Cada vegada que una administració pública adjudica un contracte produeix un impacte en el mercat i en la societat. Si li sumem que l’administració és la principal ocupadora i consumidora (15% del PIB a l’Estat espanyol), ja està tot dit sobre la importància que aquesta compra pública sigui feta d’una manera responsable.

I què vol dir que sigui responsable? Doncs que estigui al servei de les finalitats i els valors de la societat i, per tant, la proveeixi de béns i serveis de qualitat a un cost raonable, al mateix temps que promou pràctiques que fan aquesta societat més igualitària, democràtica, solidària i sostenible.

Actualment, les clàusules socials que propicien que una licitació pugui desembocar en una compra pública responsable no són, per desgràcia, obligatòries ni abasten tots els àmbits que, al meu entendre, convindria considerar (per exemple, a l’administració licitant se li’n fum si l’empresa proveïdora està gestionada de manera democràtica o autoritària; no ho valora). Però les administracions que vulguin, almenys, ja poden incloure clàusules que afavoreixin la inserció sociolaboral, el medi ambient i els circuits de proximitat, les persones discapacitades, les entitats no lucratives, la igualtat de gènere, el comerç just i unes condicions laborals dignes. El quid de la qüestió és que, a l’hora de la veritat, molt poques licitacions i compres públiques les inclouen i que, fins i tot quan les inclouen, falten estructures de seguiment per garantir que les empreses adjudicatàries efectivament les compleixen. Per què?

Per parlar-ne, el passat 15 de febrer l’Oficina Tècnica d’Estratègies per al Desenvolupament Econòmic (OTEDE) de la Diputació de Barcelona va organitzar una jornada de treball titulada “La compra pública responsable com a eina per impulsar l’economia social i solidària als municipis”. Hi van assistir una trentena llarga de tècnics i tècniques d’ajuntaments de la demarcació de Barcelona; s’hi van presentar diverses reflexions i experiències, aquestes darreres en el marc d’un diàleg que l’OTEDE em va encarregar de dinamitzar, cosa que agraeixo perquè hi vaig aprendre molt. Ara intento transmetre-us algunes de les coses que em van semblar més interessants de tot el que es va dir.

Les dimensions econòmica i jurídica

La primera aportació va ser la de Jordi Boixader, de l’OTEDE, que va abordar la visió econòmica de la compra pública: la despesa vinculada a la compra pública de les entitats locals catalanes representa uns 4.000 milions d’euros. Per Boixader, la compra pública responsable impulsa el desenvolupament local i millora la visibilitat, la diversificació i la intercooperació entre les entitats de l’economia social i solidària (ESS). Boixader esmentà tres tipus d’efectes econòmics sobre l’ESS: l’efecte directe, és a dir, la despesa pública que va al contractista d’ESS; l’indirecte, això és, la demanda derivada cap a altres entitats de l’ESS amb què aquella coopera, i l’efecte induït, consistent en l’efecte que l’augment de les rendes associades al contracte amb l’ESS es trasllada cap a altres entitats de l’ESS. A tall de conclusions, va recalcar la importància de fer una política de despesa pública més intencionada, de consolidar els aspectes normatius de la compra pública responsable, d’elaborar bons plecs de licitació, de capacitar les entitats de l’ESS perquè hi puguin accedir i d’aportar evidències dels retorns i els estalvis globals que la compra pública responsable representa. Per últim, va alertar que un increment molt gran i sobtat de la compra pública responsable podria inundar una ESS incapaç d’absorbir orgànicament tanta demanda.

Aurora Corral, secretaria d’ajuntament, aportà la visió jurídica a la Jornada. Per Corral, els ens locals no treuen prou profit de les facilitats que els dóna la Llei de contractes del sector públic (TRLCSP). Segons ella, el principal problema és que, per incloure clàusules socials en les diferents etapes d’un procés de licitació, cal personal tècnic municipal molt especialitzat i dedicar-hi una gran quantitat de temps. Perquè si els plecs no estan prou ben fets, poden ploure impugnacions als concursos per part dels potents gabinets d’advocats a sou de les grans empreses. Corral comentà,a més, l’interès que podria tenir introduir una part variable al preu de la licitació, una part que l’empresa adjudicatària només rebria si l’ens local confirmava mitjançant una enquesta a les persones usuàries que aquestes valoraven positivament el servei públic que aquella gestionava.

Quatre experiències reeixides

La primera experiència de la Jornada va correspondre a l’Ajuntament de Barcelona, i Lluís Torrens, director de Planificació i Innovació de l’Àrea de Drets Socials, va ser l’encarregat de traslladar-la. Començà recordant que l’anterior govern municipal ja havia fet algunes accions significatives de compra pública responsable com ara establir contractes reservats per a empreses d’inserció i centres especials de treball i incloure criteris de solvència tècnica social. Explicà com el nou govern està reduint el pes del preu en moltes licitacions mentre augmenta la puntuació per millores socials, i afegí que això, en contra del que algú podria pensar, no està fent pujar els costos de manera significativa. En aquests moments, l’Ajuntament barceloní treballa, entre altres projectes, per ampliar la reserva de contractació, per crear una unitat que controli la qualitat en l’execució dels contractes a l’Àrea Social, com també sistemes d’avaluació de l’impacte social, un Observatori de Contractació Pública amb participació ciutadana i un segell de qualitat de Barcelona per tal que l’Ajuntament prioritzi en les seves contractacions les empreses que l’aconsegueixin. Va acabar recordant que el més important és conscienciar a dintre de la mateixa casa gran perquè totes les persones que hi treballen tinguin clar que qualsevol actuació constitueix una oportunitat de millora del bé comú i provoca externalitats que cal assegurar que són positives.

El seguí Carles Anson, tècnic de l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú. Des de l’octubre del 2011, l’Ajuntament vilanoví està immers en un ambiciós procés per implantar la compra pública responsable: ha creat la Unitat de Responsabilitat Social Corporativa, de la qual Anson és coordinador; s’ha dotat d’un Codi i d’una Comissió d’Ètica i Bon Govern ―una experiència inspiradora que m’agradaria explicar-vos en un proper article―, com també d’un Departament de Contractació, i el Ple del maig del 2015 va aprovar la Guia pràctica per a la inclusió de criteris socials, ambientals i ètics en la contractació pública. Ansoch entén la compra pública responsable com un instrument per canviar el model econòmic cap a una economia més justa, solidària i sostenible. Va recordar que l’oferta econòmica avantatjosa no equival necessàriament a l’oferta econòmica més barata i va lamentar que les lleis sobre la matèria s’interpretin sovint de manera restrictiva. Davant els entrebancs, recomanà resiliència i innovació.

Juli Silvestre, director del grup cooperatiu Entrem-hi, parlà de l’experiència de l’Ajuntament de Vilafranca del Penedès vista des de l’economia social. L’Ajuntament vilafranquí disposa de criteris de contractació pública responsable des de fa anys: clàusules socials, reserves de mercat per a centres especials de treball i seguiment sobre les empreses subcontractades per garantir que compleixen la normativa social, fiscal i laboral. Els resultats d’aquesta política es poden quantificar en més de cinc milions d’euros de serveis municipals (neteja, jardineria, consergeria, residus, serveis d’atenció domiciliària…) contractats a empreses de l’ESS, uns serveis que donen feina a més de 270 persones, la majoria en situació de risc o d’exclusió social. Silvestre va recuperar també la preocupació manifestada per Jordi Boixader sobre el perill que l’ESS no pugui donar a l’abast si, ara, tots els ajuntaments de cop la volen com a proveïdora, per recordar que les entitats de l’ESS estan acostumades a intercooperar i que el seu mateix grup cooperatiu ha fet UTEs amb altres cooperatives per accedir a algunes licitacions massa grans per presentar-s’hi sols.

Per la seva banda, Adrià Soler, tècnic de l’Ajuntament de Martorelles, explicà el conveni que aquest ens local va signar amb Som Energia a l’octubre de l’any passat per lluitar contra la pobresa energètica. En virtut d’aquest acord, quan un veí o veïna no pot pagar la llum i la companyia li talla la línia, la cooperativa energètica li restableix el subministrament amb el compromís de mantenir-la-hi, mentre que l’Ajuntament es fa càrrec dels rebuts no pagats i els repercuteix a la persona quan aquesta els pugui pagar.

Tal com palesen aquestes experiències i la celebració mateixa de la Jornada, s’estan fent coses en la bona direcció. A poc a poc, sembla que anem guanyant la batalla del sentit comú i cada cop hi ha menys gent disposada a defensar gastar diner públic en empreses que discriminen, contaminen, precaritzen i només es preocupen pels seus beneficis. Però falta encara molt camí per córrer i moltes voluntats per conquerir, primer les dels polítics però després també les dels tècnics, almenys mentre no aconseguim que la compra pública responsable sigui obligatòria. Una vegada més, la pressió social serà indispensable per vèncer les resistències.