Acabava la primera part d’aquest article explicant com els socis treballadors de Fagor Electrodomésticos es queixaven que no havien estat informats de l’extrema gravetat de la situació de la seva cooperativa fins feia a penes uns mesos.

Tanmateix, les responsabilitats pel que ha succeït estan repartides. Molts socis vivien instal·lats en una cultura funcionarial, com algun d’ells ara ha reconegut. Un sou i unes condicions laborals bones en comparació de la mitjana del sector ―si bé empitjorades darrerament per intentar eixugar les pèrdues―; la creença que la cooperativa els garantiria el lloc de treball de per vida; el poc estímul des de la direcció a la participació; tot plegat havia conformat al llarg dels anys una cultura individualista i acomodatícia que delegava tota la responsabilitat als òrgans socials (consell rector i consell social) i, sobretot, als directius.

Aquesta cessió de responsabilitats en la direcció, ja li devia anar bé, a aquesta. A pocs “experts” els agrada sentir-se controlats i qui sap si qüestionats “pels qui en saben menys”. Però els fets indiquen que els directius de Fagor van trigar quasi quatre anys a tenir un pla de viabilitat, es van limitar a aplicar mesures reactives que tan sols van allargar l’agonia i no van informar degudament ningú, ni els socis ni tampoc el conjunt del grup cooperatiu, tal com podem veure si repassem les notícies sobre la cooperativa aparegudes pocs mesos abans.

En efecte, llegint les notícies de la cooperativa publicades a la revista TUlankide, de la corporació Mondragon, de circulació sobretot interna, ens adonem que contenen bàsicament propaganda, una propaganda que és vehiculada per aquesta neollengua amb què s’escriuen tantes informacions sobre el món empresarial. Vegem-ho, si no (les negretes són meves).

Al desembre de 2012, deu mesos abans del fatídic 16 d’octubre, en què la cooperativa va comunicar l’entrava en preconcurs de creditors, es llegia:

 «Fabián Bilbao, director general de Grupo Fagor Electrodomésticos, ha declarado que a pesar del actual contexto económico, caracterizado por el decrecimiento en los principales mercados europeos, la compañia vasca ha mantenido –incluso aumentado- su cuota de participación, con posiciones de liderazgo en el sector de los electrodomésticos en países como España y Francia. “Nuestra estabilidad en los mercados actuales nos impulsa a enfocar nuestra expansión hacia países emergentes, como China y Oriente Medio…”, ha manifestado Fabián Bilbao…» (Tu Lankide, “El Grupo Fagor Electrodomésticos aprueba su plan estratégico para los próximos cuatro años”, desembre de 2012)

Al maig de 2013, cinc mesos abans:

“El Grupo Fagor Electrodomésticos cerró el ejercicio 2012 con una facturación de 1.167 millones de euros, lo que supone una disminución del 9% con respecto al año anterior […] Las previsiones de cara al ejercicio 2013 son positivas y apuntan a un crecimiento del 10% en el área internacional […] “Nuestro modelo cooperativo nos ha permitido hacer frente a la difícil situación en un año en el que hemos podido mantener unos niveles de inversión que contribuyen a reforzar nuestra presencia en mercados internacionales y así garantizar nuestro crecimiento sostenible a largo plazo” (“El grupo Fagor Electrodomésticos cierra 2012 con unas ventas de 1.167 millones, un 9% menos que en 2011, TUlankide, 2 de maig de 2013)

I encara al juliol, a tres mesos del 16 d’octubre, abans, ens assabentàvem d’això:

“Ander Terradillos, director general de Fagor Electrodomésticos, ha recibido el galardón Máster de Oro del Real Fórum de Alta Dirección por su trayectoria profesional en el Grupo Fagor Electrodomésticos. Dicho galardón reconoce la calidad, la gestión del conocimiento y la excelencia de los premiados” (“Ander Terradillos, director general de Fagor Electrodomésticos, Máster de Oro del Real Fórum de Alta Dirección”, TUlankide, 18 de juliol de 2013)

El 16 d’octubre, el Titànic cooperatiu anomenat Fagor Electrodomésticos xocava contra l’iceberg i el 13 de novembre s’enfonsava en un concurs de creditors.

Ara el cooperativisme de Mondragon té dues grans tasques per fer. La primera, donar una sortida digna a les dues mil persones que es quedaran sense feina. Com deia Ainara Uadondo, de Lanki: “A corto plazo, Mondragon y sus cooperativas tienen la posibilidad de demostrar que […] también se puede responder de manera más humana y solidaria en momentos críticos como el presente”. (“Fagor Electrodomésticos: reflexiones desde el cooperativismo”)

La segona, treure’n les lliçons correctes. És evident que a Fagor els òrgans socials no han funcionat: ni el consell rector, ni el consell social, ni l’assemblea general. Per relaxació, per falta de consciència cooperativa (que no cau mai del cel; s’ha de treballar tothora), i també perquè són òrgans pensats per empreses petites, inapropiats perquè milers de treballadors puguin participar. Qui vulgui deduir d’això que cal reduir encara més la democràcia per agilitzar les decisions s’equivocarà. Al meu entendre, toca innovar precisament per millorar la qualitat democràtica, alimentant el sentiment de pertinença, creant mecanismes, espais i contextos que afavoreixin la informació i la participació directa dels treballadors, la seva capacitat d’innovació, d’intraemprenedoria i de control sobre els seus representants.

Així mateix, els directius responsables de la fallida han d’assumir responsabilitats i la corporació idear millors sistemes de rendició de comptes per aplicar-los a partir d’ara a totes les empreses del grup. Aquest problema ja quedava reflectit en l’estudi realitzat per Álvaro Ispizua, publicat a la revista del CIRIEC l’abril de 2009, titulat: “¿Castiga el Consejo Rector los malos resultados económicos?”. Ispizua es preguntava si la consecució de mals resultats econòmics en una cooperativa comportava la dimissió forçada dels seus directius, com és habitual a les societats anònimes. Per respondre a aquesta pregunta, va agafar les dades de 21 cooperatives basques que el 2007 tenien més de 300 treballadors i va analitzar si durant el període 1994-2006 havien registrat una correlació significativa entre mals resultats econòmics i sortides del director. La gran majoria de cooperatives de la mostra eren del grup Mondragon, entre elles Fagor Electrodomésticos. Una de les conclusions va ser que “els resultats obtinguts en l’estudi empíric no demostren de manera significativa una relació clara entre unes males ràtios de rendibilitat econòmica i una major probabilitat de destitució de la direcció” (CIRIEC-España, Revista de Economía Pública, Social y Cooperativa).

I toca finalment repensar l’estratègia empresarial que ha estat dominant fins ara en moltes cooperatives del grup, l’estratègia predilecta de la tecnocràcia: l’expansió permanent, el creixement continu per competir en costos. ¿Per què no explorar altres opcions que donin més valor afegit als productes, construeixin superioritats relatives per mitjà de la diferenciació i passin de l’empresa gegant a la xarxa d’empreses petites i mitjanes?

Potser José María Ormaechea, ex-president del Consell General del grup Mondragon i un dels seus fundadors (i per tant també de Fagor Electrodomésticos), ja intuïa que s’estava emprenent un mal rumb quan el 2006, en la seva intervenció en les jornades del grup sobre “Cooperativas, globalitzación y deslocalización”, afirmava: «Hace más de cuarenta años oí un consejo, que me lo daba probablemente el mejor técnico en electrodomésticos de toda Italia. Me decía: “La empresa más eficiente es aquella que con menor masa crítica consigue ser rentable”. Venía a decir: el aumento de las capacidades productivas puede ser una “huída hacia adelante” sin haber agotado lo suficiente las medidas, menos costosas, que representan la regeneración de la empresa base, o matriz, cuya capacidad productiva se desea aumentar para obtener economías de escala».

Molta força, cooperativistes de Mondragon!