Després de milers i milers d’anys d’aprenentatge, els humans ja som relativament bons en el que podríem anomenar cooperació directa, com ho són també altres espècies des de les formigues fins als primats superiors; però quan es tracta de passar a estadis superiors, és a dir, que el nostre grup cooperi amb altres grups, encara ens costa molt.

És a dir, en el si de la parella, del taller o del grup d’afinitat sovint aconseguim ser eficaços i, alhora, repartir-nos de manera raonablement equitativa les feines i el poder; en canvi, quan la nostra tribu surt a cooperar amb altres, els problemes es multipliquen, tant amb els de fora com els de casa. A cada mediació, a cada nou nivell de coordinació, perdem pel camí bugades d’interès, d’identitat col·lectiva, de participació, de representativitat… De fet, podríem llegir la crisi de la democràcia també des d’aquesta perspectiva.

Per això tants projectes de cooperació empresarial acaben fracassant. Quan ara farà tres anys una desena de cooperatives (Trèvol, COS, Arç, ETCs, ExLibris, L’Apòstrof…) vam plantejar-nos de formar un grup cooperatiu, ens pesaven les referències d’intents anteriors i contemporanis que o bé s’havien saldat amb el fracàs o bé es limitaven a establir uns serveis empresarials conjunts i uns lligams entre les direccions, mentre la majoria de cooperativistes s’hi sentien aliens. Per nosaltres era una mena d’intercooperació freda que no ens feia el pes.

Avui, dos anys després d’haver constituït formalment ECOS, crec que tenim motius d’estar satisfets, però també d’estar una mica desficiosos per anar a més. Tinc la impressió que encara no aprofitem ni el 10% de les possibilitats que ens obre el fet de voler ser grup cooperatiu.

Possiblement la principal clau de l’èxit de la primera etapa hagi estat que onze de les actualment tretze empreses del grup ens aixopluguem sota un mateix sostre. Al carrer Casp 43 de Barcelona, la nostra seu central, un espai diàfan de tres plantes i gairebé mil metres quadrats, cada dia cultivem comunitat, que en el fons és el principal nutrient de la intercooperació, almenys tal com nosaltres l’entenem. L’estalvi econòmic que representa compartir despatx és secundari si el comparem amb els vincles i projectes, tant personals com col·lectius, que subtilment es teixeixen a base de les petites interaccions diàries, a la cuina o a la terrassa, a la fotocopiadora o als esmorzars cooperatius.

Però és que, a més, a ECOS vam veure clar des del primer dia que volíem habitar un espai híbrid, colze a colze amb altres empreses i entitats que intuíem properes. Recordo que l’any 2003, quan vaig visitar algunes empreses recuperades argentines, una de les coses que més em van impressionar és que en algunes fàbriques es barrejaven tota mena d’usos i de persones. Recordo la cooperativa Ympa, una impremta de Buenos Aires que acollia a la seva nau des de petits artesans fins al cineclub del barri. Recordo un supermercat cooperatiu a Rosario, on a la planta superior havien fet una menjador universitari, i al soterrani, emetia la ràdio lliure de la ciutat. Doncs bé, avui a Casp 43, empreses del grup i d’altres que no ho són convivim amb associacions com l’Observatori de Drets Socials, l’Institut Català d’Antropologia, el CRIC i molts altres. I aquesta mescla de projectes empresarials, socials, polítics, i tant de bo que aviat també culturals, és mútuament enriquidora. Avui, Casp 43 no és sols un espai de treball, sinó també un viver de projectes socials i de vincles personals.

Aquest és, en definitiva, un tret distintiu d’ECOS com a grup cooperatiu. Es diu, i penso que amb raó, que, en una empresa, tothom ha d’estar en contacte amb el client, que d’alguna manera tothom ha de vendre; doncs bé, traslladat a la intercooperació podem estar contents de pensar que, a ECOS, quasi tothom intercoopera. És una intercooperació que no depèn només d’un vèrtex, normalment la direcció; la nostra té forma de xarxa i els nodes no són únicament les empreses del grup, sinó també les persones que les integrem. D’aquestes múltiples interaccions espontànies, més encara si es complementen amb una dinamització conscient dels encontres, sortiran, n’estic segur, moltes espurnes cooperatives.

Ara les empreses d’ECOS estem immerses en un procés de reflexió estratègica que ens ha de portar a fixar nous objectius per al grup en el 2014 i per primera vegada a exposar els esborranys de plans de gestió de cada cooperativa. Aquesta darrera fita cerca un objectiu evident ―enriquir cada pla amb les aportacions dels altres― i un altre de més ambiciós: que cada cooperativa integri cada vegada més projectes i serveis conjunts amb altres empreses del grup o bé compartits per tot el grup.

La metàfora cooperativa d’ECOS no és la bandada de llops que s’ajunten per caçar millor una presa ―el “cooperar per competir” que diuen alguns― i després cadascú n’agafa un tros i se’l menja en un racó; la nostra metàfora és simbiòtica, són les arrels dels arbres d’un bosc, totes entrellaçades. A ECOS fem rizoma; ens va la intercooperació càlida.