Gairebé sense avisar, el 31 de juliol descorria les cortines per darrera vegada el Club Colisseum. La família Balañà, la propietària, ho justificava dient que no era rendible. Amb el tancament del Colisseum desapareix la darrera catedral del cine de Barcelona i s’eleven a cinc els cinemes tancats a la ciutat en el que va d’any: l’Urgell, el Lauren Gràcia, el Lauren Horta, l’Alexandra, i ara aquest.

És clar que, abans que ells, ja ho havien fet molt altres: el Niça, el Nàpols, el Renoir Les Corts, el Lauren Sant Andreu, el Casablanca Kaplan, el Rex i, encara reculant més en el temps, el Savoy, el Novedades, l’Alcázar, el París… Com veiem, la llista de difunts és molt i molt llarga. Quants de nosaltres alguna vegada no hem assistit, compungits, a la sessió pòstuma d’un cinema?

Diverses són les causes que expliquen el que ja podem anomenar com l’extinció dels cinemes, sobretot els de pantalla única. Es parla, i amb raó, de la competència de la televisió, els devedé i les descàrregues per Internet, les legals i les il·legals; de l’encariment vergonyós de l’IVA per als productes culturals, fins al 21%; de la crisi, o traduït, de l’augment de la pobresa entre les classes populars; i últimament s’esgrimeix com a gota que està fent vessar el got la necessitat de digitalitzar les sales, una operació que representa uns cinquanta mil euros per sala com a mínim.

I encara hauríem d’esmentar una o dues raons més, que no apareixen tant. Una és que els empresaris del sector segueixen ancorats en un model de negoci obsolet. A la baixada d’espectadors, en comptes de pensar com enriquir l’experiència social que havia estat anar al cine (un estudi de Susan Lee i Tony Driscoll titulat How Design Thinking Can Help Save Movie Theaters afirma que avui dia el veritable competidor dels cines no és el home cinema, sinó restaurants, bars de copes i sales de festa), els exhibidors han respost afegint a les sales efectes especials i, sobretot, apujant l’entrada als soferts cinèfils que encara hi anaven, en un cercle viciós que els ha acabat buidant del tot.

L’altra raó és que, al centre de les ciutats, el preu del sòl és tan desorbitat que el negoci rendible de debò és vendre’s el sòl a una cadena de roba o un hotel. En el fons un efecte més del monocultiu turístic que colonitza els centres de ciutats com Barcelona i que fa que qualsevol espai que no tingui un ús turístic tanqui, com han fet també tantes botiguetes, des de llibreries fins a colmados de tota la vida.

Solucions? N’hi pot haver, més ben dit n’hi ha, si hi ha ganes de trobar-les per part de l’ajuntament, o fins i tot per part dels veïns. El primer pas és un canvi conceptual, es tracta de tenir clar què és un cine, qui té drets sobre aquest espai i què perdem quan es tanca. Si reduïm una sala de cinema a un negoci privat, la primera conseqüència és que ho simplifiquem massa i la segona és que aquesta simplificació ens enfonsa en la impotència; en canvi, si entenem primordialment una sala de cinema com un bé públic (sigui de titularitat pública o privada), un equipament que ens dóna accés a la cultura, talment com ens el dóna una biblioteca, aleshores comprendrem la  necessitat de salvar-lo, igual com lluitant hem salvat alguns ambulatoris del seu tancament. Si, a més, no es vol tancar una petita sala, sinó una autèntic coliseu amb 762 butaques, com és, fent honor al nom, el Colisseum, llavors permetre que desaparegui significa renunciar com a ciutat a disposar no sols d’un espai per al setè art, sinó també d’un auditori de gran capacitat, d’una possible àgora ciutadana que aculli conferències, assemblees, etcètera, sovint en ple centre de Barcelona.

Tractant-se els cinemes, per tant, d’equipaments públics, què poden fer els ajuntaments per preservar-los quan els privats se’n volen desentendre? D’entrada, haurien d’impedir que se’n modifiqués l’estructura i l’ús, catalogant-lo com a bé d’interès, i si no n’hi hagués prou, l’haurien de comprar per seguir complint amb la seva funció cultural.

I què hi podem fer la ciutadania? Doncs, en primer lloc, mobilitzar-nos i pressionar els polítics en aquella direcció, tal com està fent la plataforma veïnal Recuperem el Niça, el cinema de la Sagrada Família que ara volen transformar en un Mercadona, tal com ja van fer amb el cine Nàpols, al mateix barri. També podem donar un pas més i organitzar-nos en iniciativa d’economia solidària, sigui en forma d’associació o de cooperativa de consum, per lluitar per recuperar el cinema com un bé comú i després gestionar-lo col·lectivament, com van fer els veïns de Sant Feliu de Llobregat el 2005, aconseguint que l’Ajuntament comprés els antics cines Guitart, que tancaven, i d’ençà de llavors gestionant-lo com a Associació CineBaix.

És clar que, si al final no hi ha manera que l’ajuntament s’hi involucri, com seria la seva obligació, sempre queda imitar la gent de Ciutat de Mallorca, que el 2012, davant el tancament dels Renoir de Palma, van crear l’associació CineCiutat i, pagant una quota de cent euros l’any, s’han quedat la sala i l’han tornat a obrir. O com el miler de veïnes de Majadahonda (Madrid) que fa uns mesos s’han constituït en l’Asociación Cines Zoco Majadahonda i han reobert els també antics Renoir d’aquella ciutat, millorant la programació a base d’afegir col·loquis amb els directors i actors, tallers de cinema per als infants, cicles, cintes d’autor, etc.

En aquests moments, a Barcelona hi ha uns quants antics cinemes que fa anys que només estan oberts per a les rates. Estic pensant en el Lauren Sant Andreu, de titularitat municipal, o en  tres cinemes de l’empresa Balañà: l’antic Novedades, l’Urgell i el Palacio del Cinema. Recordem de passada que aquest últim va ser l’escenari d’un violent desallotjament pels mossos quan Felip Puig era conseller de la Porra durant la jornada de vaga general contra la reforma de les pensions i la reforma laboral, el 23 de gener del 2011. Des de fa unes setmanes, a tots aquests hi hem d’afegir el Colisseum. Ens els deixarem prendre?