerar la contrainstitució política per excel·lència de cada barri o poble, l’assemblea ciutadana local[xv].

L’assemblea ciutadana expressaria la sobirania de la comunitat: a través seu aquesta prendria les decisions més rellevants que afectessin la seva vida col·lectiva. Consistiria en la reunió general dels sectors populars del barri o poble per tal de seguir reorganitzant la vida col·lectiva local en tots els camps (econòmic, cultural, relacional…) fins a conformar un primer embrió territorial de la societat postcapitalista. Per a això, l’assemblea local impulsaria encara més la mobilització popular i la trama comunitària autogestionada, es coordinaria amb altres assemblees, etc.

Cada assemblea fixaria el seu reglament i constituiria les seves comissions de treball, responsables davant aquella i revocables per ella en qualsevol moment. També podria dotar-se d’un pressupost, nodrit per la xarxa d’economia solidària local i, fins i tot, per la recaptació d’impostos voluntaris sobre el consum local[xvi].

Com més representativa fos l’assemblea ciutadana local i més decisions adoptés, més erosionaria la legitimitat de les institucions oficials. El compliment social dels acords de l’assemblea sense haver de menester, evidentment de cap aparell coercitiu constituiria la millor garantia per a la legitimitat de la decisió i de la mateixa assemblea, i provocaria una situació inèdita de doble poder en el territori.

De tota manera, resta un llarg camí per recórrer abans no es pugui crear una assemblea ciutadana d’aquest tipus. Fins llavors no hi ha altre remei que reunir-se “els de sempre”, com també és necessari assajar petites assemblees obertes a tot el veïnat. Ara bé, considerar que cent persones reunides en assemblea són ja l’assemblea ciutadana local i representen el barri, fora enganyar-se i enganyar; per enèsima vegada confondríem els nostres desitjos amb la realitat i suplantaríem el poble per una minoria afí a nosaltres. Ho esmentava més amunt i ara torno a insistir-hi: abans que es fundi l’assemblea ciutadana, la comunitat ja ha d’estar vertebrada i mobilitzada per un eixam de contrainstitucions i de lluites i, tot i així, l’assemblea, en tant que condensació d’un llarg procés d’autoorganització, probablement encara hagi d’esperar a un moment àlgid de mobilització popular perquè pugui arrencar amb més garanties de mantenir la participació general en conjuntures de reflux de la lluita social.

 

QUIN TIPUS D’ORGANITZACIÓ POT IMPULSAR AQUESTA ESTRATÈGIA?

En aquest treball he intentat descriure les primeres fases d’un dels nivells que considero estratègics en qualsevol procés de transformació social: el nivell local. Acabo ara donant la meva opinió sobre les formes organitzatives capaces d’impulsar aquest procés.

Sembla clar que hauríem de partir dels nuclis organitzats de gent crítica activa de cada localitat que estigui interessada a saltar de l’impuls reactiu a una estratègia proactiva. En qualsevol cas, aquests nuclis únicament reeixiran a desenvolupar el procés d’acumulació de poder popular local i a desenvolupar-se amb ell si són capaços de treballar de manera diferent, practicant un nou estil que jo caracteritzaria amb cinc adjectius: creïble, participatiu, extravertit, aprenent i plural.

Ser creïbles és la condició de tota la resta. En un entorn impregnat d’escepticisme, fruit d’una llarga trajectòria de derrotes populars continuades, només activarem la gent crítica passiva quan hàgim guanyat credibilitat, quan aquest sector comprovi que som capaços de dur a terme els objectius que proclamem, tant és que siguin modestos. Aconseguint el que ens proposem, de passada, també augmentarem l’autoestima grupal i personal, que no és poca cosa. I tot això demana treball constant, serietat i, òbviament, triar els nostres primers objectius no pas en funció que siguin molt radicals sinó perquè siguin assolibles.

L’estil participatiu, en comptes de dirigista, és obvi: únicament des d’un col·lectiu que creu en l’horitzontalitat, la descentralització, l’autonomia i l’autogestió pot sorgir un teixit social basat en aquestes característiques.

L’estil extravertit, en comptes d’introvertit[xvii], té a veure amb la mateixa finalitat: la transformació social. I és que si únicament ens proposéssim resistir potser l’estratègia seria enfortir el propi gueto, però com que volem canviar la societat hem de submergir-nos en l’entorn, escoltar els qui són diferents de nosaltres i treballar amb ells, activant primer els sectors crítics i sotragant per últim el menfotisme dels sectors satisfets. Per tant, no s’hi val atribuir sistemàticament el silenci popular davant les nostres consignes a la sordesa de la gent i mai a la nostra incapacitat de comunicar-nos-hi. Hem de desprendre’ns d’un cert narcisisme revolucionari que ens fa voler sentir tan sols els nostres propis crits per tal de deixar parlar la gent del carrer i aprendre a escoltar-la; si no, no anirem enlloc, en el fons estarem actuant com el poder, que només s’escolta a ell mateix. En fi, ser un col·lectiu extravertit demana també actuar coordinadament amb altres col·lectius locals, així com d’altres nivells territorials, amb els quals, si convé, poden coordinar-se virtualment. Tinguem-ho clar: no es poden construir moviments locals aïllats.

L’estil aprenent, en comptes de dogmàtic o improvisat, apel·la a la necessitat d’interrogar-se permanentment des de l’experiència per mitjà d’un procés d’acció-reflexió-acció[xviii], gràcies al qual es reajustin les condicions en què es desenvolupa l’acció i els seus objectius. És bàsic socialitzar la capacitat estratègica i anar creant una visió compartida i a llarg termini que ultrapassi les subjectivitats territorials i personals, tot integrant-les. Per sustentar aquest procés de construcció col·lectiva del coneixement poden ajudar-nos eines com el pensament sistèmic, els mètodes de reflexió estratègica i l’anàlisi de xarxes.

Finalment, l’estil plural, en lloc d’uniforme, remet a la necessitat d’acceptar de bon grat la coexistència de diferents nivells de compromís, diferents ritmes de treball i d’incorporació al procés, diferents prioritats de lluita i també diferents organitzacions: amb algunes tan sols ens coordinarem per a accions concretes, mentre que amb d’altres, aquelles amb què anem compartint una determinada forma de construcció social i política, ens anirem articulant, fent realitat allò que deia Pablo Freire d’ajuntar els similars per fer front als oposats.

La forma organitzativa que proposo renuncia, per tant, a qualsevol voluntat avantguardista. En societats complexes com les nostres cap organització no pot esdevenir de manera permanent i exclusiva el motor de la lluita social. Sobre aquest aspecte em sembla cabdal la reflexió de Bahro: “Cap corrent polític, per ampli que sigui, ni en un primer moment ni al final, no té interès sols per si mateix. Importa molt més la relació que manté amb el tot, l’aportació que fa a la realitat del procés històric”[xix].

A mesura que el procés de transformació social local es desplegui, naixeran nous col·lectius i iniciatives. Serà el moment de passar a l’organització en xarxa. La xarxa seria una organització permanent de persones i col·lectius socials que, des de diversos nivells d’implicació i àmbits de treball, parteixen d’una perspectiva global de transformació social que emmarquen, al seu barri o poble, en la construcció de poder popular.  Per dur-lo a terme, els membres d’aquesta xarxa, sense crear cap estructura central o fent-la mínima i rotativa, posen en comú recursos, practiquen el suport mutu, socialitzen el procés de reflexió estratègica a partir del qual sorgeixen objectius comuns pels quals després treballaran i, finalment, emprenen projectes conjunts. Tanmateix, això no priva que cada col·lectiu o iniciativa mantingui la seva autonomia d’objectius i actuacions, per als quals pugui coordinar-se també amb altres xarxes o col·lectius.

Sobre com podria evolucionar una xarxa d’aquest tipus a mesura que vagi creixent, sobre el grau òptim de pluralitat que podrà assumir sense trencar-se o esdevenir inoperant, sobre les formes organitzatives que permetran articular les contrainstitucions, per exemple amb la xarxa d’economia solidària o l’assemblea ciutadana local, tots aquests i d’altres són aspectes que caldrà anar debatent i solucionant durant el procés. Descarto, d’entrada, acudir a la forma partit, que considero caduca. Al meu parer, haurem de trobar noves formes organitzatives que complementin els moviments alternatius, formes innovadores capaces de combinar les exigències de democràcia, creativitat i flexibilitat dels moviments actuals amb les d’eficàcia, capacitat estratègica i permanència. Provem, innovem. En l’aspecte organitzatiu, l’àmbit local sembla un marc ideal per experimentar. També.

 

Aclariment final: El principal objectiu d’aquest treball, que per mi està en construcció permanent, és estimular el debat sobre les estratègies de transformació social, un debat que potser no està de moda però que considero imprescindible.

Juny de 2003

 

NOTES

[i] Henri Lefebvre, Conversaciones con los radicales, Ed. Kairós, 1973.

 ii] Vegeu Saskia Kassen, Contrageografías de la globalización. Ed. Traficantes de Sueños, 2003.

[iii] Parlo de canvi no sols social sinó també personal perquè, tal com expliquen els zapatistes, tota lluita “cap enfora” implica també una lluita “cap endins” per canviar la nostra antiga manera de pensar i de viure. Per a Rudolph Bahro, la clau del canvi social (de sentit, que deia ell) es troba en la dimensió interior. D’aquest autor vegeu Cambio de sentido, Ediciones Hoac, 1986.

[iv] Una vegada, quan van preguntar a Castoriadis si el que volia era canviar la humanitat, ell va respondre: “No, una cosa molt més modesta: que la humanitat es canviï a ella mateixa, com ja ha fet dos o tres cops”. El mundo fragmentado, Cornelius Castoriadis, p. 58, Ed. Nordan, 1983.

[v] Murray Boockin utilitza aquest terme a “Sociedad, política y estado”. La sociedad contra la política. Diversos autors. Ed. Nordan, 1993. Montevideo.

[vi] Amb “consciència revolucionària” crec expressar un concepte similar al de “subjectivitat antagonista” (R. Fernández Durán) o “sociabilitat alternativa” (André Gorz); però em semblava oportú subratllar el propòsit revolucionari, és a dir, superador del capitalisme, que ha d’animar l’acció local.

[vii] “Imagina que tinguessis la revolució de la qual parles i somies. Imagina que el treu bàndol hagués vençut i que tinguessis el tipus de societat que volies. Com viuries, tu, personalment, en aquesta societat? Doncs comença a viure així ara! El que faries en aquell moment fes-ho ara! Quan et topis amb obstacles, gent o coses que no et permetin viure d’aquesta manera, comença a pensar com passar-hi per sobre, per sota o rodejar l’obstacle, o com treure’l del mig, i la teva política serà concreta i pràctica”. Paul Goodman, esmentat a El mundo postempresarial. David Korten, p. 401.

[viii] Segons Aristòtil, per garantir la qualitat democràtica, la polis havia de ser prou petita perquè les persones es coneguessin almenys vagament i poguessin discutir els afers públics cara a cara.

[ix] Vegeu la defensa que en fa André Gorz a Estratègia obrera i neocapitalisme, p. 11 i seg. Edicions 62, 1967, Barcelona. També és interessant la reflexió feta des de la presó per Mario Moretti, dirigent històric de les Brigades Roges, a propòsit de la trajectòria política d’aquesta organització armada italiana: “Aquí hi ha hagut una presumpció típica de les avantguardes, ho reconec. És com si únicament veiéssim el que podíem i havíem de fer ràpid i un objectiu assolible en temps llunyaníssim. Enmig, gairebé res, un remolí confús. El buit del projecte, pensàvem, s’ompliria a mesura que avancéssim. Un ull apuntant a l’immediat i l’altre dirigit a l’infinit; l’estrabisme era realment massa evident”. Mario Moretti, Brigadas Rojas. Entrevista de Carla Mosca i Rossana Rossanda, p. 68. Ed. Akal, Madrid, 2002.

Finalment, no em puc estar de reproduir una entrevista a gent okupa del CSOA La Guindalera, on un company, l’Edi, aporta una preciosa definició intuïtiva dels objectius intermedis:

“¿Cómo véis vuestro futuro?

El Flosky: (se ríe) Muy negro.

El Keko: Siempre nos quejamos de lo mismo. Yo lo veo bien, bueno, no el futuro sino el presente. Esto ya es un presente (señala al restp de sus compañeros en la azotea).

El Gallego: Estar aquí ya supone estar haciendo algo por tu futuro, ¿no? Si ves una cosa en la Sociedad que no te gusta, hay que intentar cambiarla y no quedarte parado, quejándote.

El Edi: (filosófico) A mí lo que me importa no es el futuro, sino lo que está en medio.”

Okupaciones de viviendas y de centros sociales. Autogestión, contracultura y conflictos urbanos, p. 183. Miguel Martínez López. Ed Virus.

[x] “Potència” és el mot spinozià rescatat per Toni Negri, mentre que John Holloway utilitza “poder fer” a Cambiar el mundo sin tomar el poder (Ed. El Viejo Topo, 2002). Sobre aquest darrer terme, Holloway destria entre el poder-sobre (els altres) i el poder-fer o poder per a. El primer seria el negatiu, atribuït als dominadors, i els segon el positiu, atribuït als dominats, els quals podrien “canviar el món” expandint únicament aquest segon tipus de poder, és a dir, sense prendre el (primer) poder, com diu el títol. Sense entrar directament a valorar la seva tesi, l’estratègia de transformació que proposo es basa, més aviat, a desenvolupar ambdós sentits del poder; el poder-fer, mitjançant les contrainstitucions, i el poder-sobre., mitjançant la pressió popular sobre els dominadors.

[xi] A Barcelona ja existeix una Xarxa d’Economia Solidària, integrada per una quarantena de cooperatives i altres realitats d’economia social, però el seu desenvolupament encara és molt incipient.

[xii] “Objectiu: mercat social”, Jordi Garcia Jané, Nexe, quaderns d’autogestió i economia cooperativa 9, gener de 2002. Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya.

[xiii] Sobre els clubs de troc, podeu llegir: “Clubs de troc: l’economia popular”, Marina del Bas i Núria Montmany, Illacrua 101, juliol-agost de 2002. Sobre les empreses autogestionades, podeu llegir: “Els patrons acomiaden, acomiadem els patrons”, Jordi Garcia, Illacrua, 110, juny de 2003. Per tenir una visió general sobre el moviment social argentí, podeu llegir Argentina. Apuntes para el nuevo protagonismo social. Colectivo Situaciones. Ed. Virus, 2003.

[xiv] Las verdades nòmadas, p. 7, Toni Negri i Felix Guattari, Ed. Iralka, 1996.

[xv] Proposar l’assemblea territorial com a màxim òrgan sobirà del poder obrer, popular o ciutadà prové tant de la tradició marxista (el Marx entusiasmat per la Comuna de París), com anarquista (per exemple, el municipalisme llibertari de Murray Boockin. A Catalunya, Lluís Maria Xirinacs ha bastit una proposta d’organització social a partir de l’assemblea.

[xvi] A El poder del vecindario (Ed. Gustavo Gili), es narren experiències de comunitats veïnals dels Estats Units que van assolir, als anys seixanta, un nivell d’autoorganització notable fins al punt que van arribar a cobrar impostos voluntaris entre la població.

[xvii] Kois, reflexionant sobre el moviment autònom a Madrid, explica: “Aquest procés de reconeixement mutu entre persones i col·lectius ha acabat comportant un procés endogàmic en què les pràctiques i els discursos s’han reclòs en un gueto sense fronteres visibles, però clarament acotat. Les paraules, les imatges, les accions… han esdevingut autoreferencials, impossibles moltes vegades d’ajudar-nos a comunicar amb la societat a la qual pertanyem. Som percebuts com els altres, els radicals, i el que resulta més trist és que és amb la nostra col·laboració implícita”. “La identidad, o nuestra imagen en el espejo”, Molotov, octubre de 2001.

[xviii] “La praxi no és pura pràctica, és el raonament sistematitzat sobre les pròpies energies”, Tomás Villasante, Los otros estilos de vida.

[xix] Bahro, Rudolph. Cambio de sentido, p. 86, Ediciones Hoac, 1986.