Les innovacions més importants no són tecnològiques sinó socials, i els qui les fan no són individus aïllats, sinó homes i dones crítics i inquiets que, estant junts, imaginen, posen en pràctica i poleixen noves respostes a una realitat que no els agrada.

Ja he dit altres vegades que, en la meva opinió, els impulsors d’iniciatives d’economia social i solidària són un gran motor d’innovació social, i que ens trobem en un moment i en un país singularment creatiu.

Ho hem comprovat aquesta setmana passada en la segona edició de les Cadires Cooperatives que vam organitzar el Labcoop el passat 29 de juny. Durant tota la tarda, unes quaranta persones d’una trentena de cooperatives i associacions van explorar possibilitats de cooperar entre elles. A més d’iniciatives consolidades com el Col·lectiu Ronda, Arç o Fiare, hi van participar projectes encara més tendres però tan interessants com l’Associació Terra Franca, que facilita la intermediació entre propietaris de terres i pagesos i pageses que hi vulguin desenvolupar projectes d’agroecologia; la cooperativa Fil a l’Agulla, formada per cinc dones dedicades a generar i acompanyar processos de presa de consciència que contribueixin a la transformació personal i col·lectiva; Llogam, que promou l’intercanvi entre particulars de serveis professionals vinculats al lloguer d’habitatges; o Espigoladors, que recull fruita i verdura que, altrament es llençaria, per distribuir-ne una part a persones que passen gana i dedicar l’altra part a fer-ne melmelades, salses, sucs, etc.

Aquella tarda, per tots els racons de la seu central d’Ecos, al carrer Casp, es podia sentir la força que tenim les persones quan pensem plegades. Però és important advertir que, sense un local com aquell, hauria estat molt difícil fer les activitats que ho permetien. Més encara, l’espai mateix, dues plantes diàfanes i una terrassa d’interior d’Eixample, estimulava a compartir.

I hem pogut viure també aquesta setmana l’esclat d’un altre episodi de creativitat col·lectiva, en aquest cas al barri de Sants. Ho hem viscut d’una manera dramàtica, amb el desallotjament i demolició parcial de Can Vies, sens dubte un altre espai d’innovació social. La resposta que l’agressió de l‘Ajuntament ha desfermat dóna la mida tant del dens teixit generat a l’entorn d’aquest centre social ocupat després de disset anys d’activitat, com de la importància de crear espais propis per construir nous projectes i noves formes de vida.

A part de les manifestacions, impressiona la determinació de centenars de veïns i veïnes per reconstruir, amb les pròpies mans i l’assessorament de tècnics propis (la cooperativa d’arquitectes La Col), allò que l’Ajuntament ha destruït valent-se de mossos d’esquadra i una excavadora. Una afirmació des de la societat d’autonomia i de capacitat, de poder popular en definitiva, que resulta més difícil de pair per a la Casa Gran que el desafiament que representen la crema de contenidors i la trencadissa dels aparadors d’uns quants bancs. El missatge que envien a l’Ajuntament és, mai tan ben dit, demolidor: “No us necessitem, deixeu-nos en pau!”. Tant de bo l’entenguin.