Manifestació contra la llei Wert. Foto: Pau Barrena / Directa
A hores d’ara ja disposem de prou elements per aventurar que una Catalunya independent seria un país més avançat socialment que si es queda dintre de l’actual Estat espanyol.
No pas perquè qualsevol independència sigui bona per naturalesa, que n’hi ha de tots colors, sinó perquè la societat catalana, en general, està més decantada cap a les idees d’esquerra que l’espanyola i perquè el procés sobiranista l’està liderant un nou bloc social integrat per sectors progressistes de les classes mitjanes i populars, amb una presència minoritària però significativa de forces d’esquerra amb pretensions transformadores, mentre que al mateix temps topa no sols amb un estat tan reaccionari com l’espanyol i la densa trama d’interessos que representa, sinó també amb l’oligarquia catalana (els Godó, Fainé, Alemany, Oliu…), que des de 1980 ha governat el país mitjançant, sobretot, la Convergència i Unió de Pujol i Duran, una classe social que se sentia la mar de còmoda amb el camp de joc i les regles per jugar-hi que havien definit per a nosaltres aquests centres de poder que designem abusivament com Madrid i Brussel·les.
La força sumada del cicle sobiranista (iniciat amb les primeres consultes el 2009) i del cicle dels indignats (iniciat amb el 15-M del 2011) està alimentant els desitjos de canvi profund en àmplies capes del país. Per a moltes persones, la independència és vista com la manera de fer realitat les reivindicacions no aconseguides a les places i a les manifestacions contra les retallades, com la gran oportunitat per fer taula rasa del passat i edificar una societat menys corrupta, més participativa i més justa que l’actual. Precisament una de les grans incògnites que es dilucidaran en aquest període tan intens, dur i apassionant ―les tres coses alhora― que comença aquest setembre, un període que al meu entendre durarà no mesos sinó alguns anys, serà, a més de si guanyem la independència, el tipus d’independència que guanyem.
En la meva opinió, atesa l’actual correlació de forces, la Catalunya de la postindependència es debatrà entre dos models socioeconòmics. El model que per ara domina el discurs mediàtic, però cada cop més deslegitimat al carrer, és el de la socialdemocràcia social-liberal: de les primeres eleccions de la flamant república catalana sorgiria un govern de centreesquerra que intentaria conciliar el desenvolupament del mini estat del benestar que tenim “amb la plena integració a Europa i el món”, és a dir, amb el seguiment dels dictats de Brussel·les i la troica. Al meu parer, el marge de millora social d’aquest model respecte a la situació actual seria modest i fràgil. De fet, fa trenta anys que aquest camí desemboca en el fracàs una vegada i una altra; ho podem constatar al país veí, des del primer govern de Miterrand el 1981 fins a l’actual d’Hollande i Valls.
L’altre model possible és que, com a poble, ampliem l’exercici de sobirania a la sobirania econòmica i trenquem amb les polítiques que marquen aquells centres de poder representatius de l’oligarquia financera mundial a fi d’intentar transitar cap a un sistema econòmic postneoliberal. Amb totes les dificultats i incerteses que implica, al meu parer aquest és l’únic camí practicable si volem una societat, ja no dic pas sense classes, autoorganitzada o socialista, sinó un país on totes les persones visquin amb dignitat perquè tenen cobertes les necessitats bàsiques i senten que governen raonablement les seves vides. Simplement.
Des de diferents nuclis, s’han començat a elaborar propostes sobre les mesures que caldria prendre per avançar cap a aquest segon model. Per exemple, la sectorial d’Economia del Procés Constituent hi ha fet aportacions molt interessants; per la seva banda, El País que Volem també ha començat a recollir propostes, i algunes ja apunten en aquesta direcció. Modestament, qui escriu, juntament amb tres jordis més (en Jordi Estivill, en Jordi Valls i en Jordi Via), a Economia solidària per a una Catalunya lliure (editorial Icaria), esbossem també una sèrie de propostes per sortir del neoliberalisme i el productivisme.
Partint de la nostra implicació en l’economia solidària, propugnem, per al primer decenni després de la independència, una vintena de línies estratègiques que, al nostre entendre, ajudarien a construir una economia plural hegemonitzada per una aliança entre el sector público-estatal i el sector público-social (l’economia solidària), amb un mercat socialment regulat, introduint formes de democràcia en les empreses i en la política econòmica, resituant el sistema financer i monetari al servei de l’economia productiva orientada socialment, promovent la resolució col·lectiva de les necessitats en forma cooperativa i limitant el poder de les grans empreses capitalistes.
En qualsevol cas, des de propostes diverses, coincidim que, per poder sortir del neoliberalisme, necessitem trencar amb dues cadenes que ens escanyen i ens impedeixen obrar de manera autònoma: reestructurar el deute extern (auditoria del deute i quita posterior) i deixar de dependre de l’euro. Són dues mesures crítiques, en el sentit de difícils i indispensables alhora, però no hi veiem possibilitats de canvis significatius si no les adoptem.
Amb tot, sabem que sortir del neoliberalisme no significa sortir del capitalisme. No podem aconseguir en els anys immediats tot el que somiem, el “ho volem tot” que desitgen les companyes i els companys de les CUP i desitgem molts altres. En primer lloc, perquè ara com ara aquests somnis no son compartits per la majoria social; però encara més que per això, perquè “canviar-ho tot” requereix també canviar-nos a nosaltres mateixes i això és infinitament més fàcil dir-ho que fer-ho, i perquè encara hem de reunir les condicions materials i les aliances internacionals necessàries per tal que allò que la majoria de la societat catalana algun dia desitgi sigui viable dur-lo a la pràctica. Perquè sabem, com Eagleton, que “les revolucions de les quals nosaltres som producte van trigar uns quants segles a completar-se”.
Dit això, tinguem clar també que el procés sobiranista és la millor oportunitat que se’ns presenta des de fa molts anys per obtenir transformacions importants. I que el grau d’emancipació social que aquest procés ens pot portar, si aconseguim que triomfi, no es definirà a partir de l’endemà de ser independents; s’està definint avui. Ho dèiem més amunt: en aquests moments encara, el discurs, explícit o sobreentès, que difonen els grans mitjans sobre com s’organitzaria una Catalunya independent correspon al paradigma social-liberal, camuflat sota la crida a crear un país normal i avançat com sembla que són Suècia o Holanda. Però el debat social a penes si s’ha obert i estem en una conjuntura molt fluida en què les percepcions canvien ràpidament.
Per això, les possibilitats que el primer govern del nou país sigui clarament d’esquerres i que, pressionat per una ciutadania mobilitzada i vigilant, es decanti per caminar per la via postneoliberal poden fer-se molt reals si avui els homes i les dones de l’esquerra transformadora (per dir-nos d’alguna manera) apostem per participar activament en el moviment sobiranista, per incidir en el procés d’elaboració de l’imaginari col·lectiu sobre el futur proper desitjable, per impregnar l’aspiració independentista de les reivindicacions socials i per intentar apropar i sintonitzar els dos cicles de lluita. En canvi, al contrari, si ens inhibim i renunciem a influir-hi, escudant-nos que això no és la revolució, que el procés està ple d’ambigüitats o que no som nacionalistes (com si calgués ser nacionalista per voler ser independents), aleshores haurem deixat passar una oportunitat excepcional.
Un temps kairos com el d’ara apareix en rares ocasions al llarg de la vida de les persones. Jo proposo que, sense perdre el sentit crític, el vivim a fons. Perquè la millor manera d’aspirar, no diré que al pa sencer, parafrasejant la cançó de l’Ovidi, però sí a algun tros més que a les molles, al crostó posem per cas, és apostar per la independència i contribuir a donar-li forma.
http://wiki.procesconstituent.cat/index.php?title=1._Sistema_econ%C3%B2mic_%C3%A8tic