Aristòtil afirmava que la natura avorreix el buit; després Newton va desautoritzar aquest punt de vista i ens va fer imaginar un univers d’immensos espais buits entre els cossos. Avui la física s’inclina per la síntesi i considera que matèria i no matèria són dues realitats amb coses en comú i que el buit no és tan buit com sembla (emet partícules).

Però si encara no sabem del tot si la natura realment avorreix el buit o bé l’estima, el que sembla evident és que la nostra societat no se’l pot permetre. Em refereixo al buit urbà, a aquest munt de pisos, solars, locals i equipaments abandonats que trobem en qualsevol carrer de les nostres ciutats.

Només d’habitatges, a l’octubre de 2014 la Taula del Tercer Sector estimava que a Catalunya hi havia 450.000 cases buides, 100.000 de les quals pertanyien, segons la llei, als bancs. Afegim-hi les desenes de milers de locals comercials tancats per culpa de la crisi econòmica, les grans superfícies o els fracassos empresarials. Sumem-hi els solars que havien de ser noves promocions d’habitatges i que l’esclat de la bombolla immobiliària ha convertit en caus de rates. I comptem també els equipaments públics que es van construir en època de vaques grasses però que no es van arribar ni a inaugurar, i aquells altres que, pel que sigui, van deixar d’utilitzar-se i ara dormiten tancats amb pany i forrellat. El total que en resulta és enorme, una demostració més que el sistema econòmic capitalista és malversador de mena, o dit d’una altra manera, que d’econòmic no té res…

El nostre país no es pot permetre mantenir aquest immens patrimoni en desús. Primer, per un elemental sentit de l’ètica; cada un d’aquests espais ha costat una formidable quantitat de materials, energia i treball que bé han de servir per a alguna cosa. Segon, perquè els espais abandonats es degraden i degraden alhora el seu entorn, que es desertitza i es torna insegur. I tercer perquè, en una societat com la catalana, tan necessitada, no utilitzar o infrautilitzar els recursos que ja existeixen és un luxe obscè. La consigna cridada en tantes mobilitzacions de la PAH, “Gent sense casa, cases sense gent, no s’entén”, apunta clarament cap aquesta obscenitat. En efecte, mentre hi ha gairebé mig milió de pisos buits, 231.000 famílies no tenen casa i un 42,5% de població jove no està emancipada, segons dades de l’Enquesta de la Joventut a Catalunya 2012. Però també falten espais assequibles on una entitat es pugui reunir, una colla de nens i nenes del barri pugui jugar, on poder-hi fer créixer tomàquets, tenir una llar d’avis o muntar una empresa.

Espontàniament, una part de la societat ha sentit aquest horror vacui i ha recuperat alguns espais buits: el moviment okupa, la PAH amb la seva obra social, els grups neorurals ressuscitant pobles abandonats o colònies industrials com Calafou a l’Anoia, algunes associacions veïnals mobilitzant-se perquè el seu ajuntament fes una residència o una plaça en un solar abandonat, algun veí que discretament hi plantava mongetes…

Per fortuna, sembla que comença a haver-hi ajuntaments que s’adonen de l’absurd que és que, mentre no tenen pràcticament diners per fer res, mantinguin morts de riure uns espais que, amb nul·la o poca inversió, sustentarien noves activitats econòmiques, socials i culturals o pal·liarien el problema habitacional al seu municipi. Aquestes iniciatives municipals acostumen a trobar la col·laboració del veïnat o d’entitats i adopten formes d’economia solidària. Vegem-ne alguns exemples.

A Vic, l’any 2012, un treball de final de carrera de dues alumnes de l’Escola d’Art i Superior de Disseny de Vic, la Belén Atienza i la Bet Parramon (bbintervencions), va quallar en Espais en transició, una iniciativa que, en la seva primera fase, consistí a fer visible un local comercial buit al centre històric a través d’intervencions creatives a l’aparador. En pocs mesos, de cinc locals on havien intervingut, tres ja s’havien llogar per a noves activitats comercials. A finals de 2013, la Belen i la Bet van encetar una segona fase que cobrís un territori més ampli del centre històric i van obtenir una subvenció de l’Ajuntament, que a més assessora els nous emprenedors que s’instal·len als locals que es tornen a llogar. La intervenció artística als aparadors, en gran part feta amb material reciclat de la deixalleria municipal, es fa amb la participació de les entitats i el veïnat de la zona, que aporten idees i treball. Per la seva banda, el propietari de la botiga en desús paga 200 euros per la intervenció artística que incentivarà que torni a llogar el local.

A Girona, al gener del 2015, el ple de l’Ajuntament va acordar posar a disposició temporal dels veïns solars buits, tant públics com privats, per fer-hi activitats de barri com ara jardins compartits, horts urbans, activitats esportives o espais de trobada d’entitats. Grups d’artistes i professionals ajudaran a dissenyar aquests espais.

Un més després, al febrer i a Sant Boi de Llobregat, l’Ajuntament va obrir la convocatòria al “Programa Coboi Innova: Noves idees per als espais buits”. L’objectiu és promoure iniciatives ciutadanes creatives, innovadores i sostenibles econòmicament, cedint-los per un termini màxim de quatre anys espais buits municipals, en forma de llicència d’ocupació temporal, de contracte de cessió d’ús en precari o d’arrendament, segons el cas. Estem parlant d’espais de tota mena: quioscos de premsa tancats, locals a peu de carrer, solars, trams de carrer comercial o, fins i tot, zones verdes degradades,. A l’agost, ja s’havien seleccionat cinc projectes, entre aquests un taller de reparació de bicicletes, un aparador temporal per vendre productes i un espai de trobada sociocultural.

Per esmentar un darrer cas, a Cerdanyola, l’Ajuntament ha iniciat també en aquests mesos el Pla d’Activació de l’Habitatge Buit en col·laboració amb Sostre Cívic. Abans havia fet el cens de pisos buits a la ciutat, que ha resultat ser de 1.119, d’un total de 22.730 habitatges del municipi. El pla consta de tres línies de treball: una taxa per a les entitats mercantils o financeres que tenen pisos buits, és a dir, no habitats durant més de dos anys sense causa justificada; un web d’intercanvi per a propietaris i llogaters, i la intervenció en habitatges buits per raons molt concretes per tal de trobar-hi una solució que permeti ocupar-los en forma de lloguer social, masoveria urbana o cessió temporal a les administracions.

Aquestes iniciatives, i altres com el Pla Buits a Barcelona o la cessió d’espais per a horts en moltes ciutats de l’àrea metropolitana, van en la bona direcció. Tanmateix, són actuacions encara molt localitzades i amb una limitació evident, que és la provisionalitat. Perquè, què passarà amb les noves activitats engegades el dia que expiri la cessió? L’administració hauria de garantir que, si no pot cedir-los l’ús de l’espai abans buit de manera indefinida, almenys els buscarà un lloc equivalent perquè puguin seguir desenvolupant la seva activitat, una activitat que es considera que és socialment beneficiosa.

A poc a poc el dret d’ús preval sobre el dret de propietat i allò privat es converteix en bé comú. De l’horror al buit a l’amor pels llocs plens de vida.