Amb l’arribada dels nous governs municipals, desenes de municipis catalans i espanyols estudien iniciar processos de remunicipalizació de serveis bàsics que van ser externalitzats en mandats anteriors. A Ripollet, el nou govern liderat per Decidim Ripollet ha creat, fins i tot, una regidoria anomenada de Serveis Municipals i Municipalització.

Les remunicipalitzacions van començar a Arenys de Munt ara fa quatre anys, durant el curt període en què va governar la CUP (2011-2013). Aleshores l’Ajuntament va remunicipalitzar l’aigua, la neteja dels edificis públics i el punt de recollida d’escombraries. Avui, molts alcaldes i alcaldesses disposen ja d’estudis que assenyalen que, remunicipalitzant l’aigua, la neteja, les guarderies, la zona blava o la grua, l’ajuntament estalviaria diners. És fàcil d’entendre: s’estalviarien l’IVA que s’estalviarien (21%) i el benefici que n’extreu l’empresa prestatària (posem entre un 6 i un 8%).

Fins ara, el domini ideològic neoliberal havia aconseguit fer-nos creure que els serveis públics són menys eficients que els privats i que, privatitzant-los, seran millors i més barats. Ara bé, si furguem en el passat per conèixer l’origen de bona part del que avui considerem com a serveis bàsics ―com el clavegueram o el ferrocarril―, descobrirem que van ser posats en marxa per empreses privades, però que els maldecaps que van provocar, juntament amb les fallides en períodes de crisi de les companyies que els explotaven, van fer que els estats se n’acabessin encarregant. Doncs bé, això mateix està tornant a passar arreu del món amb molts serveis bàsics privatitzats en aquests darrers trenta anys: la mala gestió de les empreses privades  ―incompliments de contracte, desinversions, condicions laborals pèssimes, falta d’equitat i d’universalitat, opacitat i corrupció, etc.―, de vegades denunciades pels sindicats i altres entitats, fan que molts ajuntaments tornin a municipalitzar-los.

Què és privat i què és públic

Però comencem pel principi: què entenem per privatització d’un servei? La privatització és la transferència de la gestió i/o de la propietat d’un bé públic o comú al sector privat. I què significa “sector privat”? Doncs són privades aquelles societats que tenen ànim de lucre, accés limitat i operen amb autonomia de decisió. Naturalment, una empresa mercantil és sector privat ―les Clece, ACS, FCC, Urbaser i companyia―, com ho són la gran majoria dels anomenats partenariats publicoprivats; però, alerta, perquè moltes cooperatives, aquelles que admeten, per bé que sigui parcialment, l’ànim de lucre també hem de considerar-les sobretot sector privat¹.

I si la cooperativa ha estat declarada sense ànim de lucre, o bé es tracta d’una associació o una fundació, les quals són jurídicament entitats sense ànim de lucre? Podem considerar-les sector públic o bé hi ha alguna altra raó que ens aconselli adscriure-les també al sector privat? Al meu entendre, depèn de cada cas. Si l’entitat, que és de lliure accés i no té ànim de lucre, se sotmet al control públic directe (dels consumidors i usuaris) i/o indirecte (dels representants polítics als parlaments o als plens) podem considerar que és sector públic, o si més no, que el servei concret que dispensa per delegació de l’Estat o de la comunitat es duu a terme des de la gestió pública. Si en canvi l’entitat, o el servei que dispensa, no disposa d’aquests controls, considerarem que la seva naturalesa és més aviat privada. Com podeu sospitar quan llegiu aquest “més aviat”, vinc a dir que entremig hi ha una infinita gamma de grisos i que com a tals grisos hauran de ser valorats; ens trobem entitats i gestions que tiren més cap a allò públic, incorporant elements del sector privat, i d’altres que tiren més cap a allò privat, incorporant elements del sector públic.

Ara bé, de la mateixa manera que hem de qüestionar el grau de públic que té una cooperativa amb ànim de lucre, hem d’interrogar-nos també sobre el grau de públic que té un ajuntament que gestiona serveis amb criteris gerencialistes, propis de l’empresa privada, i no ofereix canals adequats de participació ni de rendició de comptes.

Per tant, no podem ser il·lusos i pensar que tot el que és cooperatiu obeeix a l’interès general, però tampoc pensar-ho de tot el que és estatal, com si la propietat pública estatal no servís sovint als interessos de les grans empreses o de les burocràcies. Igual com també seria ingenu imaginar-nos que tots els serveis públics són el súmmum de l’eficàcia. De vegades, ho són, d’altres no. La Renfe i els Ferrocarrils de la Generalitat són públiques i es dediquen a la mateixa activitat, però en canvi quina diferència de funcionament!

Aleshores, l’important és, davant de cada servei, preguntar-nos quina és la via de remunicipalització més adequada, ateses totes les circumstàncies. Per exemple, per recuperar el caràcter públic de l’electricitat, a part de recuperar el control per part dels governs locals i autonòmics sobre les xarxes de distribució i transport, que és millor, nacionalitzar Iberdrola, Endesa i Gas Natural Fenosa, o transformar-les en múltiples cooperatives del tipus Som Energia? Avanço que no crec que es pugui donar a preguntes com aquesta una resposta universal, ni penso tampoc que existeixi un model ideal. Dependrà de cada cas, de les possibilitats concretes i del context.

Perquè tan pública, o no, pot ser una empresa municipal com una cooperativa sense ànim de lucre i, per tant, la remunicipalització de serveis es pot fer tant d’una manera com de l’altra. En realitat, el principal dilema que, en la meva opinió, s’haurien de plantejar avui els nous ajuntaments no està entre mantenir un servei privatitzat o bé remunicipalitzar-lo, sinó en el tipus de remunicipalització més convenient en cada cas.

Democratitzar

Dit d’una altra manera, la veritable alternativa a la privatització no és la remunicipalització a seques, que de vegades desemboca en uns serveis massa centralitzats, burocràtics i tecnocràtics, sinó la democratització o remunicipalització participativa, i aquesta demana lleis i mecanismes tant de transparència, supervisió i rendició de comptes oberts a tota la ciutadania, com de participació de les persones que treballen fent el servei i de les que l’utilitzen, bé sigui directament en assemblees obertes, en comissions mixtes treballadors-usuaris, etc. Al capdavall, com ens recorda Hilary Wainright, “la democràcia parlamentària no es va inventar per controlar un gran aparell estatal”² i, per tant, el control sobre la gestió que exerceixen els regidors en els plens o en els consells d’administració de les empreses municipals és necessari però insuficient. A més, cal implicar-hi la ciutadania ―i millor fer-ho des del principi del procés de remunicipalització―, capacitar-la perquè vulgui i pugui participar de debò, igual com s’han d’introduir nous models de gestió que donin autonomia als treballadors i permetin aprofitar els seus coneixements, sovint tàcits, valuosíssims per millorar la qualitat i l’eficiència dels serveis.

Establerta la necessitat de remunicipalitzar els serveis bàsics de manera participativa, ara podem analitzar els dos tipus de remunicipalització participativa possibles, la remunicipalització participativa sota gestió municipal i la remunicipalització participativa sota gestió social, i en especial aprofundir en aquest darrer tipus, que dóna lloc als partenariats público-públics. Però deixem-ho per a la segona part d’aquest comentari. De moment, proposo que ens quedem amb allò de “Remunicipalització? Sí, gràcies, però participativa!”

Notes:

1: Segons la llei de cooperatives vigent, les cooperatives catalanes poden distribuir entre les persones sòcies fins el 70% dels beneficis, per tant, tenen un ànim de lucre parcial. Ara bé, la llei preveu també que una cooperativa pugui ser declarada sense ànim de lucre si compleix una sèrie de condicions, la principal de les quals és la reinversió de tots els beneficis obtinguts en la mateixa activitat.

2: Wainwrght, Hilary. Cómo ocupar el Estado, Ed. Icaria, Barcelona. Pàg. 34.