En aquest comentari volia seguir explicant una altra eina de què disposen les administracions per promoure l’economia social i solidària, l’anomenada compra pública responsable. Però com que fa molt pocs dies ha transcendit el resultat de la licitació del Departament de Salut per adjudicar el servei de transport sanitari a Catalunya, un pastís suculent de dos mil milions d’euros, i les empreses més beneficiades han estat una multinacional danesa i, a distància, un fons d’inversió italià, en detriment de la quinzena de petites i mitjanes empreses tradicionals del sector, entre elles la cooperativa Grup La Pau, m’he decidit a canviar de tema i a centrar-me en aquesta adjudicació. Un canvi de tema relatiu perquè, al meu entendre, aquesta adjudicació constitueix un bon exemple del tipus de compra pública que no s’ha de fer. Avui parlarem, doncs, de compra pública irresponsable.

Primer expliquem ràpidament els fets. Fa uns mesos el Departament de Salut va convocar un concurs públic per adjudicar el servei de transport sanitari dels propers sis anys, prorrogables a deu. S’hi van presentar una vintena d’empreses i el 22 de gener se’n va saber el resultat. Els tretze lots en què es dividia el concurs s’han repartit entre només tres grans empreses: Falck-VL, que es queda el 50% del sector (sis lots per valor de gairebé 1.000 milions), Transportes Sanitarios de Catalunya (quatre lots per valor de gairebé 700 milions) i la UTE formada per Egara i Lafuente (3 lots per valor d’uns 400 milions). La resta d’empreses, una quinzena, que feia dues dècades gestionaven aquest servei, han perdut tots els lots, se senten indignades i preparen una bateria d’al·legacions.
I què en sabem, de la gran guanyadora, Falck-VL? Doncs que Falck és una multinacional danesa implantada en més de quaranta països, des de Bèlgica, fins a Malaisia, passant per Trinidad&Tobago, i que és la companyia d’ambulàncies més gran d’Europa, com també de serveis contra incendis, i líder mundial de serveis de rescat i formació en seguretat. A Dinamarca, el seu país, va ser la gran beneficiària del procés de privatització dels serveis d’urgència (bombers i ambulàncies). El 2012 va adquirir l’empresa valenciana d’ambulàncies Vicente Lázaro (VL) i es va convertir en Falck-VL per poder entrar en el mercat de l’Estat espanyol, cosa que ara, sent la principal guanyadora del concurs del Departament de Salut, ha aconseguit de ple. Qui sap si d’aquí a poc no la veiem guanyant també el concurs per encarregar-se dels serveis d’assistència en emergències als aeroports, ara que el govern del Pp ha privatitzat Aena.
Segons El Triangle, la direcció de Falck-VL estava tan segura d’endur-se una gran part del pastís del concurs de Salut que ja havia encarregat cinquanta noves ambulàncies i exigia als carrossers catalans que treballessin exclusivament per a ells, advertint-los que els penalitzarien si no ho feien. A més, segons aquell mitjà, haurien llogat un gran magatzem logístic a Sabadell abans que es dictaminés el concurs i s’haurien vantat de tenir el suport d’una figura del sector “negocis” de Cdc.
Abonarien les sospites d’irregularitats la notícia apareguda a El País aquest 23 de gener , que al·ludia a un document requisat per la Guàrdia Civil el 2012 a la casa de Josep Prat, expresident de l’Institut Català de la Salut, pel cas Innova, arran de la denúncia de la Cup. En aquest document apareixia una part del futur mapa del transport sanitari de Catalunya, i a més en un full manuscrit es podia llegir com Prat atribueix “als danesos” l’adjudicació del servei al Vallès, tal com ha succeït. Segons també aquest diari, el Jutjat d’Instrucció número 3 de Reus, que investiga el cas Innova, intentaria aclarir “la intervenció de servidors públics” en maniobres que “posarien en entredit els principis d’independència, neutralitat i imparcialitat que han de regir el funcionament de l’Administració”.
Deixo de banda si hi ha hagut tupinada o no (no m’estranyaria, atenent a tots els episodis de corrupció que Marta Sibina i Albano Dante ens expliquen al seu magnífic llibre Artur Mas: on són els meus diners?). En qualsevol cas, caldrà estar a l’aguait perquè s’investigui. Ara, però, voldria orientar aquest comentari cap a una altra direcció.

La salut no pot ser un negoci
Sigui de forma regular o irregular, el resultat ha estat que, si comparem el repartiment actual del pastís amb el repartiment del concurs anterior, el que es va fer a l’any 2006, quan governava el tripartit, hem passat de més de 15 empreses que es repartien més de 30 lots, llavors, a 13 lots adjudicats només a 3 grans empreses, dues amb capital forà. És bo això? Al meu entendre, no gens.
Perquè un règim d’oligopoli de facto com el que es dibuixa, protagonitzat per tres empreses molt poderoses (Falck sobretot) desembocarà en menor qualitat del servei, tant perquè hauran eliminat la competència futura, com perquè farà encara més difícil del que ja és ara controlar la gestió del servei per part de l’administració. A més, pot propiciar futurs repartiments de mercat per sotamà, com ens assabentem ara que va fer l’anomenat “càrtel de les escombraries”, integrat per ACS, FCC, Ferrovial i Sacyr, que acaba de ser multat amb gairebé cent milions per la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència ).
Perquè augmenta la dependència de l’estructura productiva catalana respecte de les multinacionals i aboca a la desaparició moltes empreses mitjanes del sector que són més properes al territori. Una cruel ironia: després de suportar durant cinc anys les retallades dels pressupostos del Departament de Salut i el retard en els pagaments, ara aquestes empreses són bandejades. Vist el resultat d’aquesta adjudicació, Ciu ja es pot omplir la boca dient que defensa la petita i mitjana empresa, que un cop més queda clar que no és veritat.
O ens poden anar repetint que hem de ser emprenedors: emprenedors en quin sector d’activitat, en obrir un bar? Perquè els sectors econòmics importants se’ls queden les grans multinacionals amb el seu vistiplau! Ja ho van ser, d’emprenedors, per seguir amb el mateix cas, la gent d’ambulàncies La Pau, una colla de voluntaris de protecció civil i Creu Roja, que el 1984 van decidir fer-ne una professió, van crear una cooperativa, van comprar dues ambulàncies amb unes cent mil pessetes de l’època, i van haver, fins i tot, de tancar-se en una església de Badalona fent vaga de fam per guanyar-se el dret de participar en un concurs públic! En aquests moments perillen els seus quatre-cents llocs de treball.
Quina hauria de ser la millor opció per a un servei públic sanitari, com el de les ambulàncies? En la meva opinió, seria ser passar-lo a gestió pública directa, municipalitzant-lo en les grans ciutats o compartint-lo mancomunadament entre els petits ajuntaments d’una comarca. Així ens estalviaríem el marge de beneficis que, a les empreses privades lucratives, es queden els propietaris, un marge que podríem dedicar a millorar les condicions del servei i dels treballadors, que porten cinc anys de retallades salarials.
Certament, un servei públic estatal no garanteix al cent per cent la qualitat de servei, l’eficiència ni la transparència, però més que externalitzar-lo a empreses privades lucratives, pitjor encara si són multinacionals, això sens dubte.
I la segona bona opció, al meu entendre, seria fer que el servei es dispensés sota un règim de col·laboració publicocooperativa: titularitat pública del servei; licitació de la gestió entre cooperatives sense ànim de lucre i amb clàusules socials als plecs de condicions; creació de mecanismes de control, rendició de comptes i participació ciutadana en la gestió, la definició i la millora contínua del servei, i fiscalització per part del Parlament, com a empreses dipositàries de diner públic que són.
Però, és clar, l’actual govern de la Generalitat no té al cap res d’això; ben al contrari, el seu objectiu és seguir mercantilitzant i privatitzant la sanitat i, en general, els serveis públics. I això a costa dels de sempre: dels treballadors d’aquests serveis, que a cada nova licitació els són empitjorades les condicions laborals perquè les empreses, per guanyar-les, rebenten preus a costa dels salaris i a costa, naturalment, dels usuaris, que veuen com s’empitjora la qualitat dels serveis que reben i, per tant, es vulnera el seu dret a la salut. És el que ja podem anomenar la compra pública irresponsable.

(La imatge està extreta de http://fotomovimiento.org/)