El cooperativisme està de moda. Un indicador d’aquest interès és que la majoria de partits s’hi refereixen com una alternativa que s’ha de potenciar. Me n’alegro, naturalment, però, com tot, també té els seus aspectes negatius.

El més obvi és que alguns, mentre parlen de les bondats del cooperativisme, actuen per desnaturalitzar-lo. És el que està fent Convergència i Unió amb el seu projecte de llei de cooperatives; és el que el passat 23 de juliol van fer, a més de CiU, els grups del Pp, Ciudadanos, Psc i Erc, quan van admetre aquell projecte a tràmit. Només Icv-Euia i la Cup van presentar esmenes a la totalitat del projecte, però els altres grups les van rebutjar.

Tanmateix, no és de la llei de cooperatives del que vull parlar ara, sinó del que, al meu entendre, constitueix una altra manipulació del cooperativisme. Pocs dies abans, el 19 de juliol, en el congrés extraordinari del Psc, el flamant nou primer secretari dels socialistes, Miquel Iceta, va lloar el moviment cooperatiu (fins aquí perfecte) i, tot seguit, el va vincular al federalisme.

Senyor Iceta, té raó: el moviment cooperatiu sempre ha fet seu el principi federal. Més encara, hi ha dedicat un dels set principis cooperatius; el sisè, la dita cooperació entre cooperatives o intercooperació. Però fixi’s, que les cooperatives, com a bones federalistes, acompanyen aquest principi d’altres dos. L’un és el quart, el principi d’autonomia i independència de les cooperatives respecte de qualsevol institució, estat o altra empresa. És a dir, per poder pactar lliurement la cessió de competències a unes estructures federals que les representen i que, subratllo, sempre poden abandonar, abans aquestes cooperatives han de ser sobiranes. No és pas aquest el federalisme que els socialistes catalans, i menys encara els socialistes espanyols, proposen per tornar a encaixar amigablement Catalunya a Espanya.

I l’altre principi relacionat amb el federal d’intercooperació és el primer, el principi cooperatiu d’adhesió voluntària i oberta. És a dir, no es pot obligar a ningú a fer-se soci d’una cooperativa, de la mateixa manera com no es pot impedir a cap soci que es doni de baixa quan vulgui. Que potser el senyor Iceta defensa que la societat catalana pugui aplicar aquest principi essencial del cooperativisme, que també anomenem de portes obertes, i tingui el dret a decidir si es dóna de baixa de l’Estat espanyol? Tant de bo ho fes, però em temo que no.

Per tant, si us plau, no prostituïm un concepte tan essencial, no sols per al cooperativisme sinó per a la vida en societat, com és el de la federació. Federar-se demana sobirania prèvia i federar-se ha d’admetre també per força la possibilitat de desfederar-se. La federació sempre ha de ser lliure; si no, no és federalisme, sinó que seguim parlant de més o menys autonomia dintre d’un estat unitari.

I sap què, senyor Iceta? Una part de la ciutadania catalana que ens considerem federalistes de veritat no volem quedar-nos dintre un lloc on no ens deixen sortir. Perquè d‘un lloc d’on no es pot sortir no se’n diu federació sinó presó.

Per això mateix, les catalanes i els catalans que no ens considerem independentistes per se, que sovint hem somiat en un estat espanyol que acceptava el dret d’autodeterminació i això permetia dissenyar lliurement les relacions entre els pobles que el formen (opció federal inclosa), faríem bé d’aplicar-nos ja el dret a decidir a nosaltres mateixos i decidir quina posició adoptarem quan el govern espanyol, amb el suport del Psoe, de la majoria de la ciutadania espanyola i d’una petita part de la ciutadania catalana, ens prohibeixi votar el 9 de novembre. Jo, aquesta manifestació del dret a decidir, ja me l’he aplicat: no em casaré ni m’ajuntaré amb ningú que no accepti el divorci o la separació, perquè qui t’obliga no t’estima, sinó que et segresta i et maltracta. Per tant, ara i aquí, jo vull la independència. I espero que a tants companys i companyes de lluites i d’idees no els agafi ara la síndrome d’Estocolm.